Quan el Toulouse el trec a passejar


Castellano

Toulouse-Lautrec és garantia d’èxit, i l’exposició que trobareu al Caixa Fòrum de Barcelona fins el 20 de gener del 2019, no defrauda. Aquesta aconsegueix que l’espectador s’endinsi des del primer minut a l’univers d’un Montmartre que, amb la seva aparent decadència, va gaudir de l’èxit artístic més alternatiu de tota Europa, ja que allà anaren a parar joves artistes que buscaven inspiració en una vida amb laxes normes socials.

Es tracta d’una exposició inmersiva i experiencial com totes les que fa el Caixa Forum, amb canvis de colors, decorats i elements que fan que -literalment- entris dins la narració.

Penetrem caminant per carrers i salons en els que ens van desgranant diversos aspectes socials i culturals que van molt més enllà de la simple obra artística exposada. Ens mostra i ens explica un temps històric i una manera de concebre l’art des dels diversos elements que van tenir importància en la inspiració o creació artística d’un París que es va omplir d’incoherents –així els anomenaven, els quals reflectien la societat dual, de les aparences, la societat burgesa vers la societat pobre que garantia la vida i l’oci de les benestants. I en aquesta intersecció es trobaven aquells artistes, que des dels marges, van crear el seu propi univers. La vida, i l’art, era allò que passava enmig de l’oci i el vici.

 

La dona objecte.

Un dels punts claus de l’exposició són les dones. Dones pintades per homes. Prostitutes, cantants i ballarines, burgeses als cafès i, fins i tot, malaltes i decadents. Quina diferència de les dones místiques, Venus i Verges Maries d’èpoques anteriors!

Enllaçat amb les dones, comptaven amb un dels elements socialitzadors, també de la hipòcrita burgesia, que foren els cafès i teatres, amb l’espectacle estrella del can-can. En aquest sentit cal destacar un seguit d’obres que mostren el públic que hi anava. Dones també, burgeses benestants. En d’altres obres, en canvi, reflecteixen la part fosca i introspectiva de l’espectacle, amb dones que s’estan vestint o desvestint -abans o després- és igual, d’un espectacle. No recau la importància en quan es fa l’acció perquè la mirada és la mateixa, la de dones que se saben objecte i es mostren tristes i resignades davant una vida que no han triat. Però al sortir a l’escenari, això no importarà.

Tanmateix això s’explica a través de l’aparició de pallassos en algunes pintures, ja que aquests personatges, malgrat i tenir dibuixat un somriure, solien estar associats amb la tristesa i, fins i tot, l’alcoholisme. Però això no importava, tampoc. I a més servia per explicar la hipocresia en la que es vivia, i es viu. De totes les obres de l’exposició, potser manca més presència femenina: l’única pintura de la mostra feta per una dona és La tiradora de cartes, de Suzanne Valadon. En ella es veuen dues dones, les úniques que no estan sexualitzades, les dues personatges ja no són objectes, sinó subjectes actius del quadre.

 

L’avantguarda de l’avantguarda.

Marcel Duchamp va fer la famosa intervenció a la Mona Lisa al 1919. Però al 1883  Georges Bataille en féu una altra, fumant amb pipa i donant el tret de sortida als precursors de l’avantguarda. L’avantguarda de l’avantguarda: Les Arts Incoherents, o els incoherents, un grup de joves artistes que, fent-se servir de la sàtira i la comicitat, denunciaven o incidien en la realitat que els envoltava.

Trenta anys abans dels Malevich o dels Duchamp, trobem una secció interessantíssima amb obres que reinterpreten a la Gioconda o quadres monocolors, tot plegat ens demostra com l’experimentació de Montmatre anava molt més enllà dels salons de ball. De com aquells artistes van ser una transició en més aspectes dels que moltes vegades es reivindiquen. El mateix Toulouse reinterpreta el propi llenguatge fotogràfic des dels seus dibuixos, allò que fins ara es trobava als marges pot esdevenir el centre d’una obra pictòrica, deixant l’escena principal -la ballarina per exemple, a un darrer terme o fins i tot desapareixent. En definitiva, podia tallar el nom d’allò que s’anunciava en un cartell, podia relegar al marge l’artista principal per mostrar un altre element que formava, igualment, part de l’univers que pretenia reflectir en aquell cartell o dibuix. És a dir, reivindicació dels marges dels que provenia ell mateix.

 

Periodisme grotesc.

Ara que malauradament està tant de moda parlar dels suposats límits de l’humor, es fa especialment interessant veure la relació que molts d’aquells artistes van tenir amb la premsa escrita i de com les seves caricatures, en les que es reflectien tots els aspectes que estem comentant, se’n van molt més enllà de la sàtira arribant, sense complexos, a allò més grotesc. L’humor, en definitiva, com arma per respondre a la realitat.

L’ambient és clau, i l’exposició intenta, en tot moment, fer-nos entrar en aquell ambient i oblidar-nos que estem al Montjuïc del segle XXI per fer-nos creure que estem passejant, a cavall del segle XIX i XX, pels salons de ball i els foscos carrers del Montmartre. Durant la visita per prescriptors culturals vam poder gaudir de les acurades explicacions que són extremadament recomanables, és a dir, si teniu l’oportunitat, feu la visita guiada i després perdeu-vos pels carrers i salons d’aquell París.

Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre

Gabino Martínez

Guiomar Sánchez

 

Altres articles al CaixaForum

 

Altres articles conjunts del Gabino i la Guiomar

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s