La vida rural


Castellano

El museu de les eines. El museu del molí. De vegades tenim travessats certs tipus de temàtiques, de tipologies. A mi em passava, i em passa, amb els museus etnològics, que em fan mandra. Això de veure les falçs i les cassoles de la iaia em tendeix a avorrir.

Ara, però, em menjaré aquestes paraules amb patates -fetes en un forn del XIX, hehe- perquè fa poc vam anar a l’Espluga de Francolí, al Museu de la Vida Rural. I molt bé!

Teníem moltes ganes d’anar-hi, perquè darrerament hi feien un munt d’activitats.
Es tracta d’un edifici contemporani, inaugurat al 2009 i fet per l’arquitecte Dani Freixes. El museu té una part més moderna, i una altra ornamentada amb pintures murals que representen les diverses feines de la vida al camp.

Entrem! A dins travesses un recorregut temàtic pel passat, present i futur, sobretot com era la vida a pagès. Mostres de les feines que es realitzaven antigament, la majoria allunyades de la mecanització. També mostrant què hi passa avui dia amb el nostre menjar, els nostres cultius, i reflexionant per saber cap a quin camí està anant el sector primari del nostre país.

En el museu ens trobem davant els canvis que ha patit la feina al camp: l’entrada de la tecnologia, però també el canvi de mentalitat que ha portat a molts joves a abandonar la terra per anar a la ciutat. Amb aquest diàleg camp-ciutat, tan antic com la nostra història.

El canvi de segle -el curt segle XX, com deia Hobsbawm-, l’arribada dels descobriments elèctrics proporciona un canvi categòric i transforma el món del treball i, en conseqüència, la societat. Aquesta transformació és palpable al recorregut del museu; una tecnologia que encara avui dia sorprèn. El museu és mostra d’aquesta tecnologia, tant en els canvis en el treball com en la pròpia museografia.

La museografia, doncs, juga amb les tradicionals escenes domèstiques, com ara una cuina amb tots els seus utensilis, amb els espais i els estris agraris; juntament amb altres models més moderns, com ara caixes de llum, vídeo-instal·lacions o infografies.

The Dust Bowl

L’exposició temporal, a més, és una original reflexió sobre com el món canvia a pitjor per culpa, precisament, nostra. The Dust Bowl parla del malgast de la terra, i d’aquelles primeres persones que van començar a plantejar-se un futur diferent per al planeta: més ecològic, més natural. “La conca de pols” fa referència a les grans planes nord-americanes que van ser, als anys 30, l’escenari d’un mini canvi climàtic esferreïdor. Colons vinguts d’arreu del país s’hi establiren. Mataven els bissons, portaren els propis conreus, massacraven la natura al seu pas.
L’abús del medi havia arribat a extrems tals, que era la pròpia natura qui els feia fora. A ells que havien conquerit l’oest als indígenes. La terra promesa els expulsava, els deixava sense aliment, els plenava els ulls de pols -una mica com a Interestellar, amb aquell aire contaminat del principi del film, i també com a The Simpsons, quan van en caravana i se’n riuen de la Lisa Simpson, per voler menjar pomes dels arbres, enlloc d’anar matant indiscriminadament els bous.

 

Un desastre climatològic per culpa dels homes. Què havia passat? La poca consciència climàtica que hi havia, sumat a una concepció del món creacionista -creien que Déu faria ploure en aquelles zones un cop ells estiguessin establerts-, i d’explotació, va produïr la resposta de la natura. Minvant les collites, males produccions degut a la falta d’aigua i la poca fertilitat de la terra, degut, a la vegada, per l’extinció d’espècies i el trencament de la cadena alimentícia. Els processos invasius i poc conscients amb la natura van convertir la situació en insostenible. I van fugir.

Aquests refugiats climàtics van ser fotografiats per Dorothea Lange, que va seguir les famílies que fugien per la carretera cap a les valls de Califòrnia, buscant un futur millor. En tenim algunes a l’exposició, on podem veure com quedaven les cases, com eren els carros per transportar tota la família, i les cares de preocupació de la gent que marxava de la seva llar.

 

Un desastre humà i ecològic, que va convertir tota la gent que hi vivia en refugiats climàtics. Aquesta paraula ens pot sonar extranya, però va ser un fet i és un mot que cada cop el sentirem més, si no aturem el canvi climàtic.

Hi podeu anar fins al 30 de juny.

Guiomar Sánchez Pallarès

Altres articles de la Guiomar

 

 

Un pensament sobre “La vida rural

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s