Idol: les noves geishes

Castellano English

Les tardes d’estiu s´on sufocants al Mediterrani; és així. Tot i això, està sent un estiu molt fresc, però l’asfalt de Tarragona a les cinc de la tarda de meitat de juny, crema.

Ens trobem a prop de la plaça de Toros. La nostra amfitriona, l’Aina Gombau, col·laboradora del Cultius, ens prepara uns cafès en unes tassses de Hogwarts. Avui entrevistem l’Emika Kamieda, japonesa que resideix actualment a Tarragona, i que ha estat una de les capitanes d’un dels grups músicals més famosos del japó: NMB48, grup germà d’AKB48. Parlem amb ella del fenomen dels idols i el J-Pop. Som-hi!

Per preparar-me aquesta entrevista he fet diverses coses: consultar la viquipèdia, llegir aquest article completíssim sobre el fenomen idol al japó, centrat en el cas masculí, i que us recomano molt. I veure el documental Tokyo Idols (Kyoko Miyake, 2017), que trobareu a Netflix.

Mirant tot això tenia al cap una barreja estranya de conceptes, sobretot després del documental, que mostra la part més fosca i estranya dels idols. Estem amb l’Emika, i també amb el Josep G., que ha viscut al Japó durant cinc anys, traductor de japonès, que ens ajudarà una mica.

El primer que ens estranya és veure com les idols són noies joves que canten i ballen davant d’un públic eminentment masculí, que canta i crida i les mira, diguem, sexualment. Això, almenys és el que traspua el documental de Miyake. Quins serien els tipus de idols?

Hi ha diferents tipologies de idols. El que mostra aquest documental són les Chika Idol, que després explicarem. Hi ha diversos grups, diferents nivells… alguns tenen èxit i són el TOP, aquests es veuen a la tele o a la ràdio, en concerts, etc. Altres ho intenten però no acaben de tenir èxit, que serien aquests Chika Idols, més underground, que no són tan populars i que elles mateixes han d’autofinançar-se.

Al principi els idols eren com un Pop Star, Pop music worker, algú que canta i balla i, en el fons, és un entreteniment. Primer de tot hi havia un estil de idol que nosaltres entendríem com una diva a l’estil occidental, amb la seva vida luxosa i molts fans que no podrien conèixer-la mai. Una persona inaccessible, una celebrity. Exemples serien les Morning Musume i SMAP en masculí, que serien les Spice Girls i els Backstreet Boys, respectivament.

Emika Kamieda ballant amb NMB48 (2015)

Cap al 2004 neix una nova tipologia de idol. Són grups de noies escollides en proves i votacions, amb audicions similars a Operación Triunfo o Factor X. La concepció d’això era eliminar la distància entre estrella i fan. Les pots conèixer, i hi estàs més a prop perquè són gent normal. No són ideals perfectes com l’antic idol-celebrity, sinó noies joves imperfectes que no són les que millor canten ni ballen ni actuen, però s’esforcen per donar el millor de sí. És aquest concepte de l’esforç, inherent en la cultura japonesa, és la clau del seu èxit. Ara pots seguir una noia i veure com va creixent professionalment i recolzar-la.

Són una mena de geishes modernes, en el sentit de dones que coneixen les arts [les geishes en sí no són prostitutes com de vegades ens ha arribat]. De fet la gent les considera com una mascota, un Pokemon col·leccionable; es com els jugadors de futbol, que tens el teu preferit, però hi ha diferent nivell de popularitat entre ells.

On les podem trobar?

Programes de tele, cinema, esdeveniments, concerts, i trobades amb els fans, on ens donem la mà i ens coneixem. Però sobretot es viu de la promoció de la pròpia persona i del grup.

Com són els grups?

Els grups es divideixen per equips, que treballen cançons i balls, i actuen quasi diàriament, però també fan concerts en conjunt. El més famós és el AKB48, on jo pertanyia. El barri d’Akihabara, a Tòquio, és una mena de barri de neons, manga, anime i electrònica on podreu trobar aquest tipus d’espectacles. Hi ballen tant les idols 48 com les Chika idol.

Per triar les noies que formaran part dels grups es fa a través de càstings de l’estil Factor X, i després són els propis fans els que trien les més populars del grup a través de votacions.

Hi ha un altre grup de idols que és Nogizaka46, que és com una mateixa cosa però antagònica a la vegada. Són més serioses, més hieràtiques, les altres són més sensuals. De fet són dels mateixos productors, i ho fan com una mena de marketing, on competeixen els dos grups de idols.

Cal pensar en la importància del marxandatge, esdevenir famoses, fer gales i esdeveniments, i remoure la popularitat de les integrants, això a través de grans sponsors.

Grup de l’Emika Kamieda

Això a Tòquio només?

No, aquests mateixos grups es troben també a altres grans ciutats de Japó. Són com sucursals. N’hi ha a Nagoya, o a Osaka, que és on vaig entrar jo. Són top idols, national idols. Les originals, vaja.

