Orfes d’Hebrón, recordeu les flors de l’estiu?


Castellano

Violència. Violència física. Violència psicològica. La violència es fa visible en el dia a dia de la població d’Hebron. És un dia d’estiu, calorós. Moltes vegades hem parlat del que diuen o deixen de dir els museus d’història. Avui parlem d’una ciutat convertida en el museu de la història contemporània de Palestina. La ciutat acull la tomba dels patriarques, que per les musulmanes i musulmans és la Mesquita d’Abraham i per les jueves i jueus és la cova de les tombes dobles. Aquesta ciutat, però, ja no es coneix per això, sinó perquè viu les conseqüències més traumàtiques de les polítiques de colonització i apartheid de l’estat israelià.

Despuntó del valle.
Dicen que redujo el valle y se ocultó.
Su belleza secreta rodeó las pequeñas espigas
y resolvió las preguntas de la tierra.
Los de mi generación ¿recordáis el verano?
Flores de Hebrón
y huérfanos de Hebrón
¿recordáis el verano
que asciende de sus dedos
y abre todas las puertas?

Fragment de Te mataron en el valle, Mahmud Darwix.

 

El centre històric. El que hauria de ser el millor exemple d’una ciutat mediterrània, amb els seus carrerons atapeïts, els seus milers de comerços artesanals… en aquell dia d’estiu comprovàvem que pràcticament tot allò era un desert. Pocs comerços, més enllà d’aquells pertanyents a entitats culturals es dediquen a denunciar la situació i poques i pocs comerciants que es resisteixen a marxar. L’exèrcit israelià ja no utilitza la violència contra els i les comerciants, l’utilitza contra les seves filles i fills. L’exèrcit està present en qualsevol cantonada. Agafen un nen. Agafen una nena. Avui hi ha testimonis occidentals i els deixen marxar. Potser demà se l’enduran i el tornaran hores després. Quin pare, quina mare, viu on poden pegar o endur-se el seu fill impunement?

Dues paradoxes. L’escola ja no és una escola. L’escola està ocupada per l’exèrcit. Banderes israelianes, torres de guaita, militars i metralletes substitueixen les pissarres, els patis, els riures i els guixos. Les nenes i els nens que agafa l’exèrcit, se’ls enduen a l’escola. Però a l’escola que ja no és escola. Per altra banda hi ha la mesquita, que està barrada. Diversos check-points de l’exèrcit s’han de passar (si volen i et deixen, sempre per la teva seguretat…). L’edifici està partit en dos: en un només tenen l’accés permès jueves i jueus, a l’altre tenen accés totes i tots els altres. Dones i homes es troben en un petit oasi, un oasi fortificat, controlat i dividit. Però oasi de pau i pregària.

L’Hebron que sobreviu. En aquest permanent estat d’apartheid, on colons israelians cada vegada viuen en més carrers del centre, tancant-los per la força. La majoria de palestines i palestins viuen en els seus entorns. De gent d’Hebron de tota la vida i de refugiades i refugiats de tot el país miren de fer vida en la ciutat moderna. En aquests carrers es respira vida, fins i tot optimisme, i les banderes que onegen són les turques, ja que els cascos blaus de la ONU en aquesta ciutat són turcs.

Una violeta le dijo a su vecina:
tengo sed.
Abdallah me regaba.
¿Quién se ha llevado la juventud
de los jóvenes?
Despuntó del valle
y en el valle se muere.
Nosotros crecemos entre cadenas.
Despuntó del valle de pronto
y en el valle se muere por etapas.
Ahora nos alejamos de él generación tras generación,
vendemos las aceitunas de Hebrón gratis,
vendemos las piedras de Hebrón,
vendemos la historia de Hebrón,
y la vendemos
para comprar en su pecho la imagen
de un asesinado luchando.

Fragment de Te mataron en el valle, Mahmud Darwix.

 

L’Hebron mort. Carrers i barris sencers que tenen l’accés tancat i barrat. L’exèrcit controla els seus accessos i si passes pots ser agredit per colons amb total impunitat. Fa uns anys han tret el mur, però la divisió segueix sent plena i per la força. Milers de cases ocupades o “comprades”. Carrers amb botigues de palestines i palestins, una tanca i habitatges de colonitzadors en les plantes superiors. Divisió i conflicte que impedeix qualsevol intent de normalitat. Persones que trien anar a viure a una presó, per voluntat pròpia i per una mena de justícia divina, que llegit des de la terra, és d’injustícia humana.

Gabino Martinez Muñoz

Articles relacionats:

Les veus de Mahmoud Darwix
Jordània, país refugi
Naghib Mahfuz, literatura mediterrània

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s