Veus del 8 de març


Castellano English

Escriptores i narradores, historiadores i poetesses, místiques i sacerdotesses, reines i regents. El poder també ha estat en mans de les dones al llarg de la història. Poc, amagat, de vegades temut, el poder femení era sempre present en molts dels espais de la vida. Avui us porto cinc escrits -quatre poemes i una petita reflexió, de cinc dones de cinc èpoques diferents, en espais i contextos diversos, totes elles clamant per la literatura i per les veus de les dones en ella.

Safo. La veu des de la caverna
safo_wikimediacommons
Safo. Wikimedia Commons

Ella és l’àvia de totes. Ella i Yoko Ono -hehe. Safo, una de les primeres veus de la literatura de les que tenim constància. Una dona, una sacerdotessa, amant de dones, a més. Resident a l’illa de Lesbos. La poesia que d’ella ens ha arribat, poca i fragmentada, no deixa de semblar-nos propera, ja que parla d’amor, i de l’honor d’aquelles èpoques.

 

 

LA COSA MÉS BONICA DEL MÓN

Hi ha qui diu que un exèrcit, o una tropa
de cavallers, o una flota, és la cosa
més bonica del món; per mi, en canvi,
és el que estimes.
És fàcil fer que qualsevol ho entengui:

Hèlena, que en bellesa avantatjava
tots els mortals, va abandonar el seu home
distingidíssim

i travessant la mar va arribar a Troia,
i ja no va pensar en la seva filla
ni en els seus pares estimats, sinó que
va esgarriar-la,
[no pas a contracor, la dea Cipris].
. . . . . .
[Ella] ara d’Anactòria, que és fora,
fa que em recordi:

voldria veure el seu pas adorable
i l’espurneig radiant dels seu rostre
molt més que els carros lidis i el soldats amb
totes les armes.

*Traducció de Jordi Cornudella

Per cert, el títol de “des de la caverna”, fa referència a la seva escriptura pre-platònica 🙂

Al-Khansa. Poesia, guerra i mort

Segle VII. Proper Orient. Temps de Mahoma. Parlo d’una terra convulsa i plena de canvis. Del zoroastrisme mil·lenari, una creença basada en les potències naturals i les divinitats fragmentades en tota la realitat-  passaren a una religió monoteïsta: l’Islam. Al-Khansa fou, en aquella època, una de les poetesses més reconegudes, que escrivia versos als difunts, a la guerra, i sobretot a l’honor dels lluitadors. Era conguda, sobretot, per guanyar nombrosos premis d’aquesta poesia helegètica a la mort.

Mi ojo lloró y me despertó

El tiempo me ha roído, mordido  y cortado.
El tiempo me ha dañado, me ha herido,
y ha destruido a mis hombres que han muerto juntos.
Esto ha conseguido inquietarme.
No había un puerto para el cruel
Que al igual que el sol halla refugio para el pueblo.
Vimos caballos galopar
y levantando polvo.
Y a los jinetes, con espadas brillantes, y grandes lanzas grises;
¿Aquel que con sus lanzas destroza cuerpos  se convierte en blanco mortal de las espadas?
Derrotamos a quienes pensaban
que nunca serían derrotados.
Y aquel que piensa que no se verá perjudicado
piensa en lo imposible.
Evitamos acciones deshonrosas y honramos a nuestros huéspedes.
Y guardamos los elogios (de personas).
Llevamos las armas en la guerra
Y la seda, la lana y el algodón durante la paz.

 

María de Zayas. Garras de mujer en el Siglo de Oro

El títol d’aquest apartat havia d’estar en castellà, clarament. María de Zayas va ser una de les poques dones recunegudes i famosa d’una Espanya brillant, esplendorosa en les arts, però sobretot masculina. El Segle d’Or, cap als albors del XVII, fou una època on la pintura i sobretot la literatura va assolir alts nivells culturals i intel·lectuals, i sobretot amb gran quantitat (i qualitat) d’obra escrita. En aquest sentit és molt representatiu que María de Zayas fou una escriptora, els llibres de la qual, foren reeditats diverses vegades en els anys posteriors, deixant clar la predilecció del públic per la seva novel·la. De fet, molta gent creia que es tractava d’un home amb pseudònim de dona, ja que era impossible que una dona escrigués tant bé. Deixo aquí, per aquest motiu, aquest petit fragment d’una novel·la seva, en el que ja es comença a fer palesa una reflexió al voltant dels rols de home si dones.

