L’hospital d’elefants i l’Elephantparade®


Castellano

I em direu, ara els del Cultius han escrit un article sobre elefants? El que ens faltava per veure! Doncs sí senyor avui us vull parlar d’elefants i de com l’art també ha contribuït a lluitar pel seu benestar. Abans que res però deixeu-me donar-vos quatre dades sobre aquests animals tan magnificents.

Els elefants actuals es classifiquen en dos gèneres diferents: Loxodonta (elefants africans) i Elephas (elefants asiàtics), i que podeu diferenciar sobretot per la mida de les orelles (més grans en els africans) i pel fet de tenir ullals, els quals són molt menys freqüents en els elefants asiàtics. L’elefant és el mamífer més gran del món, i pot arribar a pesar 8 tones.

Els elefants s’organitzen en estructures socials complexes que lideren les femelles, i sovint els mascles viuen aïllats de la comunitat.

Actualment però com passa amb moltes altres espècies animals, els elefants també són víctimes de les activitats humanes. La pèrdua del seu hàbitat natural i el bloqueig de rutes migratòries a causa de l’expansió dels assentaments humans fan que aquests animals hagin de caminar cada cop més i més lluny per trobar aliment. [1]

No obstant, el problema més greu és l’assassinat de centenars d’elefants cada any per caçadors furtius que tan sols en busquen els ullals d’ivori per vendre’ls al mercat negre. Per tal que us en feu una idea, si dividim el nombre d’elefants caçats en un any pel nombre de minuts d’un any ens surt que cada 15 minuts en maten un. En els últims 30 anys la població total d’elefants s’ha reduït a la meitat i si seguim a aquest ritme en 10 anys potser deixarem de tenir-ne. I no m’estranya que els caçadors vagin com bojos buscant elefants ja que el quilogram d’ivori es comercialitza a 1000$ al mercat asiàtic. Un preu que ha caigut quasi un 50% en els últims 6 anys afortunadament. I això que la comercialització de l’ivori està prohibida des de l’any 1989!

I qui vol comprar ivori? Doncs més del 70% de la compravenda il·legal d’aquest material es produïa a la Xina (dades del 2011), on es considera un material preciós que s’empra tan per fer joies, decoració o fins i tot per alguns preparats de medicina tradicional. Alguns rics xinesos creuen que el fet de tenir ivori incrementa el seu estatus social i la seva imatge d’èxit. Altres creuen que els porta bona sort. [2]

En el món de l’oferta i la demanda deshumanitzada, països amb recursos naturals suficients per ser potència mundial es dediquen a carregar-se el patrimoni natural per sobreviure venent-lo a preu de ganga (s’estima que un elefant viu produiria uns ingressos 76 cops majors al país que no pas el que se’n treu dels ullals) a altres països que en faran figuretes per decorar el menjador.

Però ep, no és cap novetat que la sang africana és el combustible dels capricis de la societat benestant, des dels diamants, el coltan, l’urani, la xocolata, el elefants…i tots els africans que viuen en permanent estat de guerra.

Malgrat tot, no oblidem que ni tota l’Àfrica està en guerra ni els africans viuen aliens a aquests problemes, molts són molt conscients del patrimoni natural que tenen i de l’amenaça que la caça furtiva representa pel seu propi llegat, i ho demostren les diverses manifestacions i actes de protesta en contra que s’estan produint en els últims anys com per exemple a Kènia, on l’any passat el propi president va cremar 105 tones d’ivori d’elefant incautades (8.000 elefants van ser assassinats per aconseguir aquesta quantitat) i més d’una tona de rinoceront, Sud-àfrica, o les manifestacions que es van produir a principi d’aquest any a Tanzània, on unes 500 persones, la meitat provinents de la comunitat xinesa del país, van sortir als carrers de Dar es Salaam (4,3 milions d’habitants) per demanar protecció contra la caça furtiva. Malgrat ser encara protestes petites i poc multitudinàries almenys comencen a expressar un cert malestar, primer pas necessari per a qualsevol canvi.

Passem ara a parlar una mica dels elefants asiàtics, els quals “per sort” en la seva majoria no tenen ullals, cosa que els protegeix d’aquest genocidi, però tampoc gaudeixen encara d’un estatus de protecció que garanteixi la seva supervivència i convivència amb la civilització. D’això se’n va adonar Soraida Salwala quan tenia tan sols vuit anys i va presenciar les conseqüències d’un xoc entre un camió i un elefant en una excursió amb la família. Donat que no hi havia cap possibilitat de transportar l’animal ni cap clínica veterinària a prop, l’animal va morir i el sentiment d’impotència va ser tan brutal, que anys després (1993) aquella nena ja adulta va decidir fundar el primer hospital d’elefants, anomenant “Amics de l’elefant asiàtic” (Friends of the Asian Elephant, FAE) al nord de Tailàndia.

El camí no ha estat fàcil, ni per l’hospital ni per la pròpia Soraida, la qual ha estat amenaçada de mort diversos cops i fins i tot en dues ocasions van enviar sicaris per assassinar-la ja que, malgrat no ser un problema tan greu com al continent Africà, els caçadors furtius també busquen desesperadament aconseguir ivori de la minoria d’elefants asiàtics que tenen ullals i no dubten en treure’s de davant qualsevol que els ho vulgui impedir. I tot i que actualment el govern de Tailàndia finalment ha reconegut la feina de la Soraida com a bé comú pel país, aquesta segueix visquent sota permanent amenaça i es veu forçada a estar en possessió d’un revòlver per auto protegir-se.

L’hospital però en els seus més de 20 anys de funcionament ha atès un gran nombre d’elefants ferits i amputats per culpa de mines antipersona, convertint-se en el primer lloc del món on s’han fabricat pròtesis per elefants, tot un repte si considerem el pes que han d’aguantar i el fet que hagin de ser confortables per l’animal.

L’any 2006 dos holandesos Marc i Mike Spits, pare i fill, van decidir contribuir a la visualització de l’hospital i la problemàtica contra la que lluita creant “La desfilada d’elefants” o Elephantparade, una exhibició open-air d’escultures d’elefants creades per diversos artistes que van viatjant per diferents ciutats del món. L’any 2009 a Amsterdam se’n van comptar fins a 100 d’autors com Jan des Bouvrie, Henk Schiffmacher, Menno Baars, Ilse DeLange, Corneille, Rob Scholte i molts més.

La primera desfilada d’elefants va tenir lloc a Rotterdam l’any 2007, i des de llavors s’ha pogut veure a Holanda, Regne Unit, Dinamarca, EUA, Brasil, Hong Kong i aquest any es podrà veure a diverses ciutats de la Índia: Jaipur, Delhi i Mumbai.

A part d’aquesta iniciativa, els dos creadors també han obert tres tallers (Tailàndia, Singapur i Holanda) de manufactura de rèpliques de les escultures amb més èxit de les desfilades creant llocs de treball alhora que fan pedagogia del conflicte.

Imatge 7: Elephant Parade 2010 a la Trafalgar Square de Londres, el 4 de Maig de 2010 Mike Marsland Photos/The Elephant Parade

Si un dia d’aquests us trobeu amb desenes d’escultures d’elefants pintades de múltiples colors, recordeu-vos de tota la gent que lluita i ha lluitat pels drets d’aquests animals.

Imatge de Portada: Elephant Parade als EUA. Font: Andrea Papagianis

Rosa M. Torrademé

Podeu veure el tràiler d’un documental sobre el tema aquí:

 

Altres articles de la Rosa M:

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s