Sabeu allò dels quadres que et segueixen amb la mirada? A Tarragona tenim la Medussa, un mosaic romà amb la cara d’aquest personatge, que et persegueix al passar amb els seus ulls tesselats. La Gioconda també ho fa; i tants d’altres, perquè era una d’aquestes tècniques amb les que els pintors dotaven de vida les seves poduccions. Podríem parlar, doncs, que des de fa molts sefles alguns han buscat una interacció entre espectador i escena.
Haurem de fer un salt de diversos segles per plantar-nos, ara ja sense cap dubte, amb l’art que buscava directament interpel·lar el públic. No només els seus ideals, sinó fer-lo entrar -literalment- en el joc. Fer-lo entrar en la creació artística a través dels ulls, de la mirada, de les distàncies.
És a partir de la darreria del segle XIX quan l’art canvia més radicalment en quant a la forma de fer-lo i de concebre’l. A l’anterior article parlàvem de Toulouse Lautrec i de com, a través de la publicitat i el cartellisme, experimentava amb la creació: descentrava l’escena i ens dibuixava les grades en primer terme, deixant l’espectacle, la ballarina o l’escenari en un segon pla, gairebé sense aparéixer. És amb l’arribada de la fotografia, que pot retratar el món d’una manera realista, que l’artista comença a voler anar més enllà de la plana percepció natural.
Naixeran les grans avantguardes, el surrealisme i el Dadà. Trencaran la separació entre categories (pintura, escultura, etc.), mesclaran les tècniques i assajarien amb els nous materials, vinguts directament de la industrialització, i amb els nous ideals sociopolítics. De mica en mica l’art anirà tornant-se abstracte, pur, senzill, directe. D’aquí apareixeria el minimal art i l’Op Art (Optical Art), que amb les seves formes geomètriques ens interpel·len directament i, en el cas de la exposició de la Pedrera, ens conviden a entrar. No és un simple joc, que també, sinó que és tota una reflexió sobre els límits de les obres, es trenca tota barrera entre la persona que crea i la que admira la creació.
Els que ens llegiu de fa temps ja sabreu que som fans de la Pedrera, de les seves expos temporals. Acostumen a tractar l’art visual des de la fotografia, però també des de la instal·lació. Aquesta vegada, a més, han jugat amb la persepció i el moviment, amb obres d’Op Art. Obres obertes. Art en moviment, 1955-1975 fa un recorregut pel bo i millor de l’art cinètic del segon terç del segle XX.
Transformar l’art perquè aquest no només el podia mirar, també es podia (i calia) tocar; experimentar. Segons des d’on la miris, segons quan passis, segons la llum que hi hagi, és a dir, el context, i un mateix, forma part del procés creatiu perquè cadascú l’observarà d’una manera, perquè aquestes són canviants a les mirades i es personalitzen per a cadascú. Objectes que es relacionen amb l’espectador, obres que resten inacabades fins que les veiem, les toquem o les sentim -fins i tot caminant-hi a sobre, com Bariestesia (1974-1975) de Gianni Colombo.
Passar d’espectadors passius a subjectes actius de l’obra. Endinsant-se i envolucrant-s’hi. Per això es poden tocar, caminar-hi a sobre o, si ens quedem quiets, veure els petits canvis que en desprèn, o fins i tot, els canvis que algú altre pot porvocar en aquella escenificació artística. L’artista cedeix els matissos a cada espectador, al museògraf que decidirà il·luminar l’espai d’una determinada manera o amb una determinació concreta o casual, al tècnic que decidirà el color de la moqueta…
Tal com diu al propi web de la Pedrera: El concepte d’obra oberta, teoritzat per Umberto Eco el 1962, és el d’una obra múltiple i canviant, un camp d’infinites possibilitats obert a la interpretació de qui observa. L’obra exigeix de l’observador la seva participació, i instaura una nova relació de gaudi i d’utilització de l’objecte artístic: l’observador n’esdevé així el seu coautor. L’obra oberta és la metàfora d’una nova visió del món on la realitat és sentida com inestable, ambigua i en perpètua mutació.
Altres articles a la Pedrera
- #ExpoAmat | Frederic Amat a la Pedrera
- Racional i místic. Oteiza
- Toni Catany. Mirada mediterrània
- Flashback. Els mil i un objectius de Leopoldo Pomés
- La ironia de la Pedrera. #ElLissitzky
Altres articles conjunts del Gabino i la Guiomar
- Quan el Toulouse el trec a passejar
- Herbes, dones i medicina. Monestir de Pedralbes
- Re-trobem la sub-versió
- Monestir de Pedralbes. Salut i gastronomia medieval
- Sant Agapito o la festa dels pilons
- #MurSàhara. Una terra sense arrels | La expo, el concepte
Cultius Culturals 