Entrar i sortir del dolor. ‘Transformacions’ de Marina Enrich

Castellano

Tota exposició neix d’un projecte, un pensament, una tesi, una idea. Per a la Marina Enrich, autora de Transformacions; paper i llum naixia de les seves pròpies entranyes.

Un dia, Orfeu va conèixer Eurídice i els dos es van enamorar, però el dia del seu casament, un escorpí picà a Eurídice i aquesta morí a causa del seu verí. Des d’aquell dia, Orfeu no va tornar a ser el mateix. Estava disposat a tot per recuperar-la i gràcies a la música de la seva lira va aconseguir passar tots els obstacles per arribar als inferns i recuperar la seva enamorada. Un cop allà, Plutó li va dir a Orfeu que no podia mirar Eurídice fins que arribessin al món dels vius, però ell no s’hi va poder resistir i la va mirar, perdent-la, així, per sempre més. Des de llavors, Orfeu es passà els dies intentant alleujar el seu dolor tot tocant la lira. Utilitzà la música i la cançó per fer front a les dificultats, al seu malestar, de la mateixa manera que Transformacions; paper i llum, recorre a les arts per narrar i transformar el dolor, tot promovent la catarsi.

Recòrrer a les arts per narrar i transformar el dolor. D’aquí parteix la Marina Enrich quan es posa a crear, quan recrea tot allò que ens recorre la ment. Ho fa a partir del mite d’Orfeu, però també de la poesia de Salvador Espriu: un alçament de llum en la tenebra! (Les cançons d’Ariadna, 1949).

De fet, tot neix arran d’un treball de la universitat, en el que havia de fer un àlbum il·lustrat. Ella decidí endinsar-se en el dolor per després alliberar-se, alliberar-s’hi. Hi ha moments foscos en la vida de qualsevol, i l’art sovint funciona com a teràpia, “Mentre produeixes t’oblides dels teus propis problemes” ens comenta la Marina; dins del mateix projecte de creació es dissolia l’angoixa. Anava creant, així, un diàleg entre el dolor i la persona que sofreix.

L’exposició, sobretot, traça un diàleg entre l’entrada i sortida del dolor. La pena, la depresió o la tristesa són elements que ens acompanyen en el nostre camí, i és una tasca feixuga el fet de poder sortir-ne.

De la mateixa manera que l’alliberament d’aquest dolor és un camí que ens transporta, així està disposada l’exposició a l’Espai Mallorca; en un petit cirquit que s’inicia amb el dolor, la pena, cada vegada més gran, fins enterbolir de negre completament el nostre interior, fins que arribem al fons de tot, i esclatem. I a partir d’allí només podem fer una única cosa, enlairar-nos de nou, i transformar el dolor. De mica en mica, enblanquint-nos de nou. Així ho relata la Marina Enrich, en una transició cap al fons del dolor i de nou cap enfora, amb quadres negres primer, i collage de diferents tons de blanc, després, per ensortir-nos-en completament. Sempre, però, amb petits espais de negre, doncs encara que superem aquell dolor sempre en quedarà el record, sempre hi haurà un petit buit negre que de tant en tant ens ho recorda. El dolor s’esvaeix però mai acaba de desaparèixer.

Acompanyant, a més, trobem dues poesies que representen aquesta baixada als inferns i aquesta sortida, dues cares sobreposades que s’entortolliguen entre sí. «Sóc el dolor./ Creixo perquè sofreixes./ Furgo a la teva ferida/ i sagnes de tristesa.» «A poc a poc/ aprenc a conviure amb tu.» Fragments dels poemes de l’exposició, autoria de la Marina Enrich.

A Transformacions; paper i llum el dolor s’amaina a mesura que la persona aprèn a anomenar-lo, acceptar-lo i conviure-hi tot transformant-lo en expressió artística. Marina Enrich.

S’inaugurà el passat 8 de setembre, amb una performance en la que la Núria Banal llegí les poesies que són part essencial per entendre la transformació del dolor, i en la que la Marina expressà aquest procés a través del propi cos. Cos -però sobretot la ment- esdevenen la clau fonamental per a aquesta tasca.