Subversió i submissió. La sub-cultura als països àrabs avui


Castellano

Una possible resposta a si l’art, la cultura i l’humor han esdevingut eines principals de contestació política després de la “primavera àrab”

La visió que una persona europea, occidental, té de la cultura ha estat sempre a través d’un prisma molt restrictiu. Són molts segles de mirar el món des de l’eurocentrisme i especialment ha estat en allò cultural on el seu triomf ha estat més absolut. Les referències culturals d’abans i ara, els corrents artístics, les etapes culturals, absolutament tot ho mirem des de la perspectiva que sempre ha estat eurocèntrica, i que avui és occidentalcèntrica. També, pel que fa al comissariat d’exposicions i visionats artístics provinents dels països àrabs, caient sistemàticament en els mateixos estereotips[1]. En aquest cas, però, parlarem del paper de la cultura, de les arts, en els països àrabs, especialment després d’allò que s’ha anomenat primaveres àrabs, i que per agilitzar el relat així les anomenarem.

Parlar, doncs, de l’art, de la cultura, però fins i tot de l’humor en el món àrab és parlar de moltes coses. Hem titulat l’article jugant amb el prefix que lliga les paraules subversió i submissió, en tant que com a tot arreu, existeix l’art del règim que també juga el seu paper després de les grans mobilitzacions. Així parlarem de les arts i les cultures que fugen de la submissió, però també de les que es situen al costat del poder.

Abans d’entrar pròpiament en matèria, val la pena destacar que amb la primavera àrab no comença la contestació per se, sinó que aquella oposició que ja existia, explota, es posiciona com un actor actiu en el context contestatari[2], augmentant i consolidant el seu paper. Cal entendre, al mateix temps, que ens basarem en exemples de països amb contextos, que malgrat i etiquetar-los de països àrabs i d’haver compartit, suposadament, “una revolta”, la realitat és que són molt diferents entre ells, tanmateix com la naturalesa, o millor dit, el desenvolupament de les primaveres àrabs. Així, partint d’això, el que mirarem de fer en les següents línies, és mirar com s’ha modificat el paradigma cultural subversiu. Tot i que no cal dir que gran part dels artistes, escriptors o directors de cinema feien les seves creacions masses vegades sota règims autoritaris i conservadors, en els que parlar de temes socials, polítics o sexuals ja era tota una declaració[3]. Fins i tot podem afirmar que alguns grups musicals, encara que per les seves lletres no tinguin missatge, es pot considerar que pel tipus de música, pel gènere o per la condició sexual dels seus cantants, ja feien, i fan, missatge polític.

L’exemple de Tunis, en tant que en moltes ocasions es presenta com l’únic país en el que la primavera àrab va tenir cert èxit, pot ser interessant per entendre allò de la frustració que es produeix per la via política i que es canalitza per la via artística. Així, ens trobem amb una generació jove -que va ser la primera en sortir al carrer- que se sent encara molt lluny d’un sistema que a la pràctica els ha deixat de banda, amb formes antigues i un atur juvenil massa alt. Un bon exemple d’això és el col·lectiu Lab619, el qual, mitjançant el còmic, les vinyetes, presenten un discurs que s’atreveix amb temes que fins ara la política els segueix considerant tabú, com és la sexualitat[4]. Aquest element no és únic, en altres països com Egipte, el còmic també està sent clau per denunciar aspectes com l’assetjament sexual que pateixen moltes dones en aquest país, i s’han consolidat projectes nascuts, a priori, com a modestos en aquest camp, com la fundació Mazg[5].

El còmic, fa anys que té presència als països àrabs (el primer va ser publicat als anys cinquanta al Líban), però ha estat en les últimes dècades quan aquest s’ha convertit en una eina molt més fiable d’anàlisi de la realitat que segons quines cròniques de la premsa local o occidental. Més enllà del contingut, caldria destacar la qualitat del propi producte[6]. Així, les primaveres àrabs li han donat impuls, ja que permet acostar el missatge a més públic que altres disciplines culturals o vies polítiques. Tot i les dificultats que té la distribució en paper i la cobertura real que tenen les xarxes socials, a través de les quals s’han viralitzat, tampoc no hem de menysprear la difusió real que tenen. De fet, aquesta dificultat s’ha mirat de corregir, principalment, a través de les publicacions i revistes col·lectives que han proliferat en els últims anys[7]. La contestació i subversió del moviment del còmic, a més, cal explicar-lo per altres elements que són diferencials amb la tradició ninotaire occidental, en tant que trobem un percentatge molt superior de dones al que estem acostumats en aquesta disciplina artística[8].