En la era que corre estamos con tan adversa opinión con los hombres, que ni con el sufrimiento los vencemos ni con la conciencia los obligamos. (…) ¿Por qué, vanos legisladores del mundo, atáis nuestras manos para la venganza, imposibilitando nuestras fuerzas con vuestras falsas opiniones, pues nos negáis letras y armas? ¿Nuestra alma no es la misma que la de los hombres? (…) Por tenernos sujetas desde que nacimos, vais enflaqueciendo nuestras fuerzas con temores de la honra, y el entendimiento con el recato de la vergüenza, dándonos por espadas ruecas, y por libros almohadillas.

*Text extret de Wikipedia Commons

Emily Dickinson. Tancada en la seva habitació pròpia

Amb uns ideals podríem dir propers a Virginia Woolf, de la mateixa època, però sense coneixe’s cap de les dues mútuament, Emily Dickinson és un dels personatges més curiosos de la literatura nord-americana del segle XX. Filla d’una família benestant de Massachusetts, aviat es va recloure en el seu propi espai íntim, tant espiritualment com física. Somiant en un futur que no li era permès -uns estudis, viatges, etc- s’amagà de la societat que coneixia i escrivia per guarir aquesta ànima dolguda. Els seus poemes (misteriosos i de vegades inacabats, de fet ella no va pensar mai en publicar res, ni tan sols els ensenyava) parlen de la vida rural d’aquella època i aquell país, dels dessitjos i projectes que mai faria, amb un llenguatge i un ambient irreal i gairebé surrealista.

Vaig sortir aviat, amb el gos,

per visitat el mar;

i les sirenes del soterrani

sortire’n per mirar,

i les fragates del pis de dalt,

amb les mans de cànem atançades,

es creien que jo era rates sobre

la sorrra estirades.

No em van moure fins que la marea

tocà el calçat planer,

el meu devantal i el cinturó,

i el meu cosset també,

va fer veure que s’em menjaria

sencera com rosada

sobre els papus de dent de lleó–

i jo també imitava.

Va seguir-me de prop; vaig sentir

el taló platejat

sobre el turmell, –llavors les sabates

perles havia vessat.

Fins que trobàrem el poble ferm,

ningú no coneixia,

i reverint-me amb mirada greu,

el mar per fi partia.

*Traducció de Federico Merino

I STARTED early, took my dog,

And visited the sea;

The mermaids in the basement

Came out to look at me,

And frigates in the upper floor         5

Extended hempen hands,

Presuming me to be a mouse

Aground, upon the sands.

But no man moved me till the tide

Went past my simple shoe,         10

And past my apron and my belt,

And past my bodice too,

And made as he would eat me up

As wholly as a dew

Upon a dandelion’s sleeve—         15

And then I started too.

And he—he followed close behind;

I felt his silver heel

Upon my ankle,—then my shoes

Would overflow with pearl.         20

Until we met the solid town,

No man he seemed to know;

And bowing with a mighty look

At me, the sea withdrew.

Rosa Chacel. Dones (entre) intel·lectuals
Busto_Rosa_Chacel_CG
Bust de Rosa Chacel. Valladolid. Wikimedia Commons

La darrera veu de dona ve d’aprop, d’un període que veiem amb certa nostàlgia, potser. La generació del 27, els poetes de la República, ens parlen d’una Espanya que caminava endavant, optimista, aliena als horrors que vindrien. Com tot, però, o com sempre, les dones d’aquesta generació foren oblidades. Maruja Mallo, companya de Dalí, Lorca, etc. a la Residencia de Estudiantes, i també Rosa Chacel, entre moltes d’altres. Per acabar, doncs, vull retre homenatge a aquestes poetesses oblidades o sepultades sota noms masculins, ho faig amb l’exemple de Rosa Chacel.

 

Reina Artemisa

Sentada, como el mundo, sobre tu propio peso,
por tu falda extendida la paz de las laderas,
el silencio y la sombra de las grutas marinas
junto a tus pies dormidos.
¿A qué profunda alcoba dan paso tus pestañas
al alzarse pesadas como cortinas, lentas
como mantos nupciales o paños funerarios…
a qué estancia perenne escondida del tiempo?
¿A dónde va el camino que tus labios descubren,
a qué sima carnal desciende tu garganta,
qué lecho sempiterno da comienzo en tu boca?

El vino de cenizas su acerbo alcohol exhala
mientras la copa orea, con su pausa, el aliento.
Dos vapores elevan sus secretas fragancias,
se contemplan y miden antes de confundirse.
Porque el amor anhela su sepulcro en la carne;
quiere dormir su muerte al calor, sin olvido,
al arrullo tenaz que la sangre murmura
mientras la eternidad late en la vida, insomne.

Guiomar Sánchez

*Els poemes són extrets del recital al que vaig participar, en motiu del Dia de les Dones, al Casal Popular Sageta de Foc de Tarragona, el passat 3 de març.

Altres articles de la Guiomar:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s