Pintes i petxines


Castellano

Les platges a l’hivern. Oh, sí! L’encant màgic i gairebé fantasmagòric de passejar per una platja deserta. La sorra freda i humida als peus, el vent recargolant-te els cabells. Com aquella cançó d’Ivan Ferreiro, Turnedo.

Avui us volem parlar d’una d’aquestes platges que fins i tot a l’estiu són fredes, la platja de la Concha de San Sebastián-Donosti.

La badia de la Concha consta de 1.350 metres de platja, al costat del Monte Urgull, el de la cançó de la Oreja de Van Gogh! i des del 2007 és un dels ’12 tresors d’Espanya’ (dades de la Viquipèdia).

Nosaltres hi vam estar fa poc i avui us portem algunes fotografies de la badia de la Concha, i en especial d’una de les instal·lacions més conegudes, d’un dels més reconeguts escultors bascos: El peine del Viento d’Eduardo Chillida.

 

 

Alguna vegada hem parlat aquí d’escultura basca, sobretot de la mà de Jorge Oteiza. Potser pel tipus de societat, pel paisatge o pel clima, l’escultura basca forma part d’un estil propi i característic d’un seguit d’autors de finals del segle XX.

Els materials quotidians, com s´on el ferro o l’acer, enlloc de materials nobles com podria ser el marbre, la recerca del moviment i de la forma, i l’apropament a la natura, són alguns dels elements clau no només de la producció de Chillida, sinó de tots aquests escultors que dèiem. Abans de la seva obra més reconeguda va treballar amb una sèrie ja anomenada peines del viento, concretament es trobava experimentant amb un treball que va anar des del 1952 fins al 1999 amb unes 23 escultures i obres en paper, a la recerca d’aquest element natural, d’aquesta força que incloïa dins del material pròpiament escultòric.

El que trobem quan caminem per la badia de la Concha és un grup escultòric que va movent-se mentre ens anem movent, és aquesta percepció espacial que canvia al desplaçar-nos-hi. Hi trobem tres escultures que no només juguen amb la nostra vista, també ho fan amb el vent, que entra per dins les seves entranyes i en surt, com una mena d’animal mitològic, i amb la pròpia muntanya, que es tenyeix del propi color, com una extremitat més, el paisatge que es dibuixa híbrid.

Quan arribes al final de la badia, i et trobes davant per davant amb els tres elements, te n’adones que no són tres, que són més: és l’aire, l’aigua, la llum que s’escola per l’acer, és un raig d’aire que et puja per sota el vestit. Literalment! A sota nostre hi ha uns espais buits on, amb la força de l’onada, amb el brogit del vent, hi entra aire des del mar i ho treu a pressió als nostres peus.

 

L’aigua, la roca, el vent. L’onada que xoca, ens esquitxa. Es crea un ambient gairebé màgic. El punt exacte, potser, entre la humanitat i la natura, allò fet pels homes i les dones, i allò que neix i reneix amb la pròpia força natural. Creiem que hauríeu d’anar a visitar-ho! 😉

 

Guiomar Sánchez Pallarès

 

Altres articles de la Guiomar

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s