Escultura contemporània


Castellano

Podríem dir que els monuments commemoratius existeixen des que existeixen els conflictes, més o menys. Exemples són les columnes o els arcs commemoratius romans: la Columna Trajana o l’Arc de Titus, o el de Berà a Tarragona.

Al llarg dels segles aquest concepte va variant, com també ho fan els gèneres i els estils, però l’estatuària monumental representant una batalla o un fet històric segueix, si més no, amb característiques semblants passin els anys.

A Tarragona tenim els Despullats, que de fet s’anomena Monument als Herois de 1811 (1910-1919). És un monument commemoratiu als caiguts tarragonins durant la guerra del Francès, de l’escultor Julio Antonio (Móra d’Ebre 1889 – Madrid 1919), un dels artistes més reconeguts de principis del segle XX a Tarragona. En sabem anècdotes, la vida, les peripècies de les seves obres amagades durant el franquisme… almenys els millenials com nosaltres, que les escoles ens portaven de tant en tant al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona, on tenen diverses sales monogràfiques dedicades a la coneixença d’aquest artista emblemàtic de la ciutat.

Monument als Herois de 1811, Tarragona. Wikimedia Commons

 

Enguany se celebra el centenari de la mort de l’artista de Móra d’Ebre. Precisament, en commemoració seva, el museu ha realitzat una exposició amb artistes contemporanis que, tots ells guanyadors d’edicions passades del Premi d’Escultura Julio Antonio, pretenen endinsar-nos en com ha canviat el fet escultòric, repensant i reformulant l’art i l’obra de Julio Antonio, tot passejant per les sales del museu.

La mostra Julio Antonio – Stendhal 1919-2019 vol fer-nos adonar dels canvis i les semblances de cent anys de producció artística al Camp de Tarragona. Veiem com l’escultura, en l’actualitat, té més a veure amb la teatralitat i la performance, de vegades, transgredint els paràmetres de la tècnica i dels gèneres. N’és un exemple Flores malsanas de Miquel García, on l’escultura, tal com es coneixia abans, la conforma únicament un faristol amb un llibre, i en canvi forra la totalitat del mur amb imatges i dibuixos de les plantes que poblen les pàgines del llibre exposat. La paret es converteix en escultura, tota ella.

 

Una mica més enllà Ester Ferrando ens parla de l’anonimat i de la intimitat, amb la senzillesa d’un balcó i de les veus i els sorolls que sentim de fora, ens trasllada a un relat privat i quotidià. Hi trobem dues, d’obres d’Ester Ferrando, al museu; la segona, Silenci diari, forma part de la mostra permanent, i ens desplaça simbòlicament als rituals íntims de la llar.

‘A fora’ Ester Ferrando. Foto pròpia

Una altra de les peces que més ens va cridar l’atenció va ser Bustos del azar, de Federico Sancho, que dialoga cara a cara amb un dels bronzes de Julio Antonio, segle XX i segle XXI enfrontats, llunyans però alhora més propers que mai.

‘Bustos del azar’ Miquel García. Foto pròpia

La contemporaneïtat a cada passa. Algunes tenen sobretot un punt d’interacció, de moviment, de demanar-nos endinsar-nos-hi, a més d’enfrontar-les. Ja vam parlar en un altre article de l’art que ens exigeix participar, en aquell cas arran de l’exposició a La Pedrera de BCN. Exemples en aquesta mostra són la instal·lació My White Whale d’Àngel Pomerol, en la que s’ha de participar activament per acabar d’arrodonir l’experiència, amb paperets i ventiladors.

Part de la instal·lació d’Àngel Pomerol. Foto pròpia

 

Una altra de les instal·lacions d’aquest estil és el La pell cega d’Eduardo Valderrey, on unes teles descansen al terra de la sala, i al passar-hi per davant s’acciona un mecanisme d’aire que fa elevar-les i dansar enlaire, com unes ones de plàstic blanc, i una llum blava que es projecta des del fons d’aquesta fantasmagòrica producció dansaire.

Aquestes i d’altres escultures contemporànies configuren l’exposició temporal, que aquesta vegada s’expandeix per totes les sales, dialogant amb altres obres permanents del museu. L’exposició, en ella mateixa, és un monument commemoratiu a Julio Antonio.

Guiomar Sánchez Pallarès

 

JULIO ANTONIO – STENDHAL | 1919-2019

Fins al 21 d’abril al Museu d’Art Modern.

Foto de portada: Roger Caparó, Llum als ulls

Altres articles de la Guiomar

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s