Dissolució de la URSS, capital Minsk


Castellano

Ja sabeu que ens agrada molt, potser massa, parlar dels museus d’història. Doncs bé, al carrer Karl Marx de Minsk n’hi ha un, un d’aquests que diu més pel que no explica que pel que ens mostra de forma museografiada. El Museu d’Història Nacional de Bielorússia pot semblar, a priori, poc atractiu, però en realitat això és el que ens permet extreure més conclusions.

mhm
Façana del Museu d’Història Nacional de Bielorússia

La benvinguda. A l’arribar, en general a tot el país, ens trobem amb persones afables cara al públic on la comunicació es basa en gestos i elements internacionals que permeten una comunicació fluida en allò formal. En aquest cas, però, va sortir una noia de les oficines, jove, parlava anglès i vam aprofitar per intentar esbrinar tot de dubtes que teníem sobre el país. Tampoc no tenia gaires ganes de parlar més enllà del propi museu, no sabem si per excés de llibertat o per excés d’amor pel museu. Ens va dirigir a la consigna, una obra mestra, estava al soterrani i tenia milions, bé, potser milers o fins i tot només centenars de penjadors buits, una imatge plàstica impagable, perquè allò ja era el paradigma del propi museu.

La prehistòria. La primera sala del museu està dedicada parcialment a la prehistòria, la museografia és com la de la majoria dels museus d’història que heu visitat, una cova amb homínids i algunes maquetes on poder veure la vida diària acompanyada de petits instruments i artefactes. Però de cop, a només una passa, així de ràpid esdevé la història, entrem de ple a l’Edat Mitjana.

La Bielorrússia. Les següents sales serveixen per justificar l’existència de Bielorrússia, de les seves tradicions, vestimentes, les primeres famílies nobiliàries, i un apartat sense gaire connexió amb la resta, més treballat, on es veuen els oficis i productes tradicionals, però en general sense un discurs gaire acurat ni pretensiós, parlem d’unes poques sales amb elements tradicionals que ens porten directament a una exposició temporal sobre la nova moneda (una forta devaluació ha fet que en els últims mesos estiguin en transició entre la moneda antiga i la nova), una bona excusa per mostrar, això sí, amb una museografia d’última generació, la història monetària del país.

dsc_0024_27
Exposició temporal de la moneda

La botiga. I al final, això sí, la botiga. Aquesta l’havíem vist al principi, semblava que trobaríem la història de la URSS, de la seva dissolució… Tot eren records de miniatures de les guerres mundials, del comunisme… però res, res més que els records per endur-se a casa, no hi havia cap traça de la història contemporània en tot el museu, bé sí, potser alguna moneda en la temporal de numismàtica.

La història contemporània del país la trobàvem, justament, en els seus silencis, i sobretot pels carrers de Minsk. La simbologia de l’antiga potència segueix present en tot l’entramat urbà, sense que, a diferència del que passa a Moscou, per exemple, els grans cartells publicitaris l’eclipsin del tot encara. El govern encara ocupa els espais publicitaris i els centres comercials no fan ombra a l’estètica que un s’imagina que devia tenir la URSS del segle XX.

Per cert, no hem comentat, però una fotògrafa contemporània tenia una exposició temporal, extraordinària, instantànies de la Bielorrússia rural amb una sublimitat fascinant. Malauradament, les moltes dones que vigilaven les buides sales del museu, no entenien la nostra fascinació i ens convidaven contínuament a que visitéssim el que de debò volien mostrar-nos, els artefactes i teles bielorusses. Segur que aquella artista, si estava exposada allà, no tenia res a veure amb la prohibició d’aplaudir en tot el país, a excepció d’espectacles d’arts escèniques (principalment circ i òpera) i concerts. I és que un grup d’artistes inconformistes amb el règim van trobar en l’aplaudiment la manera de reivindicar la llibertat cultural. Una mostra d’oposició que Aleksandr Lukashenko va eradicar de soca-rel.

En definitiva, el museu d’història el tenim als carrers de la seva capital, en els seus cartells governamentals, en la seva simbologia, en el seu poc visible capitalisme, en el seu parc de la infància amb la seva noria que grinyola i el silenci dels que es “diverteixen”, és a dir, el que vindria a ser una postal encara vigent de la dissolució de la URSS.

Gabino Martinez Muñoz

Articles relacionats:

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s