Fortins d’època moderna, espais per repensar


Castellano

De cualquier lado que se mirara Tarragona, su aspecto era muy triste, no se veían más que murallas, justificadoras de su fuerza, y las torres ó campanarios de la Catedral, de San Francisco y de San Agustín que justificaban su fe. Siempre me acordaré cuando siendo niño, hace más de medio siglo, en 1847, la tristeza que de mí se apoderaba al regresar de paseo con mis compañeros de Colegio, al ver aquellas murallas con aspecto lúgubre, teñidas de color de siglos, me hacía el efecto de una gran cárcel y el corazón se me oprimía

Antoni de Magriñà, destacat historiador i notari tarragoní del segle XIX, testimoniava l’aspecte de Tarragona als volts de 1850, una ciutat trista, vella, oprimida i encorsetada per les muralles.

Per sort seva, no va arribar a veure els elements defensius més espectaculars de la Tarragona moderna (fig1): els castells de l’Arquebisbe (vermell), el del Patriarca (blau) i el de Pilats (groc) destruïts el 1813 per les tropes napoleòniques quan van abandonar la ciutat. Segurament aquestes construccions haurien horroritzat encara més al nostre personatge, però el que és important és constatar la idea de la fortificació com a sinònim d’oposició al progrés i al desenvolupament urbà.

fig. 1: Fragment d’una vista de Tarragona del 1769 fet per Pau Mutanyà. Publicat a ‘España Sagrada’ el 1770 per P. Florez.

Des de finals del segle XVIII, tot el XIX i principis del XX l’enderrocament de les muralles es va convertir en un fenomen generalitzat a Europa. L’ordenació urbana, els nous usos de l’espai i la higiene comportaren sovint la destrucció de centres històrics i la construcció dels nous eixamples.
A Tarragona la destrucció de les muralles també va ser un esdeveniment traumàtic, i és un fet àmpliament estudiat pels arqueòlegs J.J. Menchon i Jaume Massó, entre altres.
El 1854 van començar els enderrocs, destruint murs i portelles ja fossin romanes, medievals o modernes. Aquest fet va ser criticat per la Reial Societat Arqueològica Tarraconense , que va aconseguir que la muralla romana es declarés Monument Nacional el 24 de març del 1884.

Aquest fet no va aturar immediatament la destrucció, però va donar un fonament legal per a la protecció d’aquest patrimoni. Les agressions contra les muralles van continuar, com evidencien diverses denúncies, per exemple la plantació de vinya i horts al Fortí Negre o l’ús de les antigues portelles romanes d’accés a la ciutat com a magatzems municipals d’eines i deixalles. L’enderroc de les fortificacions medievals i modernes continuaren.

Avui en dia el que ens queda de totes aquestes fortificacions és merament simbòlic en comparació amb tota la seva màxima extensió (fig.2). Es van salvar els baluards de la zona nord i panys de muralla que podem observar si visitem el passeig arqueològic. La raó de la seva supervivència possiblement és perquè era una zona difícilment urbanitzable.
Es conserven també d’altres fortins aïllats, tancats i barrats. Són testimonis de la poca imaginació dels nostres governants per a donar-los un ús, així com del poc interès en difondre’n el seu coneixement.

fig.2 Font: Tarragona1800

 

Els més coneguts són els fortins per controlar la platja del Miracle, el de Sant Jordi i el de la Reina (Stuard). Aquest últim va ser objecte de diverses polèmiques en els últims anys per albergar un conegut restaurant en una zona verda, i amb un interior amb molt poc criteri històric, artístic i estètic. Altres fortins menys coneguts són els de la zona nord, al Passeig de Torroja, on hi han els de Sant Pere, el de Staremberg i el de Sant Jeroni, prop del pàrquing municipal. És una àrea on els desnivells de terreny són molt importants i per tant tenien una raó estratègica fonamental.

He de confessar que el motiu d’aquestes línies és parlar del Baluart de Sant Jeroni (fig.3). Dels fortins que queden, és el que presenta un estat d’abandó més gran.
Formava part de la segona línea de defensa de la ciutat, i va ser construït durant el segle XVIII en el context de la Guerra de Successió sota la direcció de l’anglès Joan Staremberg. Va ser el resultat d’una sèrie de millores en adequar les fortificacions de la ciutat a les tàctiques i l’armament de l’època. Està situat un punt estratègic des d’on es té una panoràmica esplèndida dels barris de llevant, les platges i Terres Cavades.

fig. 3: Vista del fortí de Sant Jeroni l’any 1910. Font: http://usuaris.tinet.cat/tarraco/zedadm19.html

A pesar que la construcció estigui catalogada amb la màxima protecció possible (Bé Cultural d’Interès Nacional) a sobre hi trobem un sanatori conegut amb el sobrenom de Casablanca. Va ser construït durant la dècada dels anys 40 del segle passat i operatiu fins el 2009, moment en què la Generalitat el tancà i sobre el que planen moltes incògnites sobre el seu futur. D’aquest fortí se’n conserva la major part del mur exterior (fig.4).

fig.4 : Vista de l’estat actual del fortí de Sant Jeroni. Fuente: Google Earth

Per desgràcia des de les administracions mai s’ha trobat un ús als fortins de Tarragona; la Tarraco Romana s’ho menjat tot, així aquests espais resten en l’absolut oblit i deixadesa.
Recuperar el fortí de Sant Jeroni per a la ciutat seria una aposta decidida per a tot el barri i la ciutat. Enjardinar l’exterior, enderrocar Casablanca per fer-ne un mirador, projectar cinema a l’estiu i fer-hi concerts, o adaptar-lo per oferir-hi serveis (l’ús que contempla el POUM) però integrada amb la fortificació- sense entorpir la seva comprensió visual – seria una bona proposta de futur.
El paisatge urbà de cada època es va modificant segons els valors de cada societat. A l’edat medieval i moderna el que caracteritzava les ciutats eren els campanars de les esglésies. A l’època contemporània amb la industrialització van aparèixer les xemeneies i a l’edat actual hi tenim les antenes de comunicació i de TV.
En el cas de Tarragona hi hagueren poques xemeneies i molts campanars i canons. Restaurar els paisatge de baluards de la banda est seria una bona manera de recuperar el caràcter d’una ciutat que tant ha deixat de banda la seva història més recent.

Guillem Masalles Arnavat

Foto de portada: Muralles de Tarragona, Wikimedia Commons

Bibliografia:

MENCHON BES, JOAN “Les fortificacions de Tarragona i la Guerra del Francès” a Tarragona i la Guerra del Francès. Conferències 2012-2013. Tarragona 2014

MENCHON BES, JOAN; MASSÓ CARBALLIDO, JAUME. Les muralles de Tarragona. Defenses i fortificacions (segles IIac – XXdc). Tarragona. 1998

PADRE ANDRÉS DE PALMA DE MALLORCA. Las calles antiguas de Tarragona. Tarragona. 1956

SALVAT Y BOVÉ, JUAN Tarragona antigua y moderna a través de su nomenclatura urbana
(siglos XIII al XIX). Ajuntament de tarragona 1961

http://usuaris.tinet.cat/tarraco/edadm19.html

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s