Negra i de denúncia. Samuele Arba


Castellano

Atents, atents! Que ve Sant Jordi! Un dels dies més preciosos de l’any, i nosaltres intentem portar cada abril un article especial dedicat a la literatura. Fa molts anys, al 2013, parlàvem de la mort de Bigas Luna, i de la literatura i el cinema. Al 2014 reflexionàvem sobre els best-sellers, i al 2015 de la presentació del llibre de Mariátegui, al 2016 entrevistàvem un escriptor de la novel·la negra, i l’any passat anàvem junts cap al Museu dels Escriptors, de Dublín. Enguany també portem una entrevista. A un escriptor. De novel·la negra. Quina casualitat! Però l’un de l’altre no tenen res a veure. Us presentem el Samuele Arba

Ens trobem amb ell a la Plaça de la Font, pugem pel carrer Major fins al Dibà. La Catedral al fons, i tot de camions que transporten les begudes dels bars de la Part Alta. Molt tarragoní tot, i el llibre, també.

J. P. Pablowski és una novel·la negra ambientada a Tarragona. Hi apareixen carrers de la ciutat, barris i transports. Però per què Tarragona? Enlloc de, senzillament, no citar cap punt concret i fer-ho en una ciutat imaginària.

Perquè visc aquí, principalment. Sóc de Sardenya i al 2005 vaig venir a viure-hi. Potser no ho conec massa però diria que no hi ha masses novel·les ambientades a Tarragona, o n’hi ha, però són sobretot novel·la històrica; i em venia molt de gust parlar d’aquesta ciutat. Com el Pepe Rubianes, que deia que era galaico-catalán, jo em sento sardo-català, i crec que era quelcom que li devia a la ciutat.

Presentació a la Llibreria de la Rambla. 12 d’abril.

La novel·la. Hi ha dos personatges principals: el Sal, un jove ja no tan jove en plena crisi de feina, dins de la crisi en la que estem sumits com a país; i el Pablowski, detectiu privat amb un passat una mica fosc. 

Volia descriure el món de la mentida, de la crisi, la bombolla immobiliària, i del dret de tenir vivenda. El Sal com a personatge en crisi. Primer va sorgir aquest mini relat i el vaig deixar en un calaix. Més tard, com a membre del club de lectura de novel·la negra d’Altafulla, n’estava llegint i vaig pensar que estaria bé que aquest relatet es completés amb un text noir.

No es tracta d’un llibre lineal. Hi ha canvis de personatges, de tipus de narrador, etc. No és cronològic sinó que cada capítol és una peça d’un trencaclosques que anem juntant al cervell. 

Exacte. Anem veient flashbacks i escenes dels dos protagonistes.

A més, podríem dir que els dos personatges no són protagonistes alhora. Primer ho és un i després l’altre. Comença sent Sal i després va difuminant-se.

Sí. El llibre es divideix en dues parts. El focus de la narració passa d’un personatge a l’altre. La figura de Sal és la metàfora de que una mala desició pot enfonsar-te encara més. Ell es troba, de sobte, embolicat sense voler en un negoci brut, i només pot deixar-se endur. Això també es nota a la narració. En aquest sentit penso molt en el que deia Gràzia Deledda, a Canne al vento (Canyes al vent): “som com canyes quan el vent bufa, només podem moure’ns segons el que el vent [destí] decideixi”. És una escriptora sarda que al 1926 va ser la primera dona italiana a obtenir el Premi Novel de Literatura. Aquí és poc coneguda però la comparen molt amb la Victor Català, per parlar de temes socials i dels problemes de les dones d’aquell temps.

Ara que parles de Deledda, quins referents tens, d’on beus? Tant en la novel·la com en el gènere poètic i musical, que en parlarem més endavant.

Bukowski sempre. Jim Morrison, la part poètica. Era conegut com a Jim en l’ambient musical, però utilitzava el seu nom real, James Douglas Morrison, per als poemes. També llegeixo molt els clàssics espanyols: Lorca i Machado, i cantants italians com Fabrizio di André, que s’escoltava a casa quan era molt petit. Vaig créixer amb les seves cançons, el referent més proper que tinc. A més va viure a Sardenya i hi té una història intensa amb la meva illa.

Pel que fa al final. No el direm! Però podem anunciar que és obert i deixa peu a una segona part. Pot ser?

M’agradaria fer una segona part, sí. Ambientada a l’Argentina. Pablowski té un passat misteriós que es comença a explicar al final. De fet el passat fosc de Pablowski és una historia real, d’una persona que vaig conèixer.

Tornem enrera! Aquesta és la teva primera novel·la, però tens darrere teu un llarg camí com a poeta i cantautor. Com sorgeix tot això?

Des que tinc records sempre he escrit. Contes, cançons, etc. Sobretot cançons per influència de Fabrizio di André, figura mística gairebé, per a mi i per moltes persones de la meva generació.

També per necessitat. Hi ha una frase al meu web, que engloba el que penso: “Els escrits són efectes colaterals d’un remei per als mals de l’ànima anomenat escriure”. Jo personalment passo de psicòlegs i tot això i em capfico a l’escriptura.

Un rotllo catàrquic. 

Sí, per mi és la manera de donar resposta a inquietuds pròpies de l’ésser humà. Escric per sanar-me els mals de l’ànima, la inquietud davant de la vida.

També vaig escriure teatre. Yo soy yo. Es va estrenar al Teatre Magatzem, a l’Espai Kesse, a Reus i a Barcelona, al 2012. Era teatre-cançó, un gènere que va inventà l’italià Giorgio Gaber. Barrejava monòlegs teatrals amb cançó d’autor. Feia espectacle de denúncia social. El guió que vaig escriure parla d’un aturat que aconsegueix feina, i l’aventura al món laboral.

I com comences, a Tarragona?

Llavors arribo aquí al 2005 i començo a conèixer gent posada en el món de la cultura i vaig veure que es podien fer coses, que no era un miratge, quelcom reservat als més reputats i consolidats, i vaig treure una maqueta que vam presentar al bar Quim, de la Plaça de la Font. A partir d’allí vaig continuar amb més possibilitats de publicar, tocar, fer coses.

Seguint amb això, el món cultural aquí a Tarragona, com el veus?

Diuen que Tarragona està morta. Però és perquè ho comparem amb Barcelona! No es pot fer perquè són dos contextos molt diferents. Des de la meva percepció sí que es fan coses, però també tendim a voler més i més. Tot i això, potser la majoria de les coses sorgeixen per iniciatives particulars o col·lectius que no pas per part de l’Ajuntament. Tot i que cada vegada hi ha més coses. Fa poc han reobert el Teatret del Serrallo, per exemple, és una bona notícia tan culturalment com urbanística.

 

Molt bona notícia, sí. Moltes gràcies Samuele, esperem que aquesta sigui la primera de moltes històries. Demà dijous 19 a les 19:30h presenta la novel·la a la llibreria Araceli de Reus. I per Sant Jordi el trobareu firmant llibres, també.

Guiomar Sánchez Pallarès

 

Altres entrevistes de la Guiomar

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s