Les escultures vitals de Gustav Vigeland


Castellano

Gustav Vigeland (1869 – 1943) és sense cap mena de dubte l’escultor noruec més reconegut. Influenciat per Auguste Rodin i per les obres del Renaixement, les seves escultures destaquen sobretot per la temàtica humanista que les caracteritza, la vida, la mort, la relació entre homes i dones…

Sobretot se’l coneix per ser el dissenyador de la medalla del premi Nobel de la Pau (l’únic que s’entrega a Noruega, la resta es decideixen i s’entreguen a Suècia) i per l’anomenada “Instal·lació Vigeland (Vigelandsanlegget)”, una obra d’art permanentment situada en un dels parcs més coneguts d’Oslo, el Frogner Park, i totalment pública. La història darrere aquesta comença l’any 1921 quan la ciutat d’Oslo va decidir demolir la casa on vivia Vigeland per construir-hi una biblioteca. Després d’una llarga disputa, l’escultor va arribar a  un acord amb l’ajuntament en el que es comprometia a donar a la ciutat totes les seves futures obres a canvi d’un edifici on pogués viure i treballar sense pagar cap tipus de lloguer.

Així durant els següents vint anys, Vigeland es va centrar en el projecte d’una exposició permanent a l’aire lliure que va culminar amb una instal·lació de 212 escultures de bronze i granit presidides per un monòlit format per 121 figures.

Una obra tan magnànima es mereix ser analitzada en detall i no escatimar en temps si es vol visitar. Sovint es diu que siguis qui siguis i estiguis en el moment vital que sigui, trobaràs una escultura de Vigeland amb la qual t’identificaràs. El naixement, la infància, l’adolescència, la joventut, la maduresa i la vellesa… múltiples escenes que caracteritzen aquestes etapes de la vida.

Un cop entrats al parc i recorregut un camí envoltat d’arbres, s’arriba a l’avinguda des d’on es poden observar les primeres obres, en aquest cas representacions d’escenes de la infància en bronze. A mesura que el visitant va avançant en línia recta, múltiples escultures a ambdues bandes elevades per una barana de granit van apareixent. Les postures i expressions facials són d’un realisme extraordinari, transmetent estats d’ànim i d’alguna manera interpel·lant l’espectador a emmirallar-se en elles. Per acomiadar aquesta primera part de l’obra, el final de l’avinguda està culminat per una font amb escenes del final de la vida, on hi trobem una metàfora de com l’home i la natura són una mateixa cosa en diferents estats, tal que quan l’home arriba al final de la vida, el seu cos torna al seu estat previ, barrejant-se amb la terra i transformant-se en nutrients que en el futur esdevindran nous organismes vius. Acabada aquesta part, unes escales conviden al visitant a procedir en aquest viatge vital i arribar a l’esplanada del monòlit.

La superfície circular sobre la qual està instal·lada aquesta part final de l’obra de Vigeland conté escultures íntegrament de granit. Una escalinata circular, representant una concepció circular del temps, ens convida a seguir novament les escenes i etapes de la vida, començant per la infància (Imatge 9) i acabant amb la vellesa. Vigeland aconsegueix plasmar les inquietuds, desigs i emocions de cada etapa d’una forma exquisida, des de la serenor de la joventut després de l’adolescència (Imatge 4, 5), a l’enamorament (Imatge 6) i el pas del cercle personal múltiple (amistats, família) a la dualitat (parella).

Finalment, a mesura que els anys passen, el cos i la concepció de la realitat van canviant, el vigor i l’energia van decreixent i comencem a veure escultures més corbes, escultures que ens mostren l’última etapa de la vida. Una de les més destacades és la que mostra una mare envellida que ja tan sols compta amb el fill com a suport, però aquest ja té la mirada perduda pensant en el seu propi futur (Imatge 7).

L’estructura central d’aquesta part és un monòlit que ens mostra la crua realitat de la vida. Amb els nens i joves al cim del monòlit i la gent gran a la part inferior, Vigeland ens ve a dir que tots ens agafem a la vida amb força (part superior) però a mesura que anem envellint, anem caient i deixant pas a les noves generacions, és a dir, ens encaminem cap al final de la vida sense poder evitar-ho. Memento Mori.

Rosa M. Torrademé

 

Altres articles de la Rosa:

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s