Memòria històrica d’un conflicte viu


Castellano

Quan parlem de memòria històrica ens situem sovint en un pla temporal a posteriori, un moment en el que un determinat conflicte fa anys que ha acabat i algunes ferides han començat a cicatritzar-se. En molts casos han de passar dècades i fins i tot algun segle per tal que es comenci a treballar a fons i s’encari el conflicte des de totes les seves vessants, en altres però, per la pròpia idiosincràsia dels fets, el treball de memòria corre paral·lel a la mateixa història.

10 de gener de 1992 – Diari “El Tiempo”

CRECIÓ VIOLENCIA EN MEDELLÍN: 7.081 CRÍMENES EL AÑO PASADO

Corria l’any 1990 quan Medellín fou declarada la ciutat més perillosa del món, una ciutat en mans dels narcotraficants i fortí del criminal més poderós del país: Pablo Escobar.

Per a situar-nos en el context històric del moment i intentar entendre com es va arribar en aquest punt cal anar una mica enrere i considerar els canvis que va experimentar la ciutat durant la dècada dels setanta i vuitanta.

Fins la primera meitat del segle XX, Colòmbia havia estat un país majoritàriament rural i no fou fins als anys quaranta que els processos d’urbanització es van intensificar. La crisi agrària, els desequilibris regionals, la industrialització, l’auge del comerç i els serveis, la pressió demogràfica al camp i la violència política (desplaçaments forçats) van configurar les condicions per l’inici d’un èxode rural i una re-ubicació de la població [1]. En termes relatius la població urbana va passar de constituir el 29% de la població a ser el 75% en poc menys de cinc dècades (1938-1992). [2]

poblacio
Imatge 1: Evolució de la població rural i urbana colombiana entre 1938 i 2005. Font: https://estudiosdemograficosyurbanos.colmex.mx/index.php/edu/article/view/1400/1928

Així durant els anys setanta, la ciutat de Medellín va experimentar una forta onada migratòria que desbordà tant les institucions locals com estatals i que fou acompanyada per una crisi industrial que generà un alt índex d’atur i paral·lelament un reforçament de l’economia il·legal (controlada per narcotraficants independents).

A falta d’un pla estatal eficient per garantir i possibilitar una urbanització controlada, es començaren a generar dinàmiques urbanístiques excloents (urbanitzacions tancades) que unides a la inestabilitat política de la pròpia ciutat (canvi freqüent d’alcaldes, recursos insuficients, …) generaren unes condicions òptimes de buit de poder.

La mateixa ciutat quedà dividida en dues zones: els barris d’urbanització planificada (Otrabanda, al costat occidental del riu Medellín) i les grans àrees de la ciutat (principalment al nord) on es construïren “il·legalment” o sense la necessària planificació urbana i ambiental, els habitatges, els carrers i la xarxa de clavegueram. La majoria d’aquestes cases es van situar doncs a les vessants de les muntanyes (Medellín queda situada en una vall) i tingueren poca cobertura i baixa qualitat de serveis domèstics, educatius i de salut. [3]

A principis dels anys vuitanta, els problemes que s’havien anat covant durant les dècades anteriors es van desbordar i Medellín fou testimoni silenciós de la precarietat traduïda en un augment insostenible de la població, un alt nivell d’atur, pobresa, debilitat institucional, corrupció, increment del narcotràfic i intensificació de la violència, personalitzada en la figura dels sicaris i dels grups d’autodefensa. El segrest, l’extorsió, l’homicidi, la massacre, els atacs amb explosius i les fronteres “invisibles” van passar a ser part del paisatge urbà i del dia a dia dels seus ciutadans.

