L’art dels abandonats i dels robats.


Castellano English

Fa poques setmanes coneixíem la notícia de la troballa d’un nadó recent nascut en els banys de l’aeroport de Munic [1]. Malauradament notícies com aquesta es repeteixen periòdicament en els mitjans de comunicació i malgrat que ja ni tan sols inquieten la consciència de la majoria de la població, acostumada a la violència estructural del nostre dia a dia, el cert és que representen una esquerda en el benestar social, entès com la matriu en la qual creixen i es desenvolupen els futurs humans.

Per què, un cop han passat els trenta o quaranta segons de notícia, qui més torna a pensar en aquell nadó que acaba de venir al món i no té absolutament res, tan sols i no a tot arreu, un pare artificial anomenat Estat que s’encarregarà d’intentar donar-li oportunitats per tal de reintegrar-lo a la societat.

Els primers anys de vida d’aquest nadó probablement passaran en un orfandat o l’equivalent del segle XXI, i potser amb sort una parella decideix adoptar-lo i donar-li la família que el destí li va negar d’un bon principi, en definitiva una segona oportunitat per tornar a començar.

Al llarg de la història de la humanitat, la tasca d’ajudar aquests nens a desenvolupar-se en un ambient favorable ha recaigut en dones amb o sense criatures pròpies i institucions religioses i/o civils. L’hospital Foundling (Hospital dels nens abandonats) a Londres, avui en dia reconvertit en un museu, és un dels llocs que va intentar ser la llar de molts nens abandonats durant l’època victoriana.

Museu Foundling (Londres)

Establert l’any 1739 pel filàntrop Thomas Coram, l’Hospital Foundling es convertí en la primera organització benèfica per a infants abandonats o amb risc d’abandonament del Regne unit.

Entre 1741 i 1954 (a partir de 1926 es continuà oferint el servei de caritat però a les a fores de Londres) més de 25.000 nens foren acollits i cuidats per la organització. El projecte a més, comptà amb l’ajuda de dos personatges claus que ajudaren a Coram a fer realitat el seu somni: l’artista William Hogarth i el compositior George Friderich Händel. Hogarth entusiasmat pel projecte, va encoratjar altres artistes a donar obres d’art establint així el que seria la primera galeria d’art pública del Regne Unit. Händel per la seva banda donà un orgue a la capella de l’hospital i oferí un concert de beneficència anualment.

L’any 2004 s’obrí el Museu Foundling en un edifici dels anys 30, situat en les antigues dependències de l’hospital. Avui en dia, el museu segueix amb un forta visió social oferint activitats per a les famílies, escoles i facilitant que artistes, músics i escriptors puguin treballar conjuntament amb joves en risc d’exclusió.

Pel que fa a la col·lecció artística del centre, conviuen pintures, escultures, mobles i ceràmiques emplaçades en reconstruccions de les instal·lacions del segle XVIII donades al museu pels propis artistes com Hogarth, Thomas Gainsborough, Joshua Reynolds i John Michael Rysbrack juntament amb petits artefactes que pertanyeren als infants residents de l’hospital i a les mares que els hagueren d’abandonar (certificats d’admissió, llibres de text, uniformes, testimonis d’antics residents del segle XX,…) , fent que en realitat l’exhibició sigui una petita reconstrucció de les seves vides i sentiments.

El museu també compta amb la Col·lecció Gerald Coke Händel, un recull internacional de més de 10.000 objectes del compositor i els seus contemporanis: manuscrits, libretti, llibres, diaris, gravacions de so,… L’estrella d’aquest apartat és el testament de Händel i la partitura manuscrita del Messiah llegada a l’hospital.

Original score of The Messiah by Handel, George Frederick (1685-1759); © Coram in the care of the Foundling Museum, London; German, out of copyright
Original score of The Messiah by Handel, George Frederick (1685-1759); © Coram in the care of the Foundling Museum, London; German, out of copyright

Com és d’esperar, el museu Foundling també compta amb un espai d’exposició temporal que gira entorn de la temàtica central del museu. Algunes de les exposicions temporals més recents han estat «Home Truths: Photography, Motherhood and Loss» [4], [5], [6] on quatre fotògrafs contemporanis exploren el tema de la pèrdua de relació entre mares i fills, o l’exposició d’escultures «Babies and Bloomsbury» de l’escultor Sir Jacob Epstein [7].

