Què se n’ha fet de la primavera àrab?


Castellano

Les preguntes en la història, com en la vida en general, no solen tenir una única resposta, els factors, els contextos, els col·lectius, les individualitats, entre molts d’altres elements, acaben incidint tant en els factors com en les variables. En aquest cas, doncs, ens podem aventurar a donar una primera resposta a la pregunta, abans de mirar de justificar el motiu, considerant que aquell procés que es va anomenar la Primavera Àrab i que semblava que enderrocaria certs règims totalitaris en favor de la democràcia, però que per contra va donar com a resultat -de forma majoritària- un creixement del radicalisme religiós, es produeix per diversos motius, i que per tant a la combinació d’un temps i d’un context s’ha de sumar la intervenció de potències estrangeres pel bé de defensar determinats interessos geoestratègics i econòmics.

Així val la pena que fem un mínim context de com i qui van ser els que van començar a sortir als carrers. En termes generals podem dir que les protestes i les revoltes es produeixen perquè existien unes condicions de maduresa que van permetre gestar una oposició que va esclatar gràcies a les xarxes socials, a través de pàgines com “Tots som Khaled Said” o “El dia de la ira” en el cas d’Egipte.

Per tal de poder explicar la derivada que van tenir, cal que parlem de quins són els possibles motius que van portar a les mateixes. Així, novament, cal que parlem de més d’un motiu. Per una banda podem parlar d’una situació econòmica de clara desigualtat en els principals països en que hi va haver protestes. Però abans ja s’havien produït situacions que permetien tenir els condicionants suficients com per a que la gent sortís al carrer. A Egipte, per exemple, des de la segona Intifada a Palestina i molt especialment amb la invasió a l’Iraq al 2003, la ciutadania va ocupar la plaça Tahrir de forma reiterada. Protestes que no es van quedar aquí, ja que també va ser l’inici del desenvolupament de plataformes en favor de la democràcia com el  moviment “Kifaya”, el qual ja al 2006 demanava el gruix de les demandes que feren reocupar la plaça al 2012. Però entremig, cal destacar que van existir nombroses protestes contra les privatitzacions liderades pel moviment obrer que responia així a les polítiques de reajustament. De fet, és en aquest període, per exemple, que es funda el primer sindicat independent.

museu egipci
Edifici de la plaça Tahrir cremat l’any 2011

És a dir, el poble egipci, que estem utilitzant d’exemple en aquestes línies, no era un agent passiu que de cop decideix sortir al carrer per un Tuit o una pàgina de Facebook ocupant Tahrir, sinó que ja existia un clima de mobilització del qual, segurament des d’occident, s’havia menystingut en general. És a dir, la Primavera Àrab és, segurament, la que fa descobrir a occident que existeix contestació popular als països àrabs.

El que sí que va ser aquest element, va ser un clar punt d’inflexió per posar a prova, i en molts casos, com a Egipte, per enderrocar el poder que fins aleshores havia estat ocupat per determinades elits. Però, qui pot ocupar el poder una vegada cau el règim? La pregunta clau, segurament és aquesta, i de fet aquesta explica en gran part, el perquè d’aquest desenllaç d’hiverns freds en la majoria dels casos. Quan el poder cau, trobem que hi ha alguns espais i elements que estan ocupats per poders secundaris, com són el religiós o el militar. Així, el primer, té estructura, jerarquia, capacitat econòmica, implicació territorial… En definitiva, té la capacitat per crear hegemonia popular, i és el que ha passat, motiu pel qual organitzacions polítiques islamistes han guanyat eleccions o han situat les seves reivindicacions en el centre polític. La resposta a això ha estat diversa, per reprendre el cas d’Egipte, teníem que en aquest cas hi havia un altre contra pes important: l’exèrcit, el qual va acabar amb la votació popular per imposar un règim militar, el qual, però, no pot tenir una línia reaccionària del tot en el tema religiós, en tant que és aquest el que té l’hegemonia popular.

D’aquesta manera, també podem assegurar que les revoltes, malgrat i no ser organitzades pels Germans Musulmans, sí que les van saber utilitzar. I no és estrany, com comentàvem abans, a diferència de les noves articulacions polítiques de caires diferents, la majoria existents des de la clandestinitat, els Germans Musulmans són una organització política i religiosa que tenia darrere dècades d’existència i una sòlida estructura. Tanmateix cal destacar que si la societat civil vol esdevenir un contrapès en si mateixa, ha de tenir una alternativa real de governança, cosa que va mancar en la majoria de les revoltes àrabs, on els moviments populars, no es van vertebrar en partits polítics o organitzacions estables. Aquí podríem fer molts paral·lelismes, però per no anar gaire lluny podem entendre com a Espanya, és amb el 15M, que el Partit Popular recupera el poder que havia perdut. És a dir, una cosa és la mobilització social, i una altra, la capacitat per assolir el poder polític.

Els Germans Musulmans, però, són, al mateix temps, un exemple de l’heterogeneïtat del propi islamisme. Més que res per trencar aquesta idea generalitzada a occident on aquest adjectiu sol anar gairebé sempre acompanyat del mot terrorista. En aquest cas podem destacar les declaracions de l’egipci Abdelmoneim Abul Futuh, que va deixar l’organització sent una de les principals veus moderades de la mateixa, en les que es lamentava que el jovent que s’havia rebel·lat veia com el govern d’Al Sisi li tancava totes les possibilitats de participació política, el que feia que hi hagués moltes possibilitats de sentir-se atrets per l’extremisme. Lamentant així que «el règim de Al Sisi és una fàbrica de terroristes». Tenint aquí, una raó més per la que, en aquest cas un islamisme radical i amb derives terroristes, novament, s’aprofita de la situació, i dóna una suposada “eina” per canalitzar les frustracions que van portar a ocupar les places.

