Diferents institucions i entitats culturals han elaborat un programa a Tarragona amb prop de quaranta activitats per fomentar el coneixement de la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme a la capital tarragonina.
Els vuitanta anys de l’acabament de la Guerra Civil ha estat el pretext amb què l’Ajuntament de Tarragona ha dissenyat aquests actes. Així, entre el 15 de gener i el 28 de març, la ciutat acollirà exposicions, conferències, visites guiades, projeccions de pel·lícules, presentacions de publicacions, representacions teatrals, i cursos i tallers, orientats a la difusió de la història, la posada en valor del present democràtic i un futur de pau, i el rebuig a la ignomínia de les guerres.
Són moltes les explicacions que hem rebut sobre per què la Segona República va esdevenir una guerra civil; la majoria d’aquestes ometen gran part de les causes, passen de puntetes sense tractar el tema en profunditat o formen part d’un imaginari que el franquisme es va encarregar de difondre i arrelar en la memòria col·lectiva espanyola. La responsabilitat d’aquest fet recau en la transició, en haver renunciat a investigar part del seu passat o, tal com deia l’historiador Fontana en l’article Recuperar la història de la Segona República Espanyola (2002): “la culpa no és ben bé de la transició, sinó de la renúncia, per part dels presumptes hereus de l’esquerra espanyola derrotada el 1939, del llegat dels seus antecessors”. Fontana ho explicava en un discurs pronunciat l’any 2002, i des d’aleshores fins a l’actualitat s’ha creat una Llei de memòria històrica -insuficient i tardana- durant el govern de Zapatero i un gran debat posterior sobre plaques, fosses, la Fundación Francisco Franco o inclús el paper actual de la monarquia; debat que s’ha intensificat en aquests últims mesos amb la futura -però sense data- exhumació de Franco del Valle de los Caídos.
La feina d’institucions com el Memorial Democràtic, la tasca dels experts, la creació d’un Pla de fosses i la reparació jurídica de les víctimes del franquisme, o la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH), han creat una sensibilitat en el tema i ens ha fet adonar d’una realitat. D’altra banda, el món de l’art i la cultura no giren mai l’espatlla al que és l’actualitat, la crítica i allò que inquieta la societat; i és en aquest sentit que sorgeixen manifestacions artístiques i culturals que mostren aquesta problemàtica, la denuncien i contribueixen al debat, al mateix temps que aporten la dosi d’emotivitat amb què una exposició, una pel·lícula o una obra de teatre són capaços de tractar aquests temes.
En les darreres setmanes ciutats com Barcelona i Tarragona han acollit espectacles com Rastres_Argelers (El Maldà), la premiada pel·lícula El fotógrafo de Mauthausen (de Mar Targarona), l’exposició Antoni Benaiges. El mestre que va prometre el mar, l’obra Et vindré a tapar (de la Cia. Espai en construcció) o la visita guiada Una, grande y libre.
Una, grande y libre
L’itinerari d’autor Una, grande y libre. Escenaris de la dictadura franquista a Ciutat Vella consisteix en un recorregut dissenyat i guiat per l’historiador Josep Grau, i organitzat pel Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) a partir de quatre espais principals situats al centre de Barcelona i relacionats amb el període franquista: la plaça Catalunya, l’avinguda de la Catedral, la plaça Sant Jaume i la Via Laietana.
El trajecte, original, amè i didàctic, descobreix memorials i monuments del període com el que homenatja els Herois de 1809, la inscripció dedicada a José Antonio Primo de Rivera, les visites de Franco a Barcelona o el discurs del rei emèrit Joan Carles I al Saló del Tinell l’any 1976. És així com, a través del recorregut per edificis relacionats amb els anys del franquisme (com ara l’edifici d’El Corte Inglés), la comissaria de policia de Via Laietana o les seus bancàries que rodegen la plaça Catalunya, es desvetlla l’interès per seguir la cerca i es mostra l’impacte del franquisme a la ciutat.
