El moviment modernista català de finals del segle XIX i inicis del segle XX fou un moviment transgressor, amb l’objectiu de transformar la societat catalana a nivell polític i cultural. Catalunya va ser bressol d’il·lustres arquitectes i historiadors de l’art que van veure en aquest nou moviment una manera de modernitzar l’arquitectura del moment, que funcionava sota l’academicisme del neoclassicisme.
El modernisme català ens ha deixat edificacions per la posteritat, de la mà de grans artistes com el mestre Antoni Gaudí i la seva Casa Milà (la Pedrera), la Casa Batlló o l’imponent Sagrada Família a Barcelona, el mestre Lluís Domenech i Montaner amb l’Institut Pere Mata i la Casa Navàs a Reus, el Palau de la Música i l’Hospital de Sant Pau a Barcelona o el mestre Josep Puig i Cadafalch amb obres com la Casa Amatller i la Casa de les Punxes, les dues situades a Barcelona, entre d’altres edificacions de molts altres artistes.
Però en el present article, volem destacar un altre tipus de construccions modernistes, els cellers cooperatius, també anomenats “sindicats”, dit en una terminologia més bàsica, fàbriques, que es van edificar a Catalunya entre el 1914 i el 1925, la gran majoria d’elles, obra del mestre vallenc Cèsar Martinell.
Abans de començar a parlar de l’arquitecte i per poder entendre aquestes construccions, ens hem de posar en context. El 1868 arribà a Europa la fil·loxera, un insecte que provenia d’Amèrica. Al ser el peu de cep americà més dur, trobà en els peus europeus, molt més tous, el seu aliment predilecte i en menys de 40 anys arrasaria amb el cultiu de la vinya arreu d’Europa. A Catalunya igual que a la resta del continent, això encetà una gran crisi econòmica, que a la vegada, agafant-nos a la dita no hay mal que por bien no venga, donà pas a un canvi de mentalitat. La unió faria la força, així que s’impulsa el desenvolupament del cooperativisme. Els pagesos dedicats al món del vi, que fins l’arribada de la fil·loxera treballaven agrupats en famílies, passaran a formar part tots ells d’una cooperativa, d’on en podrien obtenir beneficis, podent-se ajudar els uns als altres i afrontar de manera comunitària els problemes futurs. La repoblació vitivinícola de Catalunya, va venir d’empeltar un peu de cep americà amb tija de cep europeu, proliferant i començant de nou, el cultiu de la vinya, a inicis del segle XX. A tot això, la Mancomunitat de Catalunya tindrà com objectiu el ressorgiment del món agrari, ara de la mà del cooperativisme i costejarà la construcció de la majoria d’aquests edificis.
Cèsar Martinell i Brunet, fou l’encarregat de moltes d’aquestes construccions. Format en Arquitectura, Història i Història de l’Art, Martinell està considerat uns dels exponents més representatius de la continuïtat de la obra d’Antoni Gaudí i fou precisament en aquestes construccions agràries on és més evident. Entre 1917 i 1923, s’encarregà del disseny de gairebé una cinquantena d’edificis agraris bàsicament a les comarques de l’Alt Camp, la Conca de Barberà, el Priorat i la Terra Alta. Aquesta arquitectura es caracteritzà per la seva racionalitat. Els cellers havien de ser espais de treball, per tant tenien una raó de ser, i era funcional. Aquesta funcionalitat entrava en sinèrgia amb el plantejament analític i experimental de les formes, esdevenint aquests espais de treball, obres artístiques amb la finalitat d’una redempció cultural i la sensibilització ver les arts plàstiques dels treballadors de les cooperatives i de la població rural. Així doncs bellesa i funcionalitat anirien de la mà en la majoria d’obres de Martinell.
Conscient de la pobresa que assolava els camps catalans, Martinell, utilitzarà sempre, els recursos naturals propers als pobles, per emprar aquestes construccions, com ara la pedra i el maó, deixant aquest últim “vist” i col·locat de manera aplanada, esdevenint un dels elements més definitoris de la obra agrària del nostre protagonista. La pedra seria utilitzada bàsicament en les parts baixes dels edificis, a l’estil d’un sòcol, per aguantar el pes de tots l’estructura i per resistir millor les humitats de la terra. Els carreus definien els arcs de les portes i es col·locarien als molls de descàrrega. Tal i com ens explica l’arquitecte Josep Buqueras i Bach utilitzava formigó corrent en les cimentacions, i armat en pilars i basaments-plataformes per a la instal·lació de maquinària. Les naus internes eren d’estil basilical per poder tenir més espai pel tractament del vi i l’estructura d’aquestes naus es sostenia per equilibrats arcs parabòlics o catenàris de maó vist que suportaven les cobertes, majoritàriament a doble vessat i recobertes amb rajola, habitualment, verda o blava. La ventilació d’aquestes espais era important, sobretot en el moment de la fermentació del vi i Martinell que coneixia aquesta problemàtica, va dotar de grans obertures les parets superiors i inferiors per una millor ventilació dels gasos. Aquestes obertures tindrien formes geomètriques, apostant per un objectiu funcional però a la vegada estètic.
Alguns dels cellers més representatius de la obra de Martinell a la província de Tarragona foren, el Sindicat agrícola i Caixa Rural de l’Albí, la Cooperativa Agrícola de Barberà de la Conca, el Celler Cooperatiu de Cornudella de Montsat, la Cooperativa Agrícola de Falset, el Celler Cooperatiu de Gandesa, la Cooperativa Agrícola de Nulles, el Celler Cooperatiu del Pinell de Brai, la Cooperativa de Pira, la Cooperativa Agrícola de Rocafort de Queralt, el Celler Cooperatiu de Falset, o el Celler Cooperatiu i Seccio de Crèdit de Vila-rodona, entre d’altres.
Avui en dia, aquestes construccions reben el nom de Catedrals del vi. L’ expressió la digué el dramaturg, polític i poeta català Angel Guimerà i Jorge, que en veure el Celler de l’Espluga de Francolí, construcció de Domenech i Montaner, no pogué evitar rebatejar aquella “fabrica” del vi, com una a Catedral del vi, nom que adoptarien totes les construccions modernistes d’aquestes característiques. No tan sols, per la seva similitud arquitectònica als temples religiosos d’estil gòtic, sinó, perquè en certa manera, eren l’espai on es retria culte al vi, donant protagonisme al fruit de la terra, essència del nostre passat històric lligat a la tradició agrícola.
Altres articles de la Maria:
Cultius Culturals 