L’imperi otomà va dominar gran part del sud-est d’Europa, oest d’Àsia i nord d’Àfrica entre els segles XIV i XX. No és d’extranyar doncs que tant l’art com la literatura dins l’imperi tinguessin suficient temps per desenvolupar-se i crear un estil propi, sobretot és clar, durant els anys de prosperitat i d’expansió territorial.
De totes les obres i artistes que aquest imperi va covar, avui ens centrarem en el (gran) arquitecte Sinân, les obres del qual s’han convertit en la imatge arquetípica de l’arquitectura otomana.
Mimār Koca Sinān va néixer a Anatolia (actual Turquía) l’any 1489, tres anys abans que Cristoforo Colombo arribés a les Bahames per primer cop, per a que ens situem en l’època històrica.
Com molts altres personatges de la seva època, la informació que ens ha arribat de la seva vida està plena de buits i incerteses i només la recopil·lació de diverses fonts ha permès traçar una biografia que en molts casos s’ha recolzat molt en el seu origen cristià.
El seu pare, cristià ortodox convertit a l’islam [1], paleta i fuster grec, serbi o fins i tot potser austriac va ensenyar-li de ben petit l’ofici, la seva mare va ser empresonada i esclavitzada pel gran visir Ibrahim Pasha.
Sinān aviat va destacar en l’àmbit de l’arquitectura, primer durant la seva etapa en els geníssers (cos d’elit de l’infanteria de l’exèrcit otomà encarregat, entre d’altres, de la custòdia i salvaguarda del soldà otomà, així com de les dependències de palau) i després com a arquitecte oficial de l’imperi.
Entre les seves fites primerenques hi ha la construcció de vaixells, ponts de fusta i probablement tot tipus d’estructures de fusta per l’exèrcit. També va poder participar en diverses campanyes militars (Belgrad, Viena, Bagdad) que li varen donar renom i admiració per part dels seus companys.
El seu primer contacte laboral directe amb la família imperial va ser a través de Hurrem, la muller del soldà Solimà (Suleyman) I el magnífic (regnat 1520-66) per tal de construir un külliye (complex d’edificis centrat en una mesquita i administrats com una sola institució, sovint basades en un waqf (fundació) i compost d’una madrassa, un Dar al-Shifa (clínica), cuines, forn de pa, bany turc i altres edificis per a serveis de caritat per a la comunitat i altres annexes més).
Aquest encàrrec n’encarrilaria d’altres dins la mateixa família imperial fins arribar a la primera mesquita, la Sehzade Cami (1548) feta construir pel mateix Suleyman I en record del seu primer fill difunt, el príncep Mehmed.
Font de debat ha estat la seva relació i intercanvi d’influències entre els arquitectes renaixentistes. En tot cas, el que és clar és la nova dimensionalitat que va donar a les cúpules i les proporcions espacials. Malgrat que aquest tipus d’arquitectura ja era present en l’arquitectura local, amb l’exemple paradigmàtic de la Hagia Sofia (segle VI d.C.), amb l’arribada de l’Islam la influencia d’aquesta catedral va estendre’s per diverses mesquites del segle XV (Gran Mesquita de Bursa, Mesquita de Fatih a Istanbul), on la cúpula central va anar agafant la importància del pati de forma progressiva.
Algunes de les tècniques més innovadores que Sinān va desenvolupar s’inclouen en l’àmbit de l’enginyeria i arquitectura anti-terratremols, sistemes urbans de drenatge, disseny mediambientals i disseny acústic.
Amb més de 447 obres a les seves espatlles en aquest article ens centrarem en les mesquites més importants que Sinān va construir a Istanbul, tot i que podem trobar obres seves en tot el territori de l’antic Imperi: Síria (Mesquita del Pasha Khorsaw, Mesquita del soldà Suleyman), Bulgària o Bosina-Herzegovina (Mesquita del Pasha Mehmed), Hongria (Mesquita o Pasha Mustapha).
Mesquita de Suleimà I (Süleymaniye Camii) (1557)
La Mesquita de Suleimà I és la segona mesquita més gran de la ciutat turca, i la més gran de l’era Otomana. La construcció va durar un total de vuit anys (1550-1558) i forma part del complex religiós Süleymaniye. En aquesta obra l’arquitecte va barrejar elements arquitectonics bizantins i otomans, ja que combina minarets esbelts amb grans edificis coberts per cúpules a l’estil de l’església bizantina Hagia Sofia (de la que hem parlat abans i la qual fou més tard reconvertida en mesquita amb el nom d’Aya Sofia). El disseny del complex també intenta representar l’ambició del soldà Solimà I de convertir-se en un segon rei Salomó, la mesquita representaria la catedral de la roca, la qual va ser construida on abans hi havia el temple de Salomó.
L’edifici va patir un incendi l’any 1660 i una posterior restauració a càrrec del soldà Mehmed IV. Part de la cúpula va col·lapsar de nou a causa d’un terratremol l’any 1766. Durant la primera guerra mundial, va patir un segon incendi com a conseqüència de ser emprada com dipòsit d’armament. No va ser fins l’any 1956 que es va restaurar completament de nou. [2]
Mesquita Şehzade
Aquesta mesquita també forma part d’un complex d’edificis i va ser ordenada pel soldà Solimà I en memòria del seu fill Şehzade Mehmed (1521-1543). La cúpula té una alçada de 37 metres i els dos minarets de 55 metres. El diàmetre de la cúpula és de 19 metres.
Sinān i la controvèrsia dels ous d’estruç
Una de les coses que sorprèn més en visitar les mesquites de l’arquitecte Sinān és el sistema d’il·luminació i en concret els ous d’estruç que penjen dels grans cercles metàl·lics que sostenen les làmpares. Tant els guíes turístics com els articles d’informació asseguren que l’ús d’ous d’estruç dins dels temples manté els espais lliures d’aràcnids, a causa de l’olor que aquests desprenen. No hem trobat però encara cap fonament científic que corrobori aquesta teoria… seguirem fent recerca però mentrestant ens ho podem prendre com un tret curiós de l’obra de Sinān.
Bibliografia:
[1] Saoud, Dr. R. “Sinan: A Great Ottoman Architect and Urban Designer” (2007) Copyright: © FSTC Limited, 2003-2007
[2] https://www.beautifulmosque.com/Suleymaniye-Mosque-in-Istanbul-Turkey
Rosa M. Torrademé
Altres articles de la Rosa:
Cultius Culturals 