La propagació i èxit entre la gent jove dels còmics, ha fet, fins i tot, que autors i organismes busquin en aquests, una arma contra el terrorisme. És a dir, els còmics també poden crear imaginaris que facin de contrapès a aquella idea del terrorista com a personatge èpic. Així, la distribució en escoles de zones rurals i conservadores de còmics com el del jordà Suleiman Bakhit va donar als seus joves nous referents heroics[9]. Ús oficial de l’art subversiu. En aquest discurs i paper contra el terrorisme també juguen un paper important les vinyetes en les que es ridiculitza la vida terrorista. Programes a televisions públiques de l’Iraq o Palestina, per exemple, han comptat amb esquetxos en els que es parodiava des dels seus inicis al Pretès Estat Islàmic, amb la intenció de ridiculitzar-lo. És a dir, l’humor també s’ha convertit en una eina per contrarestar un discurs que ha intentat fer fortuna sobre una joventut que s’ha sentit abandonada, després de les revolucions, pels nous règims, o que directament pateix els efectes de la guerra. L’humor, a més, podríem dir que ha servit com ariet per tal de consolidar el canvi que estem mirant d’explicar, en la que les televisions també han començat a ser més valentes amb les seves propostes. Un bon exemple d’això és la sèrie estrenada pel Ramadà d’aquest any a la cadena MBC, en la que el Pretès Estat Islàmic és el protagonista[10]. És a dir, ja no només és a través de l’humor, sinó que també s’utilitza el guió, la realització i la producció audiovisual amb la intencionalitat de capgirar discursos “èpics” que també utilitzen tàctiques cinematogràfiques.

La cultura sempre ha estat una arma política, en tant que és utilitzada pel poder per tal de traslladar missatges a la política interna i externa. És la cultura que té pressupost. En això, els governs àrabs no són una excepció. Val la pena destacar en aquest sentit l’estratègia seguida des d’alguns països de la Península d’Aràbia, els quals, han mirat de contrarestar aquella “admiració” occidental cap a les revoltes a priori democràtiques del 2010, adoptant una idea cultural occidental, passada pel filtre dels seus propis règims[11]. Un bon exemple d’això ha estat la inversió de Qatar, aquest estat ha apostat per ser mecenes d’art contemporani àrab, que no només l’ha permès obrir centres de reproducció artística allà, sinó que també ha produït exposicions i mostres que han viatjat per Europa, afavorides per grans companyies europees, com Looking at the World Around You. Contemporary Works from Qatar Museums, que va arribar a Madrid de la mà del Banco Santander[12]. L’any 2011 també va ser la primera edició de la biennal artística d’Abu Dhabi, per posar altres exemples, com la forta inversió feta als Emirats Àrabs Units per tal d’implantar estructures culturals especialitzades[13]. Aquesta estratègia, busca, a diferència de l’art subversiu, donar cobertura al poder, legitimar el seu lideratge regional i mundial, al mateix temps que estreny llaços amb les elits occidentals a través del mecenatge artístic. Situant, així, als artistes més contemporanis, com aquells que legitimen el poder, enlloc de qüestionar-lo.poli232

Val la pena destacar l’excepció de l’Aràbia Saudí, la qual s’ha centrat en allò que ja els atorga prestigi i diners: la religió. Justament aquest fet, però, fa que a l’Aràbia Saudí existeixi un dels panorames artístics alternatius més interessants a la Península, una cultura que sorgeix d’una generació jove, propera a les elits, en una societat que no els permet expressar-se lliurement en altres camps, i que veu una via de sortida en l’art contemporani, el qual, però, no interpel·la a la massa[14]. Així, doncs, veiem com als països de la Península d’Aràbia, l’art contemporani està lligat als poders o a les elits.

L’art també és una arma de guerra. Quan parlem de la Síria post-primavera, parlem d’una Síria en guerra. Segurament la majoria de les referències que tenim entorn al paper de l’art en la guerra síria és de la destrucció de jaciments arqueològics, els atacs del Pretès Estat Islàmic a Palmira o al Museu Arqueològic de l’Iraq, van suposar una vertadera commoció a occident[15]. Però més enllà d’això, cal destacar el fet que la majoria dels artistes contemporanis que estaven actius a la Síria d’abans de que comencés la guerra, actualment es troben a l’exili (especialment al Líban i a Alemanya), des d’on han estat altaveu per denunciar la situació que es viu ara mateix al seu país[16].

Just abans de l’esclat de les primaveres, cal destacar que molts crítics àrabs, ja teoritzaven sobre la internacionalització d’un art fet per uns artistes joves que cada vegada deixaven més enrere la preocupació per la identitat, explorant, així, noves vies i tècniques creatives. L’art àrab, però, s’ha trobat problemes interns i externs, com el fet que la participació dels seus artistes en certàmens internacionals ha anat acompanyada d’obstacles constants que han impedit un diàleg artístic entre iguals[17]. I això també cal que ho tinguem present per entendre el canvi de paradigma.

