| English | Castellano |
|---|
I entre aquest món d’hivern que tot delira veia quatre pastors envernissats, igual que les figures de la fira, que amoixen la llana dels ramats […] Era un paisatge que jo em feia a mida, de molses tendres, de morat encís, de muntanyes amb punta arrodonida que eren semblants a les del meu país (fragment del Poema de Nadal de J.M.de Sagarra)
Des que, com diu la història, sant Francesc recreés a Assís el primer naixement, aquell cop amb animals, arreu del món s’ha escenificat aquell esdeveniment tan marcat en el calendari cristià de maneres diverses. Menys de dos-cents anys després del pessebre vivent de sant Francesc ja hi ha datacions d’artesans pessebristes a Catalunya, i actualment cal reconèixer que les representacions pessebrístiques i les conseqüents fires són part imprescindible de les tradicions d’aquesta festivitat. Són ja conegudes i reconegudes les nombres exposicions de diorames que es realitzen arreu, i els famosos tallers d’artistes i famílies d’artesans, com Martí Castells en el cas de Catalunya. El d’avui pretén ser només un tast de dues fires de pessebres ben diferents, on poder gaudir d’aquest esperit més enllà del Nadal.
Un dia qualsevol de juliol, serpentejant carrerons de la ciutat antiga de Betlem. Les portes de les cases, en un emplaçament no gaire llunyà d’aquelles posades en què Maria i Josep van demanar d’allotjar-se, estan obertes de bat a bat. De dins en surt una remor plàcida i una olor suau de fusta d’olivera i vernís. A les prestatgeries s’hi amunteguen figures de pessebre, de totes les mides i formes, en algunes cases -reconvertides en botigues- de manera anàrquica, i en altres dipositades amb una pulcritud extrema. És l’etern Nadal, el de viure a escassos metres del seu origen, el d’aquell humil misteri que dóna sentit a les tradicions que avui celebrem en aquestes dates, entre glopades de peregrins i figuretes untuoses. Es podria dir que Betlem és aquell petit pessebre que, malgrat les circumstàncies, lluita per ser el que tots tenim en el nostre imaginari. La comunitat cristiana, una minoria en una Palestina habitada majoritàriament per musulmans i controlada per jueus, es manté a Jerusalem Est i a Betlem com una presència significativa en els llocs que suposen la font de la seva fe. El treball artesanal amb la fusta de les oliveres dels camps adjacents a la ciutat és part de l’obra d’art que suposa la visita a llocs com aquest i és, de ben segur, la fira pessebrística permanent més autèntica, per allò de la veracitat i proximitat dels fets.
Nàpols. Travessant Via dei Tribunali un vespre fred de febrer. Les motos carregades de gent sortegen carretes i vianants. Girant la cantonada apareix un carreró que fa baixada. I apareix talment com un miratge: la via San Gregorio Armeno. Es tracta d’un passatge estret que les circumstàncies del seu ús han fet empetitir encara més. Una darrera l’altra se succeeixen les botigues amb figures de pessebre, aquí molt més barroques, abillades en vestits de paper. Nens Jesús embolcallats en paper daurat, amb aureòles extremades, nascuts en escenaris tan inhòspits com entre un parell de columnes corínties que sostenen un edifici de maons. Amb tot, però, la fascinació va més enllà de les figures, ja que el carrer també és una enorme fira de detalls pessebrístics a l’aire lliure, des d’escombres a torretes, passant per platerets d’espaguetis fets amb fang i imitacions de petits fanals de carrer. És un espectacle pels sentits passejar-se per San Gregorio Armeno, inevitable, a la vegada, sentir que un petit racó de Nàpols manté, amb aquesta fira, un Nadal perpetu. D’alguna manera, també la ciutat se’n sent orgullosa i se’n fa ressò. És per això recomanable descobrir la quantitat de llocs on s’exposen pessebres al més pur estil napolità. La mostra més autèntica -i exagerada a la vegada- és el pessebre monumental en una de les sales de la Certosa di San Martino, en un turó des d’on es contempla la ciutat sencera: en certa manera, un tros de Betlem a Itàlia.
Ignasi Sánchez Rull
Cultius Culturals 