Cultures europees, cultura mestissa


Castellano

Ens trobem en un moment en el que la cultura, les cultures, la identitat, les identitats, la tradició, les tradicions estan jugant un paper clau en el plantejament polític a nivell mundial. El sentiment de pertinença pot portar-nos a una cultura parodiada, enlloc d’unes cultures plurals, riques i lliures. I avui ens volem fixar en això, en el singular i en el plural de la cultura, les cultures.

Havia pensat en titular l’article Europa Andalusí, però hagués hagut d’aclarir masses coses, com que no havíem d’entendre l’adjectivació del títol com el poder d’una religió sobre una altra, sinó el nom polític d’un període renaixentista en el que des de la península ibèrica es va traduir la filosofia clàssica i es va crear de nova, tot permetent, després, el renaixement (que coneixem i reconeixem) i la filosofia moderna en la que identifiquem Europa. I tampoc volia que es pensés que fèiem una lectura idíl·lica d’un període històric, que a nivell polític va tenir els lamentables ingredients de tots els poders coetanis: guerres, esclavisme, desigualtats… Però el que ens interessa en aquest cas són en les conseqüències de ser encreuament.

I és que la península ibèrica és un bon exemple de la cultura i de les cultures. Abans però, cal que passem per la història explicada, que és, bàsicament, la de guerres i gestes. La guerra nacional és aquella icònica, plàstica i heroica en la que hi ha uns dolents, que són sempre els altres, i uns bons, que som sempre nosaltres. Però en realitat, la guerra, és ferotge i cruel per qui la pateix, una màquina de propaganda cultural que et permet matar el teu enemic després de simplificar-lo, deshumanitzar-lo convertint-lo en el teu altres. En el cas peninsular això ho hem viscut, molt especialment, entre majories i minories religioses, però en alguns casos, també, ètniques. És aquest discurs de la diferència que aflora en l’Europa de la cultura, el que ha de fer aflorar, com ho està fent en alguns cercles, el discurs de les cultures europees.

Enlloc de fixar-nos en els fets històrics i repassar cronològicament tot plegat, ens volem fixar en el resultat, en el que ens ha quedat de tot allò, perquè al final, una cosa és la història d’expulsions i guerres, i una altra la història social, la qual reflecteix mestissatge i pluralisme. Per les nostres latituds podem visitar una mesquita amb nom cristià, una sinagoga amb arquitectura islàmica o una església que primer va ser pagana. L’arquitectura de les nostres poblacions ens descriuen una identitat on, de forma evident, es fa molt difícil establir talls històrics o singularitzar-les des d’un essencialisme nacional únic, malgrat i els intents de la ficció de la reconquesta i la suposada construcció nacional que es desprèn de la mateixa.

Més enllà de l’arquitectura, la gastronomia o les pròpies tradicions, allò que més ha identificat les cultures peninsulars (moltes vegades identificades amb una cultura nacional), és, precisament, les cultures sorgides des dels marges. La barreja entre allò gitano, allò moro o jueu que s’havia d’amagar, ha donat com a resultat cultures riques i flamenques, com diria Antonio Manuel Rodríguez, el qual encarna en Federico Garcia Lorca el millor exemple d’allò que beu del morisc reprimit, del gitano apartat o del marica amagat, és a dir, d’aquella evocadora etapa que anomena flamenca. Unes cultures que conflueixen, des dels marges i fent veure que són una altra cosa, en la creació de la cultura que després s’intentarà vendre, com la nacional.

Moltes vegades hem vist com a Catalunya, aquest fet, malgrat i la toponímia, al no tenir una arquitectura que ens ho recordi diàriament, ha quedat encara més amagat, però sempre m’agrada recordar com un element clau d’una tradició tant nostrada com són els castells, té una paraula d’origen àrab. Sí, l’enxaneta, tal i com recorda Dolors Bramon, aquell que indica si un castell ha estat carregat o no, prové d’un mot àrab. I així podríem posar exemples sense parar. Com allò, tant català, de fer dissabte, allò de deixar meridianament clar que és dissabte i estem treballant, per demostrar que no som jueus, quan, segurament, si tant ho havíem de demostrar, era perquè la família no tenia uns orígens prou clars. Per no parlar de les paraules calós o de la rumba catalana.

En definitiva, Europa, en aquests moments, com tot occident, es troba en una cruïlla, podem apel·lar a uns essencialismes culturals falsos i erronis, o reconèixer que som conseqüència de la barreja, en el nostre cas, principalment de la Mediterrània, però sumant conquestes i repoblacions centreeuropees de forma regular (gots o francesos després de les expulsions, per posar dos exemples). Som, en definitiva, un mestissatge que quan siguem capaços d’acceptar-lo, segurament ens farà més rics culturalment, la interculturalitat no és una utopia, a nivell social s’ha aplicat de forma pràcticament ininterrompuda, malgrat i que des del poder, sempre, sempre, ens han assenyalat, només, la diferència, i ens han fet creure que allò mestís, era essencialista, d’origen remot i per tant, invariable.

Bibliografia recomanada:

Dolors Bramon (2017) Moros i catalans. La història menys coneguda dels sarraïns a Catalunya. Angle Editorial, Barcelona

Antonio Manuel Rodríguez (2010) La huella morisca. El Al Andalús que llevamos dentro. Editorial Almuzara, Córdoba

Gabino Martinez Muñoz

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s