Auschwitz. L’imperatiu de recordar.


Castellano

El museu d’Auschwitz-Birkenau ha posat en marxa per primera vegada una mostra itinerant on s’explica la història del camp de concentració i d’extermini nazi a la ciutat d’Oświęcim entre els anys 1940 i 1945.

L’exposició “Auschwitz: No Hace Mucho. No Muy Lejos.” ha fet la seva primera escala a Madrid, on romandrà fins al mes de juny d’enguany. Aquesta mostra elabora tot un recorregut històric partint del context econòmic i social de la ciutat polonesa, passant per la Primera Guerra Mundial i el Tractat de Versalles, la crisi econòmica alemanya fins l’ascens de Hitler al poder; així com la persecució social, econòmica i política jueva i d’altres minories i membres d’altres formacions polítiques; o el programa d’eugenèsia Aktion T4. El cor de l’exposició, que compta amb més de 600 peces originals, es dedica a la història del camp, des de la seva creació fins a la vida entre barracons, els trasllats massius de dones, homes i infants al camp, els treballs forçosos i l’evolució del mètode d’assassinar en massa -amb reminiscències de la primera guerra mundial- que va assolir escales industrials.

En aquesta exposició prenen un paper protagonista els testimonis personals i materials de les persones que van ser captives del camp de concentració d’Auschwitz. S’exposen materials audiovisuals, dibuixos i documents que mostren relats personals d’aquesta experiència viscuda en primera persona. Malgrat la quantitat de material que ofereix la mostra, aquesta no ens pot donar compte de la grandària dels fets que es van donar durant la repressió nazi.

I és que el testimoni últim d’aquesta experiència és justament aquell del qual no existeix testimoni: la persona víctima de les càmeres de gas. Podem fer reconstruccions sobre com eren aquestes càmeres i les seves avantsales, recollir fotografies dels crematoris, recollir els testimonis dels mateixos presoners que participaven en aquest engranatge de mort, però no podrem comptar amb un testimoni en primera persona sobre l’últim esglaó de l’estructura de l’horror nazi, el moment en que es tancava la porta blindada i de sobte s’apagaven els llums. Primo Levi, al seu llibre “Si això és un home”, explica que el seu relat com a testimoni no pot recollir aquelles experiències no viscudes. Aquest supervivent italià pot explicar la seva experiència al camp des del seu internament, com va viure l’abandonament del camp per part de les SS degut a la proximitat de les tropes soviètiques i també el seu posterior alliberament, però no pot recollir l’experiència de ser en una cambra de gas degut a la seva condició de supervivent.

Imatge 3: “Sense Paraules”, de Zinovii Tolcatchev (1945). Artista i membre de l’exèrcit roig, va participar de l’alliberament del camp d’Auschwitz.

El pas del temps és inexorable per a totes les persones, pel que aquestes persones testimonis van desapareixent amb el pas del temps malgrat que les seves obres i testimonis puguin quedar plasmats en un suport que els faci més durable al pas del temps. Si aquesta generació va minvant, per què recordar el que va passar? Per què resulta important la memòria d’aquest testimonis? Per què és important que recordem nosaltres?

Per respondre aquestes preguntes cal emprar el concepte de postmemòria, encunyat per Marianne Hirsch. La postmemòria és el concepte que explica que, malgrat les generacions posteriors no han conviscut en la mateixa línia temporals que els fets, l’existència d’aquests fets històrics impregna la memòria col·lectiva i l’ADN de la societat europea occidental i obliga a que convisquem amb allò; atès que la postmemòria actua com a cadena de transmissió intergeneracional dels efectes i conseqüències dels traumes, el passat continua tenint presència en la nostra identitat i ens obliga a posicionar-nos envers a aquesta memòria heretada.

Aquesta obligació davant la memòria s’ha d’entendre des de la seva vessant ètica: la memòria és també un exercici de revisió i de reflexió envers als fets objectius històrics del passat, que ens permet emetre un judici de valor sobre allò que va ser “dolent” o “bo”, allò que mai ens penedirem de tornar a fer i de les coses que mai més hauríem de repetir. En definitiva, és un exercici de responsabilitat, de comprometre el present amb la reflexió sobre els actes humans que van portar a Europa a presenciar un dels capítols més negres de la història.

“[…]
Hoy todos saben
saben ya de hace años
que ese puntito del mapa
es Auschwitz.
Eso es lo que saben
y piensan
que saben todo lo demás.”

Charlotte Delbo, «Gracias a los otros» (1965)

Foto portada: Entrada del camp de concentració d’Auschwitz. Font.

Esther Garcia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s