El 21 d’agost de 1911 va ser robat un dels quadres més famosos de la història d’Occident, la Gioconda. Dos anys després es retrobà a Florència, però l’aura de misteri del seu robatori segueix omplint les sales d’un Louvre cada vegada més vigilat.
Aquest fet catapultà a la fama aquesta obra de Da Vinci, convertint-la en quelcom icònic i referent d’arreu del planeta. De fet, l’impacte fou tal, que la gent feia cues per anar a veure el buit que havia deixat al museu. Aquest, precisament, és el punt de partida d’Una certa foscor, una de les mostres del CaixaForum de Barcelona, comissariada per Alexandra Laudo dins del programa Comissart, que reflexiona al voltant de la mirada contemporània i l’obsessió actual per la visió: mirar i ser mirats.
Però del robatori del que volem parlar ara és un altre.
A principis d’octubre un famós lladre de guant blanc va actuar a Tarragona. Va anar a alguns museus de la ciutat (els oberts, clar, hehe), i en va extreure algunes de les peces, deixant-hi una falsificació exacta. Una mica Indiana Jones. Ens estem referint, és clar, a Jean-Pierre Bonart. Això, és clar, és un joc, una activitat conjunta que s’ha proposat des dels museus de la ciutat juntament amb Àuriga, una empresa de serveis educatius. Que ningú truqui al 112!
Buscant! 🔎#MisterialsMuseus #caixaforumTGN#pinturaflamenca@CaixaForum_CAT pic.twitter.com/MjQfYV9rZv
— Guiomar SP (@guiomar_sp) 8 d’octubre de 2018
De la mateixa manera que el fil conductor de la mostra de Comissart, de la que parlàvem al principi, aquest robatori posa en valor les peces i els museus de Tarragona. Ens fa adonar-nos de què hi ha, com són aquests museus i l’estat en el que es troben. I de pas, tornar-hi. A alguns fins i tot no hi havíem anat mai.
La mecànica és com un joc de rol, una mena de scape room per la ciutat podríem dir, on havies d’apuntar-te per grups d’investigadors i resoldre les pistes que el lladre havia deixat repartides pels museus, amb l’enigma de cada peça robada.
Ja en vam parlar fa un temps al Cultius, dels jocs en l’àmbit museístic, quan vam anar al Museu Agbar de les Aigües de Cornellà. En aquell cas es tractava d’una mena de videojoc a través del mòbil, amb el que havies d’anar movent-te pel museu. En aquest cas et movies per tota la ciutat. Tota una setmana per visitar els museus, descobrir-ne les peces robades i, el diumenge, anar a per l’enigma final!
A punt de desvetllar el darrer enigma #misterimuseus #JEP2018 #Tarragona @AurigaSC @MAMTarragona @MNATTGN @MuseuBiblicTGN #museuhistoriatgna @pinturaflamenca #museudiocesa @museuporttgna #museus @TGNcultura pic.twitter.com/xLcHvi3KmY
— Museu – Port de Tarragona (@museuporttgna) 14 d’octubre de 2018
Jugar amb els colors, sèries numèriques i demés per poder trobar la peça en qüestió. I llegir, llegir-se totes les cartel·les, a veure què. Gràcies a aquest joc molts dels tarragonins i tarragonines han pogut conèixer i descobrir (sobretot descobrir) museus de la ciutat que ni tan sols sabien de la seva existència.
Aquesta mena de joc de rol, que en termes “científics” anomenem gaming, és un mètode educatiu que fa uns anys es va fent no només a escoles sinó també a museus, i fins i tot per realitzar team buildings (activitats de coneixença dins de les empreses). Tant funciona per a nens com per a adults, de fet en el misteri de Jean Pierre Bonart hi ha hagut enigmes ben difícils, que poca gent ha pogut resoldre. I Déu ni do amb l’enigma final!
Rol, gaming, no ens oblidem de l’storytelling: totes aquestes paraules que s’han anat posant de moda al llarg d’aquests anys. Amb gaming i storytelling ens refereim a un mètode immersiu d’explicar una història, fent-la vivencial i participativa. És una xarxa d’associació de conceptes, que no nés únicament rebre informació sinó que la conectem i, per tant, l’aprenentatge és molt més eficaç i profund. Així ho defineix Christian Salmon, creador d’aquest concepte: el storytelling es la máquina de fabricar historias y formatear las mentes.
En fan falta més de projectes de participació ciutadana i activitats lúdiques i socials. Algunes ja se’n fan, però potser no n’hi ha prou, mai n’hi ha prou, i menys si ens enmirallem, com tant fem, amb un monstre de l’oci i de la cultura com és Barcelona. Tarragona necessita aquestes coses; de vegades ens oblidem que fora de Tarraco Viva o les muralles existeix quelcom més.
Altres articles de la Guiomar:
- Idol: les noves geishes
- La vida rural
- La corda invisible
- Herbes, dones i medicina. Monestir de Pedralbes
Altres articles de museus:
Cultius Culturals 