Aquestes últimes setmanes s’ha parlat molt de feminisme, d’empoderament de la dona, de fer política amb consciència de gènere i de quant de camí queda encara per assolir uns mínims que haurien de ser, a aquestes alçades, bàsics en qualsevol societat que es vulgui autoanomenar “desenvolupada” o “avançada”.
Malauradament potser ens estem tornant a creure el mite, el mite de l’Europa intel·lectual i conscient del valor de les seves ciutadanes, el mite que ens omple la boca de paraules boniques que parlen de drets i que acaben en recipients buits de contingut, paraules que amaguen darrere d’una cara bonica el més pervers de les relacions humanes: el poder i la dominació, els forts sobre els febles, el “no estem tan malament” amb la invisibilitat forçada.
Si el que calen són més exemples de situacions insòlites i injustes, situacions que serien impensables si es tractés d’homes; per tal que la cortina que amaga la desigualtat caigui, d’acord, assolim el repte.
Imagineu-vos un grup d’escriptors i artistes de (posem) Madrid de finals del segle XIX i principis del XX. Escriptors que lluiten pels drets dels treballadors, per tal que aquests tinguin accés a cursos de formació i a l’escolarització universal dels seus fills, i que formen una associació per aconseguir aquests objectius. Probablement se’ls hauria oblidat durant el Franquisme però després, ja entrats en la transició, de ben segur que moltes de les seves obres s’haurien reeditat i que almenys alguns d’ells serien coneguts per una part important de la població.
Fins aquí tot normal, ara situeu-vos al Munic de finals del segle XIX i principis del XX, on un grup de dones escriptores i artistes decideix crear una associació per aconseguir el dret de la dona a la formació i al treball, a la igualtat de sou i a la independència econòmica. Son considerades les pioneres del moviment feminista a la ciutat, moviment que es va truncar per culpa del nazisme. La segona guerra mundial es va acabar el 1945 i des de llavors Alemanya ha estat una república federal, primer partida en la Bundesrepublik i la Deutsche Demokratische Republik i a partir de la caiguda del mur de Berlín i la posterior reunificació, com a Alemanya. Munic va ser sempre part de la part aliada i per tant ja fa més de setanta anys que viu en un sistema de “democràcia occidental”. Un potser esperaria que després de tants anys i amb tants intel·lectuals arreu del país, aquest grup de dones hauria rebut el reconeixement que es mereix i que moltes d’elles serien conegudes per bona part dels ciutadans de la ciutat (si més no els que han estat escolaritzats en el sistema alemany).
No em considero cap experta en literatura germànica ni molt menys i desconec gran part dels escriptors/es del país, però no cal ser cap expert per posar-se les mans al cap en saber que les obres d’aquestes escriptores no han estat reeditades en la seva gran majoria i que per trobar-ne exemplars cal tirar d’antiquaris que encara tinguin exemplars de la primera edició! Us podeu imaginar la meva cara d’incredulitat en escoltar això al final de la visita guiada en l’exposició sobre les vida i obra d’aquestes dones.
Almenys sembla que després que la doctora en filosofia Ingvild Richardsen comences a indagar en la història i l’obra d’aquestes dones, la seva feina ha donat el primer fruit en forma d’expo que es pot visitar fins el 16 de setembre d’aquest any. Parlem doncs d’algunes d’aquestes dones.
Marie Haushofer (1871 – 1940): Pintora i poeta, membre de l’organització “Gesellschaft zur Förderung geistiger Interessen der Frau” (any de fundació 1894) o el que és el mateix, “Associació per a la promoció dels interessos intel·lectuals de la dona”.
Emmy von Egidy (1972 – 1946): Escriptora i pintora originaria de Dresden. Fou una de les primeres treballadores dels tallers units per a l’art i els oficis. També fou membre de l’Associació per a la promoció dels interessos intel·lectuals de la dona.
Helene Böhlau (1856 – 1940): Escriptora i membre de la mateixa associació. Dues de les seves obres més importants són “El dret de la mare” (Das Recht der Mutter) i “Meitat animal” (Halbtier)
Carry Brachvogel (1864 – 1942): De descendència jueva, fou escriptora polivalent ja que deixà novel·les, biografies, obres de teatre i assaigs. A part de ser membre de l’associació feminista també va ser la fundadora d’una altra associació per a dones escriptores (Münchner Schriftstellerinnen-Vereins) i d’un saló literari.
Emma Merk (1854 – 1925): Escriptora i co-fundadora de l’associació feminista i l’associació de dones escriptores (1913).
Per lluitar contra un dels altres mites extesos que en les associacions de dones els homes no hi tenen cabuda, tenim l’exemple de Max Haushofer (1840 – 1907), marit d’Emma Merk i membre de l’Associació per a la promoció dels interessos intel·lectuals de la dona, que juntament amb altres homes també va contribuir a la lluita feminista i es va sumar a les reivindicacions de les seves companyes.
Un altre exemple d’organització i d’alliberament de la dona muniquesa de finals del segle XIX el trobem en Anita Augspurg i Sophia Goudstikker. Procedents de Dresden es van mudar a (l’encara llavors) liberal i bohemi Munic l’any 1886 per tal de viure i treballar com a parella de dones no casades i emprenedores. Una cosa tan “banal” com el fet de portar els cabells curts ja fou tota una revolució per a l’època i, sumat al fet d’obrir un taller de fotografia que més endavant es convertí en el punt de trobada del moviment feminista, les converteix en peces clau del moviment feminista de la ciutat.
Tenint en compte que no fou fins al 1908 que es va permetre que les dones alemanyes poguessin formar part d’associacions i reunions polítiques (a partir del 1898 ja podien formar part d’organitzacions), és d’agrair que el moviment feminista dugués ja un petit recorregut que es començà a gestar durant al dècada dels seixanta del segle XIX. L’any 1899 tingué lloc el primer dia de la dona oficial a Baviera en el qual es convocà un congrés que agrupà a més de cinquanta dones de les 14 regions de (per tant no només fou un moviment urbà sinó que les dones del món rural també es van sentir interpel·lades). Per la clausura de la trobada es representà una obra de teatre escrita per Marie Haushofer i dirigida per Sophie Goudstikker. Des de llavors i fins a l’esclat del nazisme, el dia de la dona va tenir lloc bianualment.
Uns inicis afavorits pel moment polític i social previ a la primera guerra mundial. Uns avenços truncats pel reaccionisme conservador del règim nazi, per al qual el paper de les dones es limitava al de mare i muller, fidel i mestressa de casa exemplar. Una imatge que malauradament segueix estant molt estesa en la societat alemanya. Esperem doncs que aquesta exposició sigui l’escletxa per on es comença a esmicolar aquest mur de vidre que ha invisibilitzat el moviment feminista de la ciutat durant tantes dècades.
Rosa M. Torrademé
Altres articles de la Rosa:
Cultius Culturals 