Els llibres que no em vaig llegir per Sant Jordi


Castellano

Com cada any, baixo a la Rambla a veure l’ambient de festa d’aquest dia patrimonial nostre. La Rambla és de gom a gom, gent que passeja, gent que compra roses, gent que compra llibres. «Hem d’estar orgullosos de tenir una dia dedicat a l’amor i a la literatura», penso. Però a mesura que vaig baixant, el meu parer canvia.

Què és tot aquest enrenou polític i associatiu? Què són aquestes plantes que regalen en nom de la pàtria? Millor no mirar-m’ho tant i seguir baixant, que aviat arribarem a les parades de llibres. Què bonic és veure com la gent compra llibres! Què contents han d’estar els autors, oi? Potser avui, amb les vendes, el 10% que reben els dóna per a tenir un sou digne.

Aquest mes, perquè això no passa tots els dies. I les botigues? Elles sí que fan l’agost. Però clar, de què serveix vendre tant un dia si la resta de l’any han d’estar estirant els beneficis d’avui? I això si tenen la sort de rebre les comandes que han fet, doncs les grans empreses de venda de llibres adquireixen els stocks i deixen els petits llibreters independents sense part dels llibres més demanats.

No obstant això, la gent compra i llegeix molt. «Que tens el llibre del tio aquest que surt al programa aquell?», sento dir, i el meu cor es para durant un segon. Que vols dir que la gent compra llibres que no qualificaríem de literatura? No, no, m’hi nego. M’apropo a la primera parada, ben gran, ben guapa, i els meus ulls comencen a sagnar. Què són tots aquests títols llargs i noms estranys amb caràcters nòrdics? No conec ningú.

On estan els llibres bons dels nous autors catalans? Aquests dels que tothom en parla, o és sols al meu ambient? Busco, reviso, i no els trobo. Finalment, quasi amagats rere els còmics —sort que tenim els còmics—, trobo una petita secció amb tot de llibres escrits en la llengua nostra. Observo i veig un que té el premi aquell que també li van donar a aquella que es germana d’un que tots coneixem. Aquell llibre tant dolent que em vaig comprar fa un parell de Sant Jordis amb l’esperança que un premi amb nom de pare de la Literatura Catalana —en majúscules— fos bo. I no.

I aquí tenim el segon del paio aquell que tothom deia que era tan bo a les Xarxes Socials i que al final el vaig llegir per poder criticar-lo. Trec la meva llista, la llista amb una novel·la, un assaig, un poemari i un recull de contes i començo a buscar. No, no, aquí no. Ni tan sols el poemari de qui aquest any en celebrem el centenari? Què em dius? Cap cot, amb llibres que no acabo de saber per què he comprat, torno a casa i els deixo al prestatge junt a la resta de llibres que vaig comprar altres Sant Jordis i que no vaig llegir mai.

Sec al sofà i engego la tele. Rècord de vendes, gran dia pels llibreters, cues per signar el llibre del polític o esportista de torn, moltes roses i molt amor. Sospiro. Almenys sabem fer tele i fer-nos creure que som un país culte, ni que sigui un dia a l’any.

Federico Merino

Altres articles d’en Federico

#WienIn3Days | Crònica I

#WienIn3Days | Crònica II

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s