Així doncs, en aquestes línies hem mirat de veure com la cultura juga diversos papers després de la primavera àrab: com element subversiu, com element submís per vendre un suposat poder modern, o com arma o crit de guerra. D’aquesta manera, podem dir que després de les grans mobilitzacions, a través de disciplines artístiques i culturals, s’ha anat canalitzant part de les frustracions que suposa el fet que no s’hagin donat les respostes immediates que es buscaven (en alguns casos s’ha arribat al conflicte armat, en d’altres s’ha retornat a règims autoritaris, etc.). A això cal sumar el fet que certs temes segueixen sent tabú pels mitjans de comunicació, partits i governs. Una censura politicosocial que es mira de contrarestar utilitzant les disciplines artístiques i l’humor, sent aquestes un dels canals principals per expressar tot allò del que no es parla a l’esfera pública reglada. Perquè una cosa és clara, després de les primaveres àrabs, la joventut, i la resta de la població, han assolit noves quotes de contestació política, independentment del resultat de les mateixes, que han instal·lat en gran part de la població una idea que tot sembla indicar que romandrà per temps. A més, també hem vist com a través de l’art, la cultura i l’humor, s’empoderen aquells sectors que han estat, o que segueixen estant, al marge dels canvis i dels poders.

Les primaveres àrabs, doncs, no van inventar la cultura subversiva als països àrabs, però sí que l’han consolidat i l’han elevat com una eina clau per la contestació política i social.

Gabino Martinez Muñoz

ARTICLES RELACIONATS:

Què se n’ha fet de la primavera àrab?

Reflexions sobre un llibre que alguns volen prohibir

Jordània, país refugi

Malesh no passa res

[1]ALIAGA, Juan Vicente (coord.) (2013) Desde el Magreb al Masreq. Diálogos artísticos y geopolíticos sobre el Norte de África, Oriente Próximo y el mundo islámico.  CENDEAC. Pàg. 40. Murcia

[2] MORATÓ, Maria Elena (2015) Y el arte… ¿para qué? Una reacción frente al fracaso. “Quaderns de la Mediterrània 22”. IEMED. Pàg. 265. Barcelona

[3]LINDSEY, Ursula (2009) Censura Cultural. “Culturas 5”. Fundación Tres Culturas. Pàg: 85. Sevilla

[4] GONZÁLEZ, Ricard (25 de maig del 2017) Los jóvenes tunecinos se consagran al arte desengañados por la política. “El País”. Madrid

[5] Al MEHDAUI, Hadir (16 de març del 2017) El cómic, una arma pacífica en manos de la juventud egipcia. “Orient XXI” (Traducció: Fundación Al Fanar). París

[6]Al-FanarMedia (3 de gener del 2015) El cómic árabe: objeto de estudio. Fundación Al Fanar. Madrid

[7]ABELLA, Anna (17 de setembre del 2016) La primavera del cómic árabe. “El Periódico”. Barcelona

[8]Redacció (4 de desembre del 2015) Cómic y novela gráfica actual en el mundo árabe. “HoyEsArte”. Madrid

[9]PALACIÁN, Blanca (14 de febrer del 2017) El cómic como herramienta contra terrorista. “Documento Análisis”. Instituto Español de Estudios Estratégicos. Madrid

[10]GONZÁLEZ, Ricard (25 de maig del 2017) Una serie para combatir la propaganda yihadista. “El País”. Madrid

[11] BEN ABDALLAH EL ALAOUI, Hicham (Data desconeguda) La Primavera Árabe: Hacia un verano caliente. “Infouma”. Universidad de Málaga. Málaga

[12]Redacció (8 de febrer del 2016) El mundo árabe ante los ojos del arte. “EFE”. Madrid

[13]M’RABET, Khalil (2009) Arte contemporáneo ¿Occidente de oriente? “Culturas 5”. Fundación Tres Culturas. Pàg. 32. Sevilla

[14]KLUIJVER, Robert (2015) Arte y poder blando en el Golfo. Cambio de imagen, adquisición de capital cultural e inversión en el desarrollo cultural a largo plazo son los objetivos de la región en su compromiso con el arte. “Afkar/Ideas”. IEMED. Pàg. 64-66. Barcelona

[15] CHEIKHMOUS, Ali (2014) Siria, la destrucción sistemática del patrimonio. “Afkar/Ideas”. IEMED. Pàg. 75. Barcelona

[16]FARHAT, Maymanah (2017) En el tiempo del cinismo y el duelo. “Afkar/Ideas”. IEMED. Pàg. 62-63. Barcelona

[17]M’RABET, Khalil (2009) Arte contemporáneo ¿Occidente de oriente? “Culturas 5”. Fundación Tres Culturas. Pàg. 23-28.Sevilla

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s