De la màgia dels símbols


En un principi aquest article no havia d’anar sobre màgia ni sobre símbols; era una cosa completament diferent quan vaig començar a pensar-lo. Però mentre el feia em vaig adonar que no volia explicar-vos allò que pensava, sinó que… Heu sentit a parlar de Gilgamesh? No, no és una llibreria de Barcelona.

Tauleta del Diluvi del Poema èpic de Gilgamesh
Tauleta del Diluvi del Poema èpic de Gilgamesh

Gilgamesh és el nom que tenia un dels grans herois mesopotàmics, un rei sumeri que va viure en un temps en què el món era molt petit. Un món on l’aigua era important –com ara, ben mirat- i on les coses no s’escrivien: s’imprimien. Noamb una impressora en paper, és clar, sinó amb una canya tallada sobre argila.

Parlo de fa cinc mil anys, quan el Tigris i l’Èufrates encara no tenien aquest nom. Quan aquella zona era un gresol de pobles que van acabar compartint una cultura comuna: la mesopotàmica. I, potser, de totes les herències que ens van llegar, la més preuada és l’escriptura. Una escriptura molt diferent a la nostra, és veritat –els nostres caràcters no descendeixen dels seus sinó dels egipcis-, però escriptura al capdavall.

El fet d’escriure és en essència màgic, deia CristopherVogler. Podem traçar diverses marques abstractes, seguint un cert ordre, i algú a milers d’anys de nosaltres en el temps podrà conèixer els nostres més profunds pensaments. Els límits de l’espai i del temps poden transcendir-se; fins i tot la barrera de la mort desapareix.

Aquestes línies descriuen exactament l’escriptura cuneïforme, un dels quatre sistemes d’escriptura originals: mesopotàmic, egipci, xinès i maia. Segons el que sabem fins ara va ser un sistema inventat pel poble sumeri a la riba del Golf Pèrsic sense influència de capaltra llengua, per això es diu que era original.

És gairebé sorprenent que un invent que va començar per facilitar la comptabilitat dels recursos acabés per transmetre idees tan complexes com el Poema èpic de Gilgamesh. Probablement, aquells funcionaris que supervisaven els magatzems dels temples i de les ciutats no es devien pensar que