Comuna-13-la-cuna-de-sicarios-de-Pablo-Escobar-2
Imatge 2: “Comuna 13” de Medellín, seu dels sicaris de Pablo Escobar. Un dels seus barris encara porta el seu nom. Font: https://www.infobae.com/america/colombia/2018/07/15/comuna-13-la-cuna-de-sicarios-de-pablo-escobar-que-no-logra-escapar-de-su-espiral-de-violencia/

És en aquesta dècada que el càrtel de Medellín començà a ser conegut a nivell mundial i quan s’inicià oficialment la guerra del narcotràfic contra l’estat colombià. Així començaren els assassinats de policies, polítics, jutges, magistrats, periodistes i civils, fent que el conflicte sortís del cercles del narcotràfic i es convertís en un conflicte a nivell d’estat. La ciutat de l’eterna primavera, nom amb el que es coneix Medellín, es convertí en seu de múltiples violències de procedència diversa (guerrilles, paramilitars, milícies, sectors de les forces públiques, narcos, bandes de delinqüents) que varen dificultar en gran mesura la diferenciació i caracterització del fenomen de la violència, a més el país visqué diversos estats d’excepció en un període curt de temps.

El 2 de desembre de 1993 significa un punt i a part en la història del càrtel de Medellín: el seu líder i criminal més buscat del món, Pablo Escobar, es abatut per la policia en un terrat d’una casa de dues plantes al bell mig d’un barri de classe mitja de la pròpia ciutat. Amb la seva mort el narcotràfic a Medellín deixa de ser un negoci d’estructura centralitzada i després del debilitament primerenc davant la pèrdua del líder, es reorganitza a nivell de cèl·lules de barri que tan sols busquen el benefici econòmic de la droga i no pas la guerra institucional.

Durant tots els anys de violència extrema, la població no es va quedar de mans creuades, dins la dificultat inherent de viure entre narcos i sicaris, la societat civil va trobar la manera d’emprendre diverses accions basades en programes i activitats per tal de construir estratègies per sobreposar-se i enfortir l’esperança. A la vegada, la Conselleria Presidencial per a Medellín i la seva àrea metropolitana va integrar projectes de base, organitzacions privades, cooperació internacional i institucions públiques per crear programes per oferir a la població i en especial als joves, perspectives de futur. Música, dansa, literatura, comparses de teatre, pintura, poesia, grafit, cultura…es transformaren en símbols de resistència.

Fruit de la persistència social i de la col·laboració amb les institucions públiques, que ara sí, tenien més poder i recursos (l’estat colombià va finançar bona part de les millores d’infraestructura), la ciutat de Medellín va iniciar una transformació que a dia d’avui ha aconseguit no només que la imatge internacional de la ciutat hagi millorat considerablement, sinó que els seus propis habitants hagin pogut beneficiar-se del salt qualitatiu que aquesta ha experimentat, des d’infraestructura i mobilitat fins a serveis socials.

metrocable
Imatge 3: Metrocable de Medellín, una de les millores en mobilitat més visibles de la nova etapa de la ciutat. Aquests funiculars estan integrats a la xarxa de transport públic i permeten la mobilitat entre les vessants de les muntanyes i el centre de la ciutat. Font: Camilo Sanchez at English Wikipedia

En el marc d’aquestes millores hi trobem el museu “Casa de la memòria”, un primer pas en la interiorització de la història recent de la ciutat, un memorial a les víctimes del narcotràfic i de la violència política, un intent de començar la gran i difícil tasca de fer memòria històrica d’un conflicte que malgrat haver reduït el seu impacte social a nivell de violència, segueix intensament viu, i ho seguirà sent mentre la demanda mundial de droga, i en especial de cocaïna, no disminueixi o el seu consum estigui englobat en un marc legal.

El museu està dividit en dues plantes: la primera inclou la descripció del conflicte i la contextualització històrica, el recull de testimonis i material audiovisual. En la segona hi trobem una part més personal i d’introspecció, un diàleg entre testimonis i víctimes de la violència i la definició de conceptes com reconciliació, memòria, conflicte, etc.

Malgrat ser un espai relativament petit i únic en la ciutat, la Casa de la Memòria aconsegueix assentar els fonaments de qualsevol procés de memòria històrica, emfatitzant en el paper de la població com a peça central de les conseqüències del conflicte, tant en el paper de víctima com en el paper d’agent impulsor del canvi i en el de la seva capacitat per decidir el futur.

Rosa M. Torrademé

Altres articles de la Rosa:

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s