Herbes, dones i medicina. Monestir de Pedralbes


Castellano

El llegat oral femení: el quotidià, el de les receptes i les infusions, els aliments i la cuina, espais de recerca i de coneixement. Què en sabem, de tot això? Poca cosa. Durant segles era la dona la que guaria la malaltia, feia les infusions de camamilla per al mal de panxa, igual com cuinava i emmagatzemava els aliments. Tot aquest entramat de sapiència acabarà sent perseguit per l’obertura de les universitats, on els homes es formaven com a metges, i adquirien el monopoli del saber, amb la conseqüent persecució de les pràctiques naturals i remeieres femenines, considerades bruixeria.

Elisenda de Montcada, esposa de Jaume II, fundà i edificà el Monestir de Pedralbes per establir-se dins de l’ordre de les Clarisses un cop mort el seu marit. Era reina, però no seria mai mare de rei, i per això va voler-se assegurar un futur. Aquest s’obria al 1326. Tot i així, ella vivia en un palauet adjunt que es féu construir, que no ha arribat als nostres dies. Actualment encara hi viuen monges clarisses, però sobretot és un espai cultural i museístic, amb exposicions i, sobretot, moltes visites i xerrades. Nosaltres vam anar el passat diumenge a Herbarius, sobre plantes i remeis medievals.

Molt sovint comentem amb les amigues, o llegim per les xarxes socials, que si la menstruació fos cosa d’homes ja tindríem una pastilleta anti-dolor. Doncs les monges de Pedralbes (i moltes altres dones remeieres) ja coneixien plantes (com la infusió de regalèssia) que alleujaven el mal de regla.

D’això, i més, molt més, ens van parlar a la visita-taller Herbarius, plantes i remeis a l’edat mitjana al Monestir de Pedralbes, sobre plantes i remeis medievals, una medicina pre-científica que, la majoria de les vegades, com els remeis de la iaia, funcionen, però que de vegades no. Segles i segles d’assaig i error, que no deixa de ser un mètode científic, que ens han donat com a resultat, avui, una interessant proposta per saber-ne més del que va ser aquell coneixement i fins i tot, per poder-lo aplicar. Això sí, parcialment.

Poc es coneix de la dona durant l’edat mitjana, i en general durant el passat històric, o millor dit, poc s’explica de la dona. Però de mica en mica s’han anat reivindicant figures femenines que foren importants en el seu temps, com és el cas de Tòrtula de Salern, que arribà a treballar a la Universitat de Salern, cap al segle XI, on escrigué diversos tractats de medicina. O bé, d’aquestes dones que van establir un entramat d’herbes i remeis que permetien calmar el dolor, accelerar la cura i equilibrar els humors. Especialment interessant és la teoria dels humors, la qual reeixia moltes de les justificacions i decisions que es prenien per tal d’optar per uns remeis, per unes plantes o per unes altres.

Malgrat i que la medicina ha avançat molt, no descobrim res si assegurem que la dietètica i la nutrició cada vegada tenen més pes quan parlem de salut. Això no deixa de ser un retorn a aquells sabers, a aquelles dones que sabien què era una dieta equilibrada i de quina manera, dins de les possibilitats materials que tenien, s’havien d’alimentar per evitar segons quins mals i per mantenir equilibrats aquests humors.

Les plantes medicinals, en aquest món que sembla tan avançat, com és el segle XXI, ens fa recordar els orígens de les cures i tractaments, i és un cop d’efecte cap al retorn a allò natural. Potser els urbanites hem perdut massa de vista aquest món rural.

Gabino Martínez

Guiomar Sánchez

Altres articles del Monestir de Pedralbes

Anuncis

Un pensament sobre “Herbes, dones i medicina. Monestir de Pedralbes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s