Seguint amb la temàtica de neonats arrancats del seu context, volem dedicar la part final de l’article a parlar en aquest cas d’abandonaments forçats o robatoris de nadons, especialment els que ocorregueren durant el franquisme. De la mà de l’associació Generando Arte, l’exposició «Desterradas hijas de Eva» [7], [8] basada en el llibre homònim de Consuelo García del Cid i comissariada per Concha Mayordomo i Natacha Mazzitelli, denuncia l’existència a l’estat espanyol dels anomenats preventoris i reformatoris sorgits sota la protecció del règim franquista en els quals es tancaven dones amb idees no afines amb la ideologia dominant o «massa independents». Fumar al carrer, portar una minifaldilla, ser pobre, orfe o estar abandonada eren motius suficients per ser internada en un d’aquests centres on es perpetuà durant molts anys el robatori sistemàtic de nens i nenes que devien ser «educats» dins la moral imposada. Les mares per la seva banda no només eren privades del contacte amb els seus fills sinó que en molts casos eren torturades i maltractades, fent de la seva estància en aquests centres un autèntic malson.

L’exposició pretén donar veu a les víctimes i lluitar contra l’amnèsia malaltissa que ha caracteritzat la transició espanyola.

Mares i filles, històries de separacions dramàtiques i de ferides a la consciència. Dones abandonades i empeses a esgarrar-se l’ànima, ajudades pels estigmes socials, des de la camperola que no té mitjans o és castigada per la seva família, a l’aristòcrata que ha comès un «pecat» i tem perdre el seu estatus social. Totes elles mai van ser lliures de decidir, i desemparades en molts casos es van veure forçades a prendre decisions desesperades. Els segles van passar i de nou un jove col·lectiu de dones va ser víctima de la violència institucional i la censura social. La superioritat moral emprada per tots els col·laboradors del règim, juntament amb la por van ser probablement els factors més importants a l’hora de justificar les accions anteriorment descrites. Quina legitimitat tenien aquells que van privar les mares dels seus fills? Quin tipus d’empatia enverinada els ajudava a convèncer-se que els seus actes eren justos?

Passats els foscos anys del franquisme, els perpetuadors van optar per mirar cap a una altra banda mentre que la resta de la societat va comprar l’oblit a un preu ofensivament rebaixat. Les víctimes per la seva banda es quedaren novament soles amb l’única força que els donava el saber que la seva causa era lícita. És millor oblidar? Es pot seguir endavant oblidant? L’estratègia és esperar a que les víctimes morin per tal que amb elles s’acabin els problemes? Aquest sembla ser, almenys fins ara, el modus operandi adoptat pels successius governs espanyols en el tema de la memòria històrica.

Si vivim per després oblidar, i oblidem en comptes d’aprendre’n l’opressió seguirà fent-nos visites periòdiques justificant la voluntat dels poderosos mentre que els més febles no tindran cap eina per negar-se a viure segons la cosmovisió que els imposen.

Tan de bo tota vida humana fos llibertat transparentment pura.

Simone de Beauvoir

Fotografia de portada: “Sin título” – Natacha Mazzitelli – Fotografía digital.
30 x 70 cm (2015)

Bibliografia:

Rosa Mª Torrademé

rtorrato7@gmail.com

Altres articles de Rosa Mª:

Anuncis

2 pensaments sobre “L’art dels abandonats i dels robats.

  1. Hola Rosa, molt interessant el teu article. M’ha fer recordar dos documentals i una pel·lícula relacionades amb el tema. Per si no els has vist, aquí et deixo els enllaços (dels docs). La pel.lícula te la recomano especialment. És un drama però amb un toc d’humor irlandès que no té pèrdua.

    Documental “Els internats de la por”

    Documental “Els nens perduts del franquisme”

    Pel·lícula “Philomena”de Stephen Frears (2013)

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s