Arquitectura sobre llenç


Castellano

Vam arribar al Museu Nacional Públic de Belles Arts d’Alger gairebé per casualitat, la nostra intenció era la de perdre’ns pel Museu d’Art Modern, però es trobava tancat pel típic canvi de col·lecció que pateix tot bon museu contemporani. Aquell petit imprevist, doncs, va ser el que ens va fer reconsiderar la visita a un dels museus, que per falta de temps, havia caigut de la llista. El continent d’aquest era l’esperat, un edifici colonial al final dels jardins d’Essai, això sí, com també era d’esperar les vistes des de les seves terrasses sobre la badia d’Alger, ben valien passar una estona sota l’intens sol d’un matí d’agost.

En aquest article no ens aturarem en les obres habituals d’un museu a cavall dels segles XIX i XX, amb els seus autors estrictament francesos, amb els seus Courbet, Matisse, Monet, Pissarro o Renoir, sinó que destacarem l’elegància i l’encert d’aquesta col·lecció amb l’aparició, gairebé imperceptible d’obres, entre d’altres, de l’artista local Souhila Bel Bahar, o bé d’artistes contemporanis com Baya Mahieddine, Khadda Mohamed o Zoubir Hellal Mohamed, per posar alguns exemples de noms argelins que pengen les seves obres de tu a tu amb els artistes que surten als nostres llibres d’art occidentals.

Més enllà de la col·lecció permanent, allò que al final fa despuntar un museu és l’encert amb les exposicions temporals. Per aleshores hi havia dues, una de l’artista Cherrih Djazia i una altra de la Marta Banaszak. I és en aquesta segona on ens volem aturar. La seva exposició despertava l’interès i la curiositat habitual d’allò que t’és familiar però que està presentat des d’una mirada diferent. Banaszak, polonesa que va passar la seva infantesa a la ciutat mediterrània en la que ens trobàvem, presenta un treball que sota el títol d’arquitectura islàmica li dóna la volta a mesquites de tot el món islàmic, i ho fa mantenint l’essència d’un art que principalment juga amb la geometria i el color. I juga fins el punt, en el qual apareix arquitectura civil, d’un centre comercial de Dubai. Ens està dient masses, o moltes, coses? Segur.

Pujar una tonalitat, simplificar la gama de colors, posar-la més extrema i mirant des de baix, des del costat i des de dalt. Posar una mesquita (i no només) d’aquí i d’allà. Aquest és el joc d’una exposició temporal en la que apareixien mesquites de Pakistan, d’Egipte o Azerbaijan. Totes elles representaven un mateix fil conductor, però eren presentades de forma camuflada i destacant allò que les fa reconeixibles de cap per avall.

En definitiva, aquest va ser un d’aquells museus que per raons casuals permeten justificar una escapada a la que (des d’on escric) és la capital més propera que tenim, encara, que ens empenyem a que tot el que quedi al sud de la Mediterrània sigui, volgudament, llunyà. Un d’aquells museus, a més, que pel continent, la ubicació, el contingut i la tria i ubicació de les obres, t’explica, també, la història de l’Algèria del segle XX.

Gabino Martinez Muñoz

ARTICLES RELACIONATS:

Les veus de Mahmud Darwix

Passejar per l’art europeu del segle XIX i XX

El silenci del museu de Iugoslàvia

Dissolució de la URSS, capital Minsk

Historijski Muzej i la dignificació de la història

2 pensaments sobre “Arquitectura sobre llenç

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s