Paral·lelament, l’exèrcit egipci no es podia mantenir a l’expectativa, aquest poder fàctic no només té una gran influència i un gran pes intern, sinó que rep una important partida de finançament a través dels Estats Units d’Amèrica, de tal manera que aquí també tenim com des de l’exterior es pot decantar la balança. De fet, el breu govern de Morsi, va suposar tensionar la frontera del Sinaí amb Israel i Gaza, per exemple, una possible explicació per justificar el suport econòmic a l’exèrcit que va acabar derrocant al president escollit per les urnes en favor d’un militar, un exèrcit que és el segon, després del d’Israel que més suport rep per part dels EUA, des de que es signaren els acords de Camp David.

El cas paradigmàtic sobre les ingerències occidentals, però, i per posar altres exemples que no siguin Egipte, podrien ser Síria o Líbia, on occident va fer una aposta clara per carregar-se uns líders, que abans de convertir-se en els tirans dictatorials, eren rebuts per occident com a garants dels interessos econòmics occidentals i/o de la laïcitat. En determinat moment el relat s’inverteix, abraçant a una oposició que incloïa entre ells grups que han acabat sent terroristes, ja sigui armant-los directament, o a través d’aliats occidentals com l’Aràbia Saudí. Sent, doncs, el suposat occident “democràtic” el que ha acabat armant a una oposició que, parcialment, ha resultat ser terrorista. Amb quina finalitat? Novament no parlem d’úniques respostes, ni les podem resumir en dues pàgines, però està clar que cal trobar explicacions en interessos econòmics claus, com el projecte del gasoducte que havia d’atravessar Síria. No hi havia una oposició democràtica a Síria per recolzar? Segurament sí, però de la mateixa manera molt probablement no estava preparada per ocupar el poder per aquells aspectes que comentàvem anteriorment, és a dir, que la contestació per una banda i la inflexibilitat del règim que ostentava el poder per l’altra, va generar una situació de guerra total, que encara dura, i amb un occident i aliats que juguen a més d’un bàndol. Interessos econòmics, doncs, per sobre de qualsevol dret humà, aquesta és la política dels països que s’autodefineixen com a democràtics al món.

En aquest sentit, i sense que sembli un incís, perquè estem parlant del mateix, el relat mai és neutral, per això també podríem parlar del perquè hi ha un primer gran moviment de masses del que gairebé ningú parla o no el situen cronològicament en aquest imaginari, parlem del campament de Gdem Izik. Aquest es va produir a finals del 2010 i va mobilitzar milers de persones a un campament de la dignitat a les afores de l’Al-Aaiún, la capital ocupada del Sàhara Occidental. Mentre escrivíem aquest text, precisament, la justícia marroquina reobria el cas. Ara mateix 24 persones tornen a asseure’s al banc dels acusats. Per quin motiu aquest desapareix del relat dels mitjans de comunicació? Segurament una de les explicacions la podem trobar als interessos econòmics de països claus de la UE o els propis EUA amb el Marroc.

Generalment sempre és més fàcil trobar exemples remots per explicar allò que succeeix avui als Països Àrabs com a conseqüència de la Primavera. De la mateixa manera que en el seu moment era difícil poder demostrar les ingerències dels EUA a l’Amèrica Llatina, ara ens trobem amb serioses dificultats per demostrar el paper d’occident en l’ascens i enderrocament de certs lideratges islamistes (o en alguns casos terroristes). Així, anant a fites més llunyanes podríem parlar d’una administració Reagan, que va rebre amb tots els honors a uns talibans que en aquells moments eren presentats com herois de la resistència comunista i que van acabar sent els nous altres, els nous enemics, el terrorisme internacional que van permetre justificar les seves incursions i guerres des d’aleshores (Afganistan, Iraq…).

Abans d’acabar, i per fer un últim apunt sobre el laïcisme, ens fixarem un moment en Tunísia. En aquest cas, i en el marc d’una conferència organitzada a Barcelona per Euroarab en motiu del sisè aniversari, Arbia Jbeli, presidenta de Free Association, defensava mostrar-se satisfeta amb el resultat de la constitució en aquest punt pel fet que la nova constitució defineix el país com un Estat Civil, mentre que per Rhili Houcine, fundador de l’Association Ares, justament assegurava que això era molt criticable, lamentant la presència de partits islamistes en la seva redacció. És a dir, cal entendre l’heterogeneïtat de les pròpies manifestacions de la Primavera Àrab, fins i tot en el país que moltes vegades es posa com l’exemple on la mateixa hauria triomfat.

En definitiva i a mode de conclusió: són moltes les variables a tenir en compte. Veiem doncs, com quan la societat surt i reclama l’enderrocament del règim que té el poder sense una alternativa de govern sòlida, són els poders fàctics els que poden fer-se forts, ja sigui el religiós, el militar o fins i tot l’econòmic. De fet hem vist exemples de tot. La Primavera Àrab, doncs, va tenir un clar protagonisme ciutadà, que en moltes ocasions s’havia gestat des de feia temps, i per tant, cal posar en valor l’autonomia de la població dels països àrabs, allunyant-nos del paternalisme amb el que moltes vegades s’ha parlat d’aquesta. Però, de la mateixa manera van ser, tant ingerències estrangeres amb interessos econòmics i geoestratègics, com els contrapesos del poder intern, especialment el religiós, els que s’han aprofitat per imposar els seus plantejaments.

Gabino Martinez Muñoz

Articles relacionats:

Reflexions sobre un llibre que alguns volen prohibir Gabino Martinez

Orfes d’Hebrón, recordeu les flors de l’estiu? Gabino Martinez

El dolor dels altres Diversos autors

Jordània, país refugi Gabino Martinez

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s