La Panera, el mar a Lleida


Castellano

Hi ha el centre del món, que no és l’estació de Perpinyà com creia Salvador Dalí, sinó la ciutat de Barcelona, que també podríem anomenar Cal Melic.

Des d’aquest centralisme màgic es succeeixen tot un seguit de fets culturals, la major part dels quals no travessen la Línia (i)Maginot de Llobregat o Besòs.

Celebracions, estrenes i congressos es queden surant, fonamentalment entre els carrers eixamplins o els nous centres d’interès on hi van tots aquells que en un postureig inabastable per a la gent de comarques, passegen, vestits adequadament, d’inauguració en concert, i de còctel a recital.
Després, queda tot un món per a descobrir, rera la muralla de boira de Mordor, deixats mitja hora darrere l’Anoia i la seva capital, la dels igualadins, mai superats, en tot cas només empatats.
Encara més enllà d’aquest món, en unes planúries gairebé inexplorades per l’home i la dona lectors de Sapiens, hi ha el poc estimat, per poc conegut, oest, també anomenat Ponent. Alguns segueixen al peu de la lletra, cosa difícil sent catalans avesats a discutir-ho tot, segueixen, dic, la frase feta que diu “De Ponent, ni vent ni gent”, i no s’apropen a les nostres comarques, no sabem si per por als salvatges cargols, devorats a milers pels humans a Lleida, o per por a ser assaltats per voltors en cercles concèntrics, mentre sona el soroll dels tractors –que no tambors- cada cop menys llunyans.
I, em toca dur la bandera, l’estendard, a aquestes pagines. Perquè és molt injust pensar que aquí al polsós oest no es fa, no fem cultura, i de primera divisió. Aniré posant –a tall d’ambaixador votat a casa meva- exemples d’accions i llocs que valen molt la pena, afegint-hi que, si son vostès llestos, agafaran l’autovia enlloc de l’autopista re-pagada per vàries generacions. Els doblers que s’estalviaran, poden gastar-los en menjar o fer un beure, dita molt nostrada.

Avui els parlaré del Centre d’Art La Panera, de Lleida capital. Segons ens expliquen a la seva web:

“L’edifici va ser construït entre els segles XII i XIII, en l’època del Consolat, un dels moments més pròspers de l’economia medieval de Lleida. L’Almodí, com s’anomenava l’edifici, era la llotja de contractació de la ciutat i centre de tot tipus de transaccions: cereals, oli, raïm…. De la construcció medieval es conserva la columnata: 21 columnes de pedra de 5,70 metres d’alçada. El 1606 l’Almodí va ser adquirit per la canongia de la Catedral, s’aixecà una nova planta sobre la columnata de l’antic Almodí i es construí un tancament perimetral, que li donà l’aspecte exterior actual. L’edifici era utilitzat per emmagatzemar i vendre els productes recol·lectats pels canonges i d’aquí el seu nom La Panera dels Canonges.“

Sí, lectors, hi hagué una època en què Ponent era el centre i Lleida, la seva capital.

Actualment, es pot veure i fins el 19 de maig, una magna obra, entre les columnes de pedra, a l’espai inferior. És l’obra d’Ella Littwitz, nascuda a Israel el 1982, i amb la Llicenciatura en Belles Arts, aprovada el 2009 a l’Acadèmia Bezalel. Va ser una de les més llorejades en el HISK de Gant, el 2015, i ha exposat a Israel, Europa i els EUA, incloent les seves participacions a la Biennal de Moscou del 2015, i la d’Istambul del 2011…
L’autora ens intenta explicar com el Mediterrani, el Mar Nostre, és un vestigi del passat, massa depenent, massa tancat i inestable.

