La corda invisible


Castellano

La corda que ens lliga a tots. Un lligam invisible que fa que depenguem dels diners. Per menjar, per vestir-nos, per a l’oci i per a la cultura, entre moltes altres coses. Depenem dels diners i, de retruc, de la feina. Una feina remunerada que ens permeti -i ens deixi temps- per a la vida social i personal. Si la feina, a sobre, ens agrada, ens plena, ens satisfà, millor que millor.

Però ah, no tenim res a fer davant del present precari que fa que cada vegada necessitem més coses, però la feina sigui cada vegada més escassa o injusta. D’això tracta La mà invisible, de Tornavís Teatre, que van representar al Teatre Tarragona el passat dilluns, en el marc de la Mostra de Teatre Jove que cada any organitza la ciutat. Nosaltres hi vam anar, i ens vam sentir molt i molt identificats.

Els protagonistes són un grup de treballadors, mà d’obra que són contractats per a un programa televisiu, a l’estil Gran Hermano, on els veiem en el seu dia a dia, treballant. Ells no saben ben bé què hi fan allà, més enllà de realitzar les tasques que els encomanen (tampoc saben del cert qui és o són els caps d’aquest suposat programa/empresa), una mica com al Show de Truman. Que tenen espectadors, d’això sí que en són conscients.

Entre ells es veuen, també. Es coneixen. Parlen de la feina. De les feines. I la fan, la feina. Sobretot són mecàniques, repetitives. El carnisser, el paleta, la telefonista, la cambrera o la netejadora. Tots ells interactuen i treballen, es comuniquen a les hores de descans, reflexionen al voltant de la feina, de si val la pena, de si els agrada o és que, com sovint passa, la por els atrapa en una feina que no volen.

La por a descobrir coses noves, al canvi. La decepció laboral que t’empasses a canvi d’una feina estable. D’això parlava precissament l’escenari: els símbols. L’àmbit escènic gairebé buit. La corda com a element central: ajudant escenogràfic, decoratiu i metafòric, com els engranatges del treball que ens apreten, i ens van escanyant.

Es tracta d’una mena d’Esperant a Godot, en quant a aquesta paràlisi existencialista. Esperen, però no saben a què, o potser sí, a rebre ordres d’algun cap que no sabem qui és ni on és. Tot això mesclat a l’estil de la literatura dist`opica de George Orwell. De fet és una adaptació de la novel·la La mano invisible (2011) d’Isaac Rosa, sota la direcció d’Eloi Isern.

A nosaltres també ens ha fet reflexionar. Sobre el què volem i què no volem. Una feina que ens ompli? Que s’apropi a allò que hem estudiat? Una feina amb bon sou? Amb moltes vacances i dies lliures? Una feina amb un horari flexible? Ells s’ho pregunten, mentre les càmeres del suposat programa els van grabant, mentre els espectadors del teatre els observem, i reflexionem.

Sortim del teatre, també, amb la por de pensar si, com sovint passa, la por ens atrapa en una feina que no volem.

Guiomar Sánchez Pallarès

P.S. Les fotos, sí, són un desastre. Perdoneu-nos!

Altres articles teatrals:

Altres articles de la Guiomar

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s