Exposició sobre el mestre republicà Benaiges
L’exposició Antoni Benaiges. El mestre que va prometre el mar, organitzada pel Museu Marítim de Barcelona i el Memorial Democràtic, rendeix homenatge a l’escola republicana i explica la història d’una promesa que no es va poder complir, la del mestre republicà Antoni Benaiges al seu alumnat.
Benaiges, nascut a Mont-roig del Camp i destinat a Madrid els tres primers anys de feina, fou assignat a la plaça de l’escola de Bañuelos de Bureba (Burgos), en la qual impartiria classes seguint les tècniques del pedagog francès Freinet. Aquest mètode consistia a incorporar a l’aula la impremta, amb la qual editaven unes petites publicacions a partir de textos lliures que feia l’alumnat. Aquests quaderns reflectien la visió que tenien els infants de la vida que els envoltava: la família, les amistats, el dia a dia a l’escola i al poble, els seus desitjos…
Un d’aquests quaderns portava per títol ‘El mar. Visión de unos niños que no lo han visto nunca’, i hi incloïa la promesa que el mestre va fer als seus alumnes: que a l’estiu els convidaria al seu poble per tal que veiessin el mar. El 19 de juliol, Antoni Benaiges fou detingut, torturat durant cinc dies i executat. El mar va quedar enterrat a la fosa comuna de Monte de la Pedraja, on es calcula que hi ha més de 400 persones executades. Les tècniques educatives actives havien topat amb el pensament més tancat de famílies i societat, i amb l’odi i la rancúnia conseqüents a una guerra.
L’exposició, que és recomanada per a tots els públics, et trasllada a una escola dels anys 30 i et mostra, amb un recorregut treballat, la tendresa i la duresa del moment.
Et vindré a tapar
Et vindré a tapar relata el viatge que fan tres amigues per trobar el marit d’una d’elles, desaparegut en la Guerra Civil.
L’obra és un drama amb tocs còmics, interpretat per Maite Bassa, Montse Bernad i Blanca Solé acompanyades per la violinista Roser Farré -que juga un paper essencial amb els efectes sonors que crea amb ampolles, pals, aigua i el mateix violí-. Totes quatre escenifiquen en 50 minuts una emotiva road movie en què els espectadors tenim la trista certesa que el viatge no tindrà un desenllaç feliç, tot i que igual que el personatge de la Maria els tocs d’humor que té l’obra ens permeten albirar una mica de llum i desitjar un final que sabem que no és possible. Perquè “esperar sense esperança és l’acte més heroic que hi ha”, tal com llegim en el programa de mà d’aquest espectacle de la Cia. Espai en construcció.
L’espectacle, intens i dinàmic, es veu afavorit per les reduïdes dimensions i la proximitat del públic de la tarragonina Sala Trono, i aconsegueix atrapar l’espectador amb escenes breus que mostren la realitat de les dones de la postguerra que s’aferraven a la darrera possibilitat que els marits tornessin en qualsevol moment a casa, sense pensar en l’altra dura realitat que, en to de farsa i amb una punyent i àcida crítica, apareix al final d’aquesta obra, amb dos personatges caracteritzats com a descarades cabareteres i que per nom es diuen Fosa i Común.
Així doncs, la cultura ens mostra les ferides d’un passat que lluny d’estar tancades continuen pendents d’accions de memòria, dignitat, justícia i veritat. A manca de decisions polítiques, endavant amb la cultura.
Albert Irigoyen Zaragoza
@Albert_Irigoyen
Fotografia de portada:
Falset (Tarragona) finals de juliol de 1938, bombardeig de l’aviació italiana.
Fotografies d’Agustí Centelles i Ossó, fons Centelles
(c) 2012 Archivos estatales, MECyD, Centro Documental de la Memoria Histórica, todos los derechos reservados.
Cultius Culturals 