Pensament i cultura visual. #PicassoEdu


Castellano English

El passat dijous 12 de novembre el departament del servei educatiu del Museu Picasso ens va convidar a estrenar el seu nou hashtag #PicassoEdu, el qual pretenen que sigui un espai on poder emmagatzemar experiències, observacions i reflexions al voltant de les obres, exposicions, tallers i tota mena d’activitats. Per inaugurar-lo van oferir una visita a un seguit de bloggers i comunicadors culturals, realitzant un nou tipus d’experiència que estaven començant a aplicar en les visites a adults. Es tracta del VTS.

El VTS (Visual Thinking Strategies, o Estratègies de Pensament Visual) és un sistema que, com ells anomenen, estimula el visitant a parlar davant la obra, a observar i dialogar, convertint la figura del guia/educador en un moderador d’un debat més que en un emissor.

L’Anna Guarro, juntament amb altres membres de l’equip educatiu i de comunicació, ens van acompanyar per una trajectòria de quatre quadres picassians que simbolitzaven l’evolució estilística i metodològica de l’artista. Des del primer d’ells, Ciència i caritat (1897), amb el que “va matar el pare”, com es diu; un quadre completament clàssic i acadèmic, perfecte en harmonia, color, tonalitats i simbologia, que féu servir per guanyar un premi, als 15 anys, i a partir del qual, més endavant, experimentaria amb les textures, la forma i la perspectiva, cosa que ja el seu pare no va arribar a entendre mai.

La segona peça va ser L’espera (Margot) (1901), en la qual ja es va veient més clarament els traços fugissers, bastant lligats a la manera impressionista. Experimentacions amb els colors, formes i textures, representant una jove de vida “alleugada”, una imatge plenament vigent del París d’aquella època que l’artista freqüentava.

La tercera era Terrats de Barcelona (1903), amb la que, de manera ja molt clara, aniria desenvolupant les regles del cubisme: un seguit de terrats barcelonesos en són els protagonistes. Una atmosfera freda i quieta, amb aquest blau cremós; un quadre quadriculat però amb certs elements que hi desentonen per crear-hi aquesta sensació de desconcert, que més endavant accentuaria amb les múltiples perspectives, els cubs, etc.

La darrera peça fou una de les més reconegudes del pintor: Les Menines (1957). Una adaptació ja completament picassiana del quadre de Velázquez. Un tribut, un guiny, una batalla pictòrica intergeneracional on, ens explicaven, molts dels nens que no tenien encara el referent del quadre barroc, no ho reconeixien.

Es busca, doncs, canviar l’actitud davant la obra, passar de receptor d’idees a un interlocutor, quelcom que, de fet, l’art contemporani, en el seu sí, ja acostuma a buscar; jugant amb les persepcions, interpel·lant-nos i buscant en nosaltres una resposta, una sensació. Peces que realment són acabades davant de l’espectador. No és, de fet, un sistema allunyat, ho trobem al nostre dia a dia. Potser no en una visita sencera, però sempre hi ha algun moment en el que el guia ens pregunta què veiem, què sentim, o què ens suggereix l’obra. Sobretot en centres d’art contemporani i especialment en visites per a nens; com és el cas del Museu d’Art Modern de Tarragona, que ja porta uns anys emprant aquesta estratègia per a les seves visites escolars, acompanyades d’una activitat manual; altres centres també fan servir aquesta estratègia, i fins i tot als instituts, a les classes d’art.

Del que es tracta és de parlar de la cultura visual, d’allò que ens desperta i ens recorda l’element, relacionant el que ja sabem amb els nous ímputs que rebem, a través d’un diàleg obert. En el fons parlem de l’aprenentatge a través de l’objecte, tal com apunta la didàctica de l’objecte, una corrent que enfoca el receptor com a ens principal per desentrallar un “misteri”, que és la explicació de què ens diu (en el cas de l’art), què és o per a què es feia servir (en el cas de la història), etc.

En el cas del Picasso, porten tres anys fent-ho amb les visites escolars; es treballa el retrat, el paisatge, els colors o les formes, molt picassianament però deixant plena llibretat als nens, tant de resposta com de creació. Enguany, a més, ho estan començant a aplicar a les visites per a adults. Veurem com va 😉

Guiomar Sánchez Pallarès

Storify de la trobada de bloggers: https://storify.com/museupicasso/picassoedu?utm_medium=sfy.co-twitter&utm_content=storify-pingback&utm_campaign=&awesm=sfy.co_t10Qo&utm_source=t.co
Imatge portada: Terrats de Barcelona, 1903. (Imatge retallada) Font: Blog Museu Picasso Barcelona

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s