EL COS DE LA DONA: ARMA DE GUERRA. LA DONA: CONSTRUCTORA DE PAU


A ningú se li escapa que una guerra és l’exemple més paradigmàtic de la deshumanització. En una guerra els adversaris s’han convertit en enemics. Un enemic sobra. I si sobra pot, o ha de ser, eliminat. Aquest procés en el que els éssers humans deixen de veure als altres com éssers humans, a més, s’agreuja si parlem de les dones. Sempre cal recordar que aquestes, en un context no bèl·lic, ja viuen en un sistema patriarcal, un sistema que mostra la seva pitjor cara en els entorns violents: els cossos de les dones esdevenen un arma de guerra més.

La violació, doncs, passa a ser una estratègia més dins de les tàctiques militars per tal de controlar la població mitjançant la por. Aquests fenòmens, dels quals ens parla el documental Fam de Justícia en relació a la República Democràtica del Congo, però, no són únics ni del Congo, ni d’Àfrica. De fet en una obra clàssica grega, i per tant bressol de la nostra cultura, com és la Ilíada, ja ens descriu les agressions contra les dones. Aquelles agressions servien per tal que aquells soldats que ens han arribat com exemples èpics de la valentia de l’home davant dels seus enemics, servien per doblegar-los. És a dir, no servia només haver-los guanyat en el camp de batalla, calia violentar, també, els cossos de les dones, les quals ni tan sols tenien el dret de morir sota la suposada dignitat que dóna el front.

La mitologia clàssica està plena d’episodis on s’atempta contra els drets de les dones. Un dels més coneguts és el Rapte de les Sabines. Tal i com ens explica Titus Livi a la seva obra Ab Urbe Condita, durant els primers anys d’existència del regne de Roma, la seva població era estrictament masculina. Ròmul, fundador i rei de la ciutat, va organitzar unes proves esportives on va convidar els pobles veïns. Els Sabins, van acudir a la cita amb les seves dones i fills. Durant el transcurs dels jocs els romans, per cada prova que guanyaven van anar raptant les dones dels sabins i van fer fora els homes. Els romans, van donar a les dones sabines com argument que havien de sentir-se orgulloses per haver estat escollides pels romans per repoblar el Regne de Roma, ja que era un poble que havia estat escollit pels Déus. Les dones: vistes com una eina de procreació. Aquest episodi ha estat bastament representat al món de l’art: El rapte de les sabines de Giambologna, El rapte de les sabines de Nicolas Poussin, Les sabines de Jacques-Louis David (1799), o diverses pintures de Pablo Picasso; així com l’obra simfònica del mateix títol de Manuel Blancafort (1931).

El rapte de les Sabines (Nicolas Poussin) Font: Viquipèdia

Però no és únicament durant el període clàssic, on ens trobem episodis d’aquestes característiques. Las hijas del Cid, quadre de Dióscoro Teófilo Puebla y Tolín, artista de finals del XIX, ens explica la història de la violació de les filles del Cid Campeador, que les casa amb els Comtes de Carrión, fet que l’apoparà a la reialesa per matrimoni, però sabent quin seria el destí de les seves pròpies filles, ja que és conegut el tarannà dels joves comtes (Riaño, 2020, p.89). La impunitat de la violació i vexació com a mitjà per a un fi polític.

Las hijas del Cid, quadre de Dióscoro Teófilo Puebla y Tolín (Font: Museo del Prado)

Fins hi tot si saltem a la petita pantalla trobem escenes que escenifiquen, malgrat la redundancia, les dones o millor dit la violació de les dones com a botí de guerra. Un exemple (alerta! podria ser spoiler!), quan a la serie Joc de Trons, John Snow, ara Rei al Nord, demana als seus cavallers nortenys que no robin ni violin a cap dona. La resposta d’ells és prendre’l per boig, perquè quin és sinó un dels majors trofeus de la batalla? Quina és sinó la recompensa? 

Això no es queda com una anècdota de l’art, perquè l’art, com la cultura, enmiralla la societat a la que pertany. Aquests suposats valors han continuat. Podem posar com un exemple més la Segona Guerra Mundial, la qual ha estat molt estudiada per la historiografia europea i per tant, caldria recordar molt més, el paper de les tropes que van alliberar a Europa de l’horror feixista i nazi. I és que l’exèrcit roig, francés o britànic van considerar que les dones alemanes no tenien ni tan sols dret al seu propi cos, i no són pocs els casos de violacions que aquestes tropes van perpetrar contra les dones alemanyes. Ells havien guanyat la guerra, i el botí era el propi cos femení. O fins i tot si parlem d’abans de l’alliberament dels camps de cocentració i extermini, les dones que estaven recloses allà, eren sistemàticament violades per oficials nazis. Perquè una violació com ja hem esmentat abans, deshumanitza i degrada la persona i aquest era el seu objectiu: el poder i la humiliació de l’altre.

