Vitralleria contemporània


Castellano

Els que som amants de l’art contemporani no solem trobar gaires racons sacres que tinguin en compte l’art d’avui.

M’explico: des que el poder és poder i des que les institucions són institucions -de qualsevol tipus, s’ha volgut el bo i millor per als seus edificis, ornaments, vestimenta, etc. És així com neixen els comitents, mecenes, etc, desenvolupant-se l’art des dels segles del segles. Què passa, doncs, ara? Que sovint, en el cas eclesiàstic, no es vol apostar per artistes contemporanis i acaben fent murals de dubtosa qualitat. Per això una troballa com l’abadia de Conques, a França, és tota una meravella!

L’església abacial de la Santa Fe, a Conques, província de l’Aveyron (Avairon en català i occità), és un edifici gegant enmig d’un poblet encantador al Midi Pyrenees, d’estil romànic occità, que formava part del Camí de Sant Jaume francès que passava per Le Puy, i que és UNESCO des del 1998. Un repàs ràpid a la seva història ens destaca que començà com una petita abadia pe acollir els peregrins, cap al 819, i sobre aquesta, al segle XI, es construí l’actual, reaprofitant algunes de les parets de l’antic edifici, que encara es poden veure.

Un dels encants d’aquest edifici és que quan van decidir restituïr la vitralleria que estava totalment destruïda, van fer-ho amb un artista contemporani de la zona: Pierre Soulages. El projecte, de 104 virtalls, durà del 1987 al 1994, convergint, així, el romànic medieval i el minimalisme de la seva vitralleria contemporània. Els seus estudis sobre l’abstracció geomètrica feren que trobés plaer en el fet de buscar elements de la simbologia medieval, creant aquestes línies verticals que s’eleven, cap al misteri del Cel. Parlem de contemporaneïtat i espiritualitat religiosa en un mateix pla. Les línies no són paral·leles, de manera que crea moviment en la visió; a més a més, el blanc apergaminat del vidre -es diu que s’inspirà en els pergamins que cobrien les finestres de les primerenques esglésies romàniques, fa que entri la llum d’una manera translúcida, i amb diferents tonalitats depenen del moment del dia i la posició del sol. Es pot veure com queda en aquestes fotos de l’exterior, tot seguit:

Musée Soulages

Vam visitar, després de Conques, la ciutat de Rodez (Rodés en occità), a uns 40km. Allí hi tenen el Museu Soulages, un edifici fet pels catalans RCR arquitectes al 2008, i dedicat a aquest artista. Es tracta de la col·lecció que el propi Soulages i família cediren a la ciutat entre els anys 2005 i 2012, i que constitueixen les obres, esbossos i pensaments dels primers trenta anys de la seva creació.

Una de les sales hi conté la vitralleria de Conques. És a dir, el projecte. Una mena d’esbós a mida real del que serien posteriorment els vitralls de l’abadia. En ella es pot veure clarament els canvis de sentit i de direccionalitat de les línies, els suposats colors que es deixarien veure a través de la llum que hi entrés depenent del moment del dia, etc. La unió entre espiritualitat medieval i contemporània.

El blau i el negre

A Pierre Soulages se l’anomena “El pintor del negre”, ja que experimenta amb aquest no-color (cal recordar que, teòricament, el negre no és un color sinó l’absència de colors, -i el blanc és tots els colors alhora).

Casualment quan vam anar al Museu, hi havia una temporal d’Yves Klein. Res millor per dialogar amb els negres de Soulages que Klein i els seus blaus. Aquest, Klein, reivindicava el blau com a cant a la vida i l’esperança, una força física i espiritual; una ruptura amb l’angoixa de les guerres mundials. Amb aquest blau primigeni, aquestes aigües bíbliques volia expressar la immaterialitat absoluta i l’espai infinit a través del color pur.

Pierre Soulages, per la seva banda, és conegut per les seves pintures monocromes negres, que començà a realitzar a partir del 1976. La pintura com una metàfora de foscor. Juntament amb d’altres artistes dels anys 40 i 50 francesos, creen la corrent pict`orica Tachisme, essent un expressionisme abstracte europeu, amb ús de l’action painting, el goteig, les taques, directe sobre el llenç.

És d’aquesta manera com, amb el temps, treballa amb el vernís enlloc de la pintura, donant acabats negres o de color metall. El podríem resumir amb l’espacialitat d’Oteiza (que ja sabeu que al Cultius, sempre que podem, en parlem, d’Oteiza), el misticisme de Mark Rothko, així com amb el cromatismo fred de Klein. Un conjunt d’experimentacions que el portaren a anar més enllà de la pintura.

L’art contemporani i la espiritualitat, sovint van de la mà, doncs la majoria dels creadors contemporanis plasmen el seu interior, fan art a través de les seves vivències o sentiments, de manera que l’espiritualitat i la religió formen part d’aquest aspecte contemporani de la creació, lligats a l’artista.

Guiomar Sánchez Pallarès

Fotografia de portada i resta de fotografies: pròpies Cultius Culturals © 2019

Altres articles de la Guiomar:

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s