Un Ramadà ple de generositat


La lluna s’alça per damunt dels riads que encerclen la marroquina plaça de Jamaa el Fna. El bullici no s’atura, les parades dispenses sucs de taronja mentre la flaire de carn adobada dels restaurants mòbils s’escampa gairebé fins més enllà de la mesquita de la koutubia. Però aquesta d’avui no és una lluna qualsevol. Les cadenes de televisió de tot el món àrab, que ara semblen substituir els antics mecanismes i avançar-se a tot pronòstic, han anunciat que, en veure’s la darrera lluna del vuitè mes del calendari islàmic, es donarà per començat el Ramadà. Ha format part de les converses diàries de moltes persones els dies precedents a aquesta nit: si la lluna és visible el darrer dia del mes començarà l’endemà; sinó, caldrà esperar a que sigui així. Aquest és el motiu pel que, malgrat les modernitats –tot i que parlar de tecnologia punta a un soc de Marràqueix es faci, si més no, estrany-, no tots els musulmans arreu del món, ni tan sols en països veïns, comencen el mes de Ramadà el mateix dia.

El dejuni durant aquest període de trenta dies és un dels cinc pilars bàsics de l’islam, juntament amb la pregària, la peregrinació a la Meca, l’almoïna i la shahada (l’afirmació de la creença en un sol Déu i en Mahoma, el seu profeta). És un mes sagrat, no només perquè en el decurs del mateix s’hi aglopen moltes festivitats importants, com al revelació de l’Alcorà a Mahoma o la mort del primer musulmà, sinó perquè està dedicat a Déu, a la pregària i a l’acció de gràcies. De la mateixa manera que en els moments clau del calendari cristià, és un temps de pau i reflexió, i a la vegada d’alegria, reconciliació i solidaritat.

ramadanCarimDurant el Ramadà es realitza dejuni en les hores de sol, deixant lloc pel menjar i la beguda abans de la sortida del sol i després de la posta del mateix. Més enllà dels preceptes i deures que desglossa l’islam, cal reconèixer que una celebració com aquesta, ha estat font des de fa segles d’unes tradicions i costums que s’han traduït en un cuina pròpia i una cultura que va més enllà de la pròpia religió.

El Ramadà, doncs, ja no s’ha d’entendre només com una festivitat religiosa sinó com una invitació a la descoberta dels valors de les societats musulmanes, on la comunitat hi té un pes especial per damunt de l’individu. Un turista pot entrar en una botiga en ple centre de Marràqueix, per exemple, i fer-se l’hora de l’iftar, el trencament del dejuni a l’ocàs, trobant-se complimentat de cop amb safates de dàtils –aliment amb el que s’acostuma a trencar el dejuni-, bols de harira o plats de tajine, sense cap més explicació que el generós somriure del botiguer, que comprèn que l’essència del Ramadà és poder redescobrir aquella solidaritat que potser havia perdut –o no. En els musulmans, i més especialment en els països àrabs, s’evidencia el fet que el conjunt preval per damunt de la persona, amb tot allò de bo i de dolent que això significa, vagi per endavant. Amb tot, però, és un tret clau que no es pot dissociar de la seva cultura, precisament perquè l’impregna per complert, i que ens ha de fer reflexionar a voltes sobre si, tot plegat, no ho haurem anat perdent nosaltres pel camí i caldria prendre consciència del valor del conjunt, de la saviesa dels vells, de la visita al veí i de les cases obertes.

L’ambient dels carrers que envolten la plaça Tahrir d’El Caire al vespre és l’antítesi de les nostres avingudes solitàries un dia de matinada, i durant els darrers dies del Ramadà la festa s’incrementa, en participants i en alegria. L’eid-al-Fitr, festa amb la que es dóna per conclòs el mes de dejuni és celebrat arreu del món pels musulmans de maneres molt dispars, però és cert que els darrers dies es viuen amb molta més intensitat, tal i com ja demana un dels preceptes. A la capital d’Egipte, per exemple, es desferma una actitud estranya per tot aquell qui no hi està familiaritzat. Desbordant és la paraula clau si tenim en compte la població de la ciutat i la multitud que inunda els carrers –potencialment més nombrosa a les tres de la matinada que a les sis de la tarda-. Els musulmans acudeixen a les mesquites a pregar, però també a reunir-se, i fan de la trobada, una festa. S’estiren en estores i màrfegues a l’interior dels recintes religiosos, compartint l’àpat amb el desconegut del costat. Alguns joves juguen al Age of Empires, mentre un vell els explica ves a saber quines històries.

Les tradicions durant el Ramadà tenen punts comuns, però a cada país es poden trobar peculiaritats en la seva celebració. A Egipte, per exemple, es decoren molts carrers amb fanalets i trossos de papers, des de les avingudes als carrerons rònecs sense sortida. A més, en els barris més populars del Caire una dona o un home, recorre els carrers amb un timbal dient el nom de les veïnes i els veïns per despertar-los abans de que surti el sol i tinguin temps de poder esmorzar.

Així, poc més que: Ramadà Karim!

رمَضَان كريم

Gabino Martinez Muñoz i Ignasi Sánchez Rull

Articles relacionats:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s