Picasso i Picabia, cara a cara a Barcelona


Castellano

Barcelona és una ciutat que s’estima els seus museus i que viu atenta a l’art que l’envolta. No solament hem de recórrer a les col·leccions permanents dels grans museus per comprovar que hi ha tot un món que conviu amb aquests grans centres, que ofereix la possibilitat d’acostar-se a les obres dels grans mestres de la pintura. Cal estar atent per no perdre’s oportunitats temporals com la que ofereix, de nou, la Sala d’exposicions de la Casa Garriga Nogués –de la Fundació MAPFRE-, que en els darrers anys ha sorprès els amants de la cultura amb mostres com Impressionistes i postimpressionistes (2013) o Renoir entre dones (2016), i que ha fet possible que la capital catalana acollís obres de centres com el Musée d’Orsay i el de l’Orangerie.

Aquest cop és el Musée National Picasso-Paris qui cedeix un seguit d’obres de dos artistes que coincidiren en el temps establint dues trajectòries paral·leles.

L’exposició Picasso-Picabia. La pintura en qüestió ofereix un diàleg entre Pablo Picasso i Francis Picabia que ens endinsa en un espai que recorre la vida i l’obra de tots dos artistes, constatant, per primera vegada, les seves respostes artístiques -aparentment antagòniques- davant una mateixa realitat. Les vides dels pintors s’entrecreuen en aquest recorregut -real i imaginat- proposat per la Fundació MAPFRE i el Musée Granet, Aix-en-Provence, i que es pot visitar fins al 13 de gener de 2019 a l’edifici del carrer Diputació, 250.

La mostra aplega més d’un centenar de peces, entre pintures, grafisme i documents d’arxiu, i ens ofereix un itinerari a seguir des de l’aparició del cubisme el 1910 -amb Picasso com a protagonista-, el classicisme i el maquinisme, el naixement del dadaisme –amb Picabia com una de les figures clau-, la coincidència de tots dos artistes a Barcelona el 1917 -en període de Primera Guerra Mundial- o el que s’ha anomenat “època dels monstres”, quan tots dos coincideixen diversos estius a la Costa Brava.

Aquest recorregut acaba amb una selecció de les seves últimes pintures, quan el malagueny torna al retrat humanista amb un segell propi i l’artista francès redueix el seu art a pintar en els llenços monocroms puntejats.

 

L’exposició aporta un nou enfocament a la relació dels dos pintors i deixa entreveure un nexe inconscient entre l’artista francès -de pare hispanocubà i mare francesa- François Marie Martinez-Picabia (1879-1953) i l’espanyol Pablo Ruiz Picasso (1881-1973) –que va residir a França des de 1904-, i en destaca unes semblances que van des de la sonoritat dels cognoms fins a la proximitat d’alguna de les seves obres; tanmateix, com defensava Picasso “un pintor no ha de fer el que la gent n’espera. El pitjor enemic del pintor és l’estil”. I en serà aquest el vincle: el desig de desafiar els paràmetres pictòrics establerts i “rejovenir” la pintura.

Pablo Picasso. Guitarra, primavera del 1926.

 

Albert Irigoyen Zaragoza

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s