En aquest sentit, les Chika Idol no tenen sponsors, o no massa abundants, de manera que es dediquen a cantar i ballar en sales, i es mantenen a través del clamor i les donacions del fans. Moltes vegades no poden viure només d’això.

I tu, com has entrat en aquest món?

Vaig fer una audició i la vaig passar.

Però per què volies ser una idol?

Era una nena, com de 4 o 5 anys, i a la tele les veia i volia ser famosa, volia ser cantant. A l’àlbum de graduació de l’escola vaig posar que volia convertir-me en una famosa de TV. M’agradava i em semblava un món molt bonic, on ballaven i cantaven.

Als 9 anys vaig audicionar per a un musical infantil, i vaig entrar-hi. Després a l’institut formava part del grup de teatre. Volia acabar sent actriu.

Les teves amigues, les nenes de la classe, també volien ser idols? És una cosa estesa entre la joventut japonesa?

En general, sí. Hehehe. Les meves amigues també volien ser-ho, però són les típiques coses que dius sense estar-ne convençut, com de broma. Jo sí que ho volia de totes totes, i ho vaig aconseguir.

De fet moltes vegades són els propis pares que les apunten, perquè els agradaria veure-les, com a fans del moviment, considerant els seus fills els més guapos. Però clar, és un món dur, de fet.

Parlant de duresa, alguna vegada t’has sentit assetjada o violentada per algun fan?

[El Josep ens especifica] El concepte al Japó és molt diferent, allà molt sovint es considera només física, no s’acostuma a tenir en compte la psicològica.

No és exactament assetjament, però de vegades et sents observada al tren, per fans o gent que et reconeix, o de vegades algun fan que se t’apropa massa o vol tocar-te o que el toquis, per exemple el cap suat. Hehehe. De vegades, fent vídeos en directe per internet, et pregunten els colors de la teva roba interior, coses així. Hi ha diferències culturals, i potser algunes coses a nosaltres no ens semblen violència i per vosaltres ho és. Però el món fan generalment és ple de bona gent i t’ajuden a prosperar, et recolzen i ploren pel teu èxit.

Ara ja estàs jubilada de les Idols, oi?

Sí, l’any passat, amb 23 anys.

Quina és la edat de jubilar-se? He llegit que hi ha idols de gairebé 40 anys.

En Chika Idol, en l’underground. Es jubilen més tard per veure si arriben a tenir èxit. La resta, normalment, són molt jovenetes. [El Josep hi afegeix] En els nois no és així, ells poden tenir més edat, culturalment al Japó els homes tenen més privilegis, i en el món de l’espectacle, més.

I després? Un cop jubilada.

Doncs generalment tornen a tenir vida normal, casar-se, tenir fills. O sinó es converteixen en models, actrius o cantants solistes.

I estudis?

Depèn de l’edat. Si comences joveneta és possible, però a l’institut és difícil, i has de centrar-te en una de les dues coses. Jo vaig canviar-me d’institut perquè no podia.

Quins estudis tens?

Filologia anglesa, a la universitat. Però vaig fer una parada d’idol de 6 mesos per acabar-ho.

La teva vida professional i pública ha afectat a la privada, i al revés?

Per exemple és complicat tenir parella, de fet no es pot tenir, ni tan sols nois amics, perquè estàs com traint el concepte de noia virginal, i la fantasia dels fans de que podries ser accessible. En el fons tens una vida secreta, perquè la gent pot rebuscar per internet el teu passat, on vius o a l’escola on vas anar.

Al principi no te n’adones tant perquè acabes d’entrar en aquest món i vols donar el millor de tu i treballar-t’ho molt, la teva vida únicament és la feina, ni amics ni família, i al principi no te n’adones de quant t’absorbeix.

La vida privada, aquí, no existeix. La meva feina és la performance i fer riure a la gent, que oblidin els seus problemes, i per tant no puc aparèixer amb els meus problemes o deixant entreveure els meus.

La gent gran què en pensa, d’això? Perquè hi ha hagut un canvi molt gran entre aquell Japó llegendari, tradicional, de kimonos i serietat, i el món idol que és com trivial, frívol…

Depèn, però la majoria de gent que venia a veure’ns eren parelles d’avis super monos, o famílies amb nens, com un espectacle més familiar.

La darrera pregunta és per al Josep, traductor. Com a home occidental, foreigner in japan, què representa per tu el moviment idol? Com et va sorprendre? i més quan has pogut conèixer-ne una.

Abans d’anar no sabia què era això, sí que havia sentit alguna cançó en algun videojoc, però no sabia que ho cantaven les idols. Però quan vaig anar i ho vaig veure, primer vaig pensar que era una cosa molt boja, que no eren gent, que eren productes, com els Pokemon, que hi havia un problema social, un gran problema cultural i masclista. Al mateix temps, però, representa una part important del món cultural japonès, són les noves geishes, com dèiem abans. Canvien el dia a dia de la societat i lluiten pel seu somni i treballen molt, darrere d’això hi ha moltes hores de treball. Són famosos que els tenen idealitzats, com aquí amb cantants, actors o futbolistes. Però és un xoc cultural al principi.

Per a molts japonesos són inspiradors.