Molts dels conflictes al llarg de la història de la humanitat s’han caracteritzat per emprar raons diferencials de caràcter ètnic, racial, de classe, etc. per justificar-se. Arguments que simplement busquen enfrontar les persones pel fet de tenir trets culturals i/o religiosos diferents. Contínuament veiem com hi ha un pols entre la tolerància i la discriminació, i que quan la primera es veu afeblida, la segona ràpidament acapara tot el protagonisme.
L’inici dels anys noranta del segle passat va presenciar grans canvis en l’estructura mundial i, malauradament, també va ser testimoni de com la intolerància etno-religiosa aclaparava nòvament els titulars dels mitjans de comunicació.
La guerra tornava a Europa i aquesta no es volia creure el que veia a través dels objectius dels periodistes corresponsals. Molts d’ells joves que havien pogut creuar la frontera de la pau simplement pujant en tren des de Munic o Zuric.
Jovan Divjak (1937 – 2021) era comandant de la Defensa Territorial a Sarajevo quan va començar la guerra a Bòsnia. L’abril de 1992 es va quedar a Sarajevo per formar part del multiètnic ABiH (Exèrcit de la República de Bòsnia i Hercegovina), defensant la ciutat i els seus civils.
Reproduim aquí una de les moltes entrevistes que va donar, en aquest cas publicada a la Web de l’organització sense ànim de lucre “Remembering Srebrenica” (Recordant Srebrenica) amb seu al Regne Unit. Aquesta organització sensibilitza sobre el genocidi ocorregut a la ciutat de Srebrenica (11 – 19 juliol 1995) durant la guerra de Bòsnia.
Vaig néixer a Belgrad i em vaig mudar a Bòsnia amb la meva família, on va néixer la meva germana menor. Després de l’escola secundària, vaig anar a l’acadèmia militar perquè la meva mare no es podia permetre el luxe de pagar la meva educació: els meus pares ja estaven divorciats.
Em vaig traslladar a Sarajevo el 1966 i durant 18 anys vaig formar part del sistema educatiu militar. Just abans de la guerra, vaig ser nomenat Comandant de Defensa Territorial de Sarajevo, amb el grau de general.
El 1991, vaig ser processat per l’advocat militar de l’exèrcit nacional iugoslau (JNA) per haver permès a les forces de la policia locals prendre armes del JNA per protegir les seves comunitats.
L’abril de 1992, vaig rebre una trucada telefònica del general Siber, que era el comandant general de l’exèrcit de Bòsnia i Hercegovina (ABiH). Em va demanar que assistís al que resultaria ser una reunió històrica: la creació d’un exèrcit multinacional organitzat per defensar la Bòsnia multiètnica de qualsevol tipus d’atac i protegir la seva independència i sobirania.
Érem una força multiètnica: el nostre comandant era bosnià i els nostres comandants adjunts (dels quals jo n’era un) eren croats i serbis (tot i que m’identifico com a bosnià).
Vaig sentir que era la meva obligació moral estar amb aquells que estaven en perill
Jovan Divjak
i oferir els meus coneixements professionals i militars als soldats perquè poguessin resistir qualsevol amenaça que pogués venir.
Jo no creia que hi hauria guerra, el que passava a Croàcia se sentia molt allunyat de nosaltres. Es va parlar d’una possible guerra a petita escala en altres zones de Bòsnia, però mai de la guerra a Sarajevo, a causa dels seus fonaments multiètnics, multireligiosos i multiculturals. Ho vam considerar impossible. Així que vaig quedar estupefacte quan va començar l’atac a Sarajevo.
Al principi, deia als meus soldats que això no duraria més d’un mes o dos. Més tard, quan em vaig adonar del poder militar al qual ens enfrontàvem, els vaig dir que la guerra duraria tres o tres anys i mig. Encara ara, quan em veuen, em pregunten com sabia que duraria tant, i els dic:
és difícil començar una guerra, però encara és més difícil acabar-la.
Jovan Divjak
Mai no vaig sentir la necessitat de marxar de Sarajevo, ni tan sols el 1993, quan l’ambaixador dels Estats Units, Jakowitch, em va dir que tot el que necessitava era dir una paraula i ell m’ajudaria a sortir. Vaig considerar que era més important romandre aquí per ajudar a altres a suportar la guerra. Molts serbis van quedar-se a la ciutat durant la guerra, uns 30.000 d’ells. L’exèrcit de l’AbiH era un 12% serbi i hi havia serbis a la policia i a la defensa civil, als mitjans de comunicació i als hospitals, i dos membres serbis de la presidència de Bòsnia.
