Niš, la ciutat entre dos mons


Us recordeu de l’emperador Constantí I? Bé el seu nom complert era Flavio Valerio Aurelio Constantino i va ser tan important per la societat romana que se’l coneix pel sobrenom de Constantí el Gran (o Sant Constantí si sou ortodoxos). Potser us sonarà més si us dic que va fer oficial la religió cristiana a tot l’imperi en l’edicte de Milà de l’any 313. També va rebatejar l’actual Istanbul amb el nom de Constantinopla.

Constantí va néixer l’any 272 a la ciutat de Niš (Sèrbia) i és d’aquesta bonica ciutat balcànica de la qual us volem parlar en aquest article. Fundada l’any 279 aC, és la tercera ciutat més gran del país i una de les més antigues. Ha estat sempre testimoni de les discòrdies entre orient i occident i tant és així que avui en dia encara conserva molts elements dels dos mons.

Travessada pel riu Nišava, d’on n’ha pres el nom, durant la nostra era ha estat territori disputat per romans, huns, bàrbars, àvars, bizantins, eslaus, hongaresos, grecs, búlgars, otomans i serbis.

balkan-trip-ii-006
Centre de Nis. Font pròpia

En la memòria col·lectiva han quedat sobretot els diferents conflictes que hi hagué entre serbis i otomans: la ciutat fou conquerida pels otomans l’any 1385, retornada als serbis el 1443 i tornada a reconquerir pels turcs el 1448, allargant aquesta última conquesta fins 1878 (entremig hi hagueren novament intents per part de serbis i austríacs de prendre la ciutat, però o no prosperaren o ho feren per un període molt curt de temps). En definitiva, la seva situació a cavall entre orient i occident, entre Europa i Àsia i entre tants Imperis, ha fet que fos, durant gran part de la seva història, un camp de batalla.

Avui en dia es conserva una torre (Ćele Kula, Torre de les calaveres) en memòria d’un dels intents dels rebels serbis de conquerir la ciutat en l’anomenada batalla de Čegar (o primera rebel·lió independentista sèrbia) que durà 9 anys (1804-1813). El conflicte fou guanyat per les tropes otomanes i el comandant en cap (Vizier Hurshid Pasha) ordenà que els cranis dels soldats serbis morts es col·loquessin en una torre per crear precedent. L’orient d’occident i l’occident d’orient.

balkan-trip-ii-009
Bust comunista de Nis. Font pròpia

Entrats ja al segle XX, la segona guerra mundial va significar un nou capítol de brutalitat, i el govern nazi va fer una operació (coneguda com la 25) que va tenir com a resultat la invasió del Regne de Iugoslàvia i la creació d’un govern titella ja a l’any 1941, el Govern de Salvació Nacional de Sèrbia dirigit per Milan Nedić. Aquella operació i el govern posterior té unes xifres de repressió esgarrifoses. No entrarem al detall de les mateixes, però hem d’entendre que per crear un discurs identitari tal, tot allò que s’allunyava de l’ideal “serbi” era l’enemic i aquí entraven serbis de tota la vida pel simple fet de ser comunistes, jueus o gitanos.

Aquest període ens ha deixat edificis testimonis d’horrors. Segurament els camps de concentració nazis de la segona guerra mundial són un dels paradigmes d’aquest record arquitectònic. Les situacions viscudes, les converses, les violacions de drets, les matances, tot això es perd i només es manté gràcies a la memòria, primer, i a la història després. Però sempre queda aquell element arquitectònic que ens permet encendre l’alarma, que ens permet passar, només espacialment, per on passaren assassins i assassinats, torturadors i torturats. No és morbo, és dignificar el passat. És no oblidar de que vam ser capaços de fer com humans civilitzats.

Així, el camp de concentració de Crveni Krst (Creu Roja), Niš, ens recorda novament l’abast que tingué el tercer Reich i la creació d’un sistema global d’esclavitud i repressió en tots els territoris ocupats, que es traduí en aquest cas concret en més de 30.000 presos (1941-44), dels quals en moriren més de 12.000.

Testimonis de la història que ens parlen sense dir res, que ens recorden que els presos de Dachau, Mauthausen, Auschwitz…i Niš foren tots víctimes de la mateixa brutalitat i dels mateixos principis dogmàtics que estipulen qui té dret a viure i qui no en té. Uns principis que malauradament tornarien a triomfar dècades més tard als Balcans durant la guerra de Bòsnia, on davant les nostres televisions se’ns presentarien imatges de presos en camps de concentració.

No vull ni pensar què sentirien els i les supervivents dels camps nazis en veure allò, us ho imagineu? Tants anys de pedagogia i de cridar “mai més!”, i de sobte tot tornava a repetir-se, com si tot el sofriment no hagués servit de res, com si simplement hagués estat el destí el que havia decidit que ells serien les víctimes d’aquell moment, sense per això, assegurar que les generacions futures serien lliures de patiment.

balkan-trip-ii-012
Cartell indicant la direcció del camp. Font pròpia

Però, què hagués passat si no s’haguessin esforçat per transmetre el seu testimoni? Si no s’hagués treballat per conservar la memòria històrica? De ben segur que no ho podem assegurar, però a quants de vosaltres no us ha colpit la lectura d’un supervivent? A quants de vosaltres no se us ha escapat la llàgrima en veure pel·lícules que relaten les històries de gent corrent que es va salvar per la bondat d’altra gent?

Tota la feina darrere aquest material, darrere tota la documentació històrica és en el fons una eina per ajudar-nos a conviure amb l’altre, fem l’esforç de deixar de veure-ho com una realitat aliena a nosaltres i emprem-la per viure el nostre dia a dia.

Gabino Martínez
Rosa M. Torrademé

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s