Seguint aquest breu recorregut històric podríem fer referències més properes en el temps, com és el cas de la guerra a Bòsnia i Hercegovina, on les tropes sèrbies van dur a terme violacions massives durant la dècada dels noranta contra les dones musulmanes bòsnies. De forma pràcticament paral·lela es van viure situacions similars a la República Democràtica del Congo. Després d’un procés de descolonització caòtic aquest país va patir diversos conflictes bèl·lics, i de fet a dia d’avui segueix immersa en diversos conflictes relacionats amb el control i extracció de minerals on, novament, apareixen les violacions a dones i nenes com la principal arma de guerra. Aquest esfereïdor cas, però, com hem vist no és únic en la història, i malauradament, tampoc és l’únic cas actual.

Cathy Furuha. Frame del documental Fam de Justícia sobre la RD del Congo

Des de l’any 2008, i per tant, no fa gaire, una resolució de l’ONU situa les agressions sexuals com un crim de guerra, un delicte contra la humanitat o un genocidi. 

També és veritat que enmig del desastre de la guerra les dones reivindiquen un altre paper que cal destacar. I és que al mateix temps que el cos de la dona esdevé una arma, també són les dones les que esdevenen en la majoria dels casos els agents necessaris de la reconstrucció. Són entitats liderades per dones les que majoritàriament estan encarregant-se de projectes que reverteixen a la comunitat. A mode d’exemple: en contexos bèlics, com la Guerra Civil Espanyola, foren les dones les que van encarregar-se de treballar les terres en absència dels homes que estaven al front. O com les dones russes es van posar al capdavant de les fàbriques durant la II Guerra Mundial. O les dones angleses que es van aglutinar sota l’associació Women’s Land Army (WLA), i s’encarregaven de treballar les terres que havien quedat sense treballadors a causa de l’allistament dels homes. Esdevenien un pilar essencial per la continuïtat de la vida productiva en absència dels homes. És el cas, en el conflicte a la RD del Congo, de figures com Cathy Furaha, de ‘Femmes Juristes Pour les Droits de la Femme et de l’Enfant’ que estan aconseguint revertir aquesta impunitat, ajudant jurídica i psicològicament les dones que han patit violacions i vexacions.

Fotograma de la serie Land Girls (Font: Netflix)
Tot per la victòria! (Dones de la URSS, treballeu pel front) 1942
(Font: https://historia-arte.com/articulos/propaganda-del-8-de-marzo-en-la-rusia-sovietica)

Un altre bon exemple d’això el podem trobar al Sàhara Occidental, del qual hem parlat al Cultius alguna vegada. Enmig d’una guerra en la que hi havia un front marcat, les dones van esdevenir les protagonistes de la reconstrucció, de la creació d’un món de resistència que encara avui en dia és la imatge de la resistència sahrauí: els camps de refugiats de Tinduf. Aquells camps van ser organitzats per unes dones que van construir un projecte de futur en paral·lel a la destrucció bèl·lica protagonitzada pels homes.

La crònica que en podem extreure és que les dones no han importat, han estat amagades, silenciades i invisibilitzades per la història i, fins i tot, caricaturitzades per les llegendes. Cal portar-les de nou al nucli de la vida i de la història, reivindicar-les i posar-les al centre del seu propi relat. Elles sempre han estat les altres: l’alteritat, de la que en parla Susan Sontag, i els marges, dels que parla Hannah Arendt. Dues dones referents en desenterrar aquells, la història dels quals mai havia estat contada: com els pobres, els marginats, les ètnies i, sobretot, les dones.

Equip del Cultius Culturals
Equip de Projecte Ella

_________________________________________________________________________________________________

Bibliografia

  • Cortés, J.L. (1995). Historia contemporánea de África. Desde 1940 hasta nuestros días.
  • Sontag, S. (2003). Ante el dolor de los demás
  • Riaño, P. (2020). Violadas por el arte, Las invisibles, ¿Porqué el Museo del Prado ignora a las mujeres?, Capitán Swing p.89
  • Web Fam de justícia
  • Web Historia y Arte
  • Viquipèdia
  • Sèries TV: Land Girls (2009) i Game of Thrones (2019)

Altres articles de Projecte Ella

Altres articles relacionats

Bonus: Us convidem al nostre primer webinar, en el que parlarem de la República Democràtica del Congo i del conflicte armat que repercuteix, per la seva banda, en un conflicte de gènere. El dimarts 9 de març a les 19h al nostre canal de Youtube:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s