Tots aquells que van decidir quedar-se aquí i defensar les seves cases i les seves famílies, també van defensar l’esperit multiètnic de la ciutat.
Jovan Divjak
Havia decidit mantenir-me al costat dels ciutadans bosnians i dels ciutadans de Sarajevo. No vaig actuar des del punt de vista polític, sinó des del punt de vista de la meva professió, que consistia en ajudar els ciutadans bosnians a posar-se dempeus i a resistir l’agressió.
Primer m’identifico com a bosnià, perquè és pur egoisme pertànyer a una sola nació, a una religió. La grandesa esdevé quan un pertany al món, a la natura i no és esclau d’una religió o d’una nació.
Vaig fer de testimoni en un cas davant del Tribunal de l’Haia i, quan em vaig identificar, vaig afirmar: jo sóc un Earthling, del planeta Terra.
Pertanyo a aquesta ciutat. Anar als teatres, assistir a funerals, casaments, aniversaris … Visc el ritme d’aquesta ciutat.
Jovan Divjak
Els ciutadans m’han acceptat com a part de les seves famílies i quan visitava els meus soldats a diferents barris, normalment em rebien amb aplaudiments, cosa que em donava la satisfacció moral que estava al lloc adequat i servia als altres.
El 1994 vaig crear la Fundació “L’educació construeix Bòsnia i Hercegovina“.
Una organització que beneficia els nens i els joves víctimes de la guerra, inclosos els nens amb alguna discapacitat i els joves amb necessitats socials de tots els grups ètnics. Quan era jove, ens van ensenyar que la religió és l’opi de la gent. Avui crec que l’educació a Bòsnia s’utilitza d’una manera similar.
Els nens no aprenen el que realment va passar a Bòsnia
Jovan Divjak
Agafeu Srebrenica. Avui els nens serbis aprenen sobre el bombardeig de l’OTAN a Sèrbia, però no sobre el genocidi de Srebrenica. Milorad Dodik, president de la República Srpska, ha dit diverses vegades que en els seus llibres d’història no es mencionarà mai cap genocidi ni el setge de Sarajevo. De la mateixa manera, els joves de la Federació no saben que l’ABiH també va cometre crims de guerra. La història té llargues arrels i les seves arrels es remunten a la llarga història de Iugoslàvia i Bòsnia.
El genocidi a Srebrenica no es va produir només uns dies després de l’11 de juliol. Va començar molt enrere, amb una neteja ètnica a la vall del riu Drina a finals del 1991, i un genocidi a Prijedor amb les fosses comunes a Tomasica, Ključ, Sanski Most, Zvornik, Višegrad.
La història de Srebrenica ha de ser sobretot la història de les relacions humanes, ja que hi ha nombrosos exemples de persones que es protegeixen mútuament.
Jovan Divjak
Avui tenim una necessitat real d’educació a Srebrenica i Bòsnia i Hercegovina i del que va passar aquí. Necessitem llibres de text d’història per a Croàcia, Sèrbia i Bòsnia que puguin servir d’eina de justícia. Hem de difondre en la mesura del possible les sentències del Tribunal de l’Haia contra Mladić, Karadžić, Beara, Krstić i altres.
Hem d’educar a la gent no només sobre el genocidi de Srebrenica, sinó també sobre els genocidis a Rwanda i a Síria. Només quan tingueu aquest context més ampli podreu entendre Srebrenica. Hem d’aprendre de la manera com altres països han tractat el genocidi: Rwanda, com a estat, va tractar el genocidi mitjançant el sistema judicial i la reconciliació i va demostrar com cal fer aquestes coses.
Vaig decidir quedar-me a Sarajevo i defensar la ciutat perquè aquesta era la meva obligació moral i professional.
Al món actual, la nostra obligació és fer tot el possible per evitar la guerra i l’enfrontament.
Jovan Divjak
Tots els països tenen grups (organitzacions civils, ONG) que defensen la resolució pacífica i la no confrontació i haurien de rebre tot el suport que hi hagi. Així és com prevenim conflictes futurs i construïm un futur millor per als nostres joves.
Imatge de Portada: Cementiri de Sarajevo. CC BY-SA 3.0 Michael Büker, CC BY-SA 3.0 https://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0, via Wikimedia Commons
Entrevista original publicada a la Web de l’associació “Remembering Srebrenica”.
Cultius Culturals 