Un Elefant a l’Habitació
Ella Littwitz
Centre d’Art la Panera, Lleida
Febrer 2019. Foto: Jordi V. Pou

Si no fós per l’estret de Gibraltar, -aquest lloc que porta sovint als espanyols a desfilar-hi marcialment i arrencar a córrer en veure la Union Jack-, si no fos per aquesta llengua solidària que ens connecta a l’Atlàntic, el Mar, se’ns moriria.
Littwitz, ha fet una instal·lació monumental, on unes xarxes representen el fons marí, obviant el líquid element. I ho fa amb unes estructures que ens deixen entreveure els residus que hi ha sota: neumàtics, les boies de pobre usades pels pescadors mediterranis per protegir els vaixells. Neumàtics, com els precaris bots pneumàtics que transporten –o exporten- a gent sense refugi que en va cercant trucant en va a totes les portes. Amb l’amuntegament d’aquest material, l’artista al·ludeix també a la crisi humanitària que ha desaparegut de les pantalles però encara hi és.

Mirant amb més detall, podem descobrir les nostres costes, el contorn de penínsules i els llocs idíl·lics que ens porten, somnis enllà, a les dues ribes del Mar Nostre. Inclosa una petita part on treu la trompa l’elefant: consulteu el mapa del mediterrani i mireu-ne els espais marins fins a trobar-la…

Un Elefant a l’Habitació
Ella Littwitz
Centre d’Art la Panera, Lleida
Febrer 2019. Foto: Jordi V. Pou

Som un petitíssim territori líquid, envoltat de terres sovint injustes o enfrontades, que ens ha donat –vegeu la comparació amb la xarxa negra instal·lada- un gran potencial de connectivitat però també ha confinat substàncies, civilitzacions i races, en un espai reduït on entendre’s o guerrejar.
Com ens apunta el programa tot això “remet a la crisi de salinitat del Messinià” quan l’estret “es va tancar i es veié obstruïda l’entrada d’aigua durant uns quants centenars de milers d’anys.” El vas del Mediterrani s’assecà gairebé del tot i el nivell del mar va descendir tres i cinc kilòmetres. Com diu el comissari.“ El Mediterrani vist des de sota deixa al descobert un altre estat de les coses: es mostra així, amb l’exposició, aquest paisatge solcat per la crisis des dels mateixos punts d’intersecció en què la catàstrofe mediambiental es troba amb la humana.”

Apart aquest motlle en negatiu del nostre mar, hi ha més coses a veure, a La Panera? Si, accions artístiques adreçades a COL·LECTIUS EN RISC D’EXCLUSIÓ, PROJECTES ARTÍSTICS EN CONTEXT HOSPITALARI com el Projecte Radiació que neix de la petició, per part de la Unitat d’Oncologia Radioteràpica de l’Hospital Arnau de Vilanova al Centre d’Art La Panera, d’elaborar un programa d’intervencions artístiques a l’espai. Ara aprofundiran el treball en àmbits com els de l’Educació Especial o posant l’art més a l’abast de les persones discapacitades. I,entre d’altres coses recomano la saleta de la Mini Panera, on fins el 3 de març hi ha tot un seguit d’ampolles de vidre, plenes en quantitats diferents, per a experimentar amb el sò i el color, amb baquetes i maces. És aquest un lloc on els més petits poden participar lliurement i familiaritzar-se amb l’art contemporani a través de la utilització de les noves tecnologies o del que han escollit tant ells com els artistes.

Un espai proper al públic infantil, que a la vegada faci de pont per apropar-los al art d’avui des del joc. Un espai també per als agosarats que fan de l’experimentació un creixement vivencial.

Aviat canviaran les exposicions del primer pis, i les propostes son d’allò més interessant. Feu-vos un favor i veniu i gaudiu-ne, de franc, tant pel que fa al Museu com per l’Autovia. A-2 no creieu que només vol dir “a 2 hores”: és una carretera de diligències, que va d’est a oest i us farà conèixer moltes coses. També vol dir “Cultura A 2 passes”…

Vindreu, oi?

Albert Claramont

Foto de portada: Jordi V. Pou

Altres articles de l’Albert

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s