Com la poesia arribà a Àfrica i Asia gràcies a la Primera Guerra Mundial


Castellano

En un recent viatge a Londres, a la recerca de llibres sobre la Primera Guerra Mundial, va caure a les meves mans The world’s war, forgotten soldiers of empire de l’escriptor David Olusoga.
És poc comú trobar llibres que tractin de la Primera Guerra Mundial, més encara quan aquests parlen de minories que van participar en aquest enfrontament.


Sempre em va semblar estrany no trobar informació sobre la Primera Guerra Mundial, el fet és que la Segona s’empassa tot el que la història contemporània ofereix als estudiants de secundària i públic en general.
Però la qüestió és aquesta, sense la Primera, la Gran Guerra, mai hauria hagut una Segona i cal remetre aquesta per entendre-ho; aquest fet tan simple, potser per la seva senzillesa passa desapercebut, sinó, com seria possible que Europa tornés a una gran matança en tan sols 21 anys?

Portada de ‘The world’s war. Forgotten soldiers of empire’

La Primera Guerra Mundial és un conflicte que no es va resoldre, no va tenir conclusió, es va pactar un armistici i amb això no va arribar la pau, sinó que va arribar la victòria. França, el Regne Unit, els EUA i altres potències aliades van deixar Alemanya postergada, sola i vulnerable. Aquest gran càstig va ser un dels causants del posterior alçament del sentiment de venjança que va recollir el discurs nacionalsocialista, la revenja feixista a Itàlia i l’auge dels nacionalismes que destrossarien qualsevol tipus de simpatia internacional.

El conflicte es va globalitzar, però es va originar a la vella Europa. El sistema d’aliances i de por va fer saltar tots els pactes de la pròspera Europa, que vivia la seva edat daurada ja que portava un llarg període de pau. La Gran Guerra, la guerra que havia d’acabar amb totes les guerres -així ho creien els seus dirigents i participants- va ser la major eina de destrucció de la història de la humanitat, així com també la major eina de comunicació.

Avançant en el conflicte, al veure que aquest s’encallava apareix la guerra de trinxeres. Els imperis, sobretot el britànic i França, al costat de les seves colònies, porten al continent a milers de soldats originaris d’allà. Les colònies van passar a ser el graner de carn per a la primera línia.

És en aquest moment quan apareix l’ideòleg francès Charles Mangin, més endavant anomenat com ‘el carnisser’.
Charles Mangin escriu La force noire (La força negra). Llibre en el qual argumenta que les guerres del futur les han de dur a terme les tropes negres; les descriu com més aptes per a la guerra, justificant-ho amb la teoria que són races preparades per a la lluita ja que sempre han estat de xoc, per això les considera en el paper com a tropes d’elit, en realitat el que seran són carn de canó per al front ja que França preferirà la sang negra abans que una gota de sang francesa.

Tropes negres. dailymail.co.uk

Hi va haver un gran impacte social després de l’arribada d’aquestes tropes ja que Europa veia als negres alguna cosa així com una atracció de circ.
Van arribar a primera línia canviats de món totalment, per posar un exemple els soldats negres no s’espantaven per l’artilleria i les explosions perquè desconeixien què era una bomba i un projectil d’artilleria, així que enmig d’una tronada de artilleria ells es trobaven dormint. Per Charles Mangin això no va fer sinó augmentar la seva teoria de les races guerreres, els mandataris francesos van vendre la idea que les tropes negres pujaven la moral de les tropes blanques franceses ja que veure aquesta absència de por davant la mort d’un “ésser” inferior només feia que posar a prova la seva gallardia com a home. Per això les tropes negres ràpidament van ser traslladades on havien els bombardejos més indiscriminats. Cal dir que quan aquestes tropes van començar a morir per l’artilleria la màgia es va acabar per a tots dos.
Les tropes blanques franceses van començar a veure com mals auguris l’arribada de tropes negres ja que significava un bombardeig o una càrrega de front.

Joe Lunn, el millor historiador americà de la Primera Guerra Mundial va estimar que les probabilitats de mort en un soldat negre eren de 2,5 vegades superior en el front occidental que la d’un soldat blanc francès i de 3 vegades superior als procedents de Wolof, Tukulor i Bambara, tribus de l’oest africà que segons els experts colonials estaven més preparades per a la guerra.

Hi ha grans distincions de com tractaven les tropes colonials la societat francesa i britànica, dins fins i tot de les concepcions d’imperi que tenien les dues potències per als anglesos i francesos. Els anglesos veien a les seves colònies com a races marcials, preparades per a la guerra i ja que els havien donat el do de la civilització ara estaven en deute amb la metròpoli. Els francesos, en canvi, veien a les seves colònies com “le petit enfant” el nen petit. La societat francesa veia a les seves colònies com el nen petit que agafa la bandera francesa per anar al front, un sentiment de tendresa i fins i tot de vegades de valentia, però mai com a un semblant. No obstant això les diferències socials en aquest aspecte són àmplies.

Soldats indis IWW. bbc.com

A les tropes africanes i asiàtiques se les convencia amb diners i promeses; promeses de major estatus social a la tornada, terra, ramaderia… però sobretot diners, que més endavant no apareixia.
La gran majoria de tropes colonials que es van utilitzar a Europa van ser africans i indis de l’imperi britànic.
Aquestes tropes, evidentment illetrades i analfabetes enviades amb enganys a primera línia d’infanteria van entrar en contacte amb tropes europees, que molts parlaven fins i tot el mateix idioma i en aquest entorn van començar a culturitzar-se, molts van aprendre a llegir i molts d’ells també a escriure. Tots volien formar-se en l’escriptura per enviar cartes a l’Àfrica i l’Índia, per avisar als seus familiars i amics que ni se’ls acudís de venir a Europa, que la guerra aquí era molt més mortífera del que havien vist mai. Africans i indis van començar a escriure i a enviar cartes a casa. Va començar per a molts l’escriptura i en cada carta milloraven les seves habilitats escrites.

La Primera Guerra Mundial és també recordada, sobretot per als britànics, com una guerra plena de poetes i escriptors que van anar al front. Estar envoltat de desídia així com de mort va fer que molts poetes traguessin tota la seva creativitat en el fang.
Aquesta desídia, caos i mort va començar a veure reflectida en poemes que enviaven les tropes africanes i índies a casa, aquests poemes van començar a arribar a la premsa de les seves zones i és així com la poesia va començar a obrir-se camí en països com l’Índia, Egipte , Senegal…

El poema més famós de la Primera Guerra Mundial és: En els camps de Flandes de John McCrae, tan famós va arribar a ser que la rosella s’ha convertit en símbol d’aquesta contesa.

En los campos de Flandes

crecen las amapolas.

Fila tras fila

entre las cruces que señalan nuestras tumbas.

Y en el cielo aún vuela y canta la valiente alondra,

escasamente oída por el ruido de los cañones.

Somos los muertos.

Hace pocos días vivíamos,

cantábamos, amábamos y eramos amados.

Ahora yacemos en los campos de Flandes.

Contra el enemigo continuad nuestra lucha,

tomad la antorcha que os arrojan nuestras manos agotadas.

Mantenerla en alto.

Si faltáis a la fe de nosotros muertos,

jamás descansaremos,

aunque florezcan

en los campos de Flandes,

las amapolas.*

*Els poemes traduïts de l’anglès per Omar Bravo els hem deixat en castellà.

Sir Nizamat Jung Bahadur. wikimedia commons

Altres mostres de poemes de persones de les colònies franceses i britàniques sobre la Primera Guerra Mundial el trobem en figures com Sir Nizamat Jung Bahadur, que va escriure poemes patriòtics de suport. A Anglaterra (1914), es dirigeix a la pàtria:

Thine equal justice, mercy, grace

Have made a distant alien race

A part of thee!

Tu justicia igual, misericordia, gracia

Han hecho una distinta raza distante

¡Una parte de ti!

Tot i que la poesia de Jung no és terriblement bona, si ens recorda que es va tractar d’un conflicte colonial. Sarojini Naidu, d’altra banda, era de qualitat excepcional. Coneguda com “la rossinyol de l’Índia”, Naidu era una política i també poetessa: una lluitadora de per vida per la independència que es va convertir en la primera governadora de l’Estat del seu país. El seu poema més conegut és El regal de l’Índia (1915), que descriu als morts:

Gathered like pearls in their alien graves

Silent they sleep by the Persian waves,

Scattered like shells on Egyptian sands,

They lie with pale brows and brave,

broken hands,

They are strewn like blossoms mown

down by chance

On the blood-brown meadows of

Flanders and France . . .

Reunidos como perlas en sus tumbas alienadas

Silenciosos duermen junto a las olas persas,

Dispersos como conchas en las arenas egipcias,

Mienten con cejas pálidas y valientes,

manos rotas

Están esparcidos como flores cortadas

por casualidad

En los prados de color marrón sangre de

Flandes y Francia…

Sarojini Naidu. wikimedia commons

The whites had taught him how to rip

A Nordic belly with a thrust

Of bayonet, had taught him how

To transmute Nordic flesh to dust.

 

And a surprising fact had made

Belated impress on his mind:

The shrapnel bursts and poison gas

Were inexplicably color blind.

Sterling Brown

Los blancos le habían enseñado a romper

Un vientre nórdico con un empuje

De bayoneta, le había enseñado cómo

Para transmutar la carne nórdica en polvo.

Y un hecho sorprendente había hecho

Una tardía impresión en su mente:

La metralla explota y el gas venenoso

Inexplicablemente daltónico.

 

Omar Bravo
Text i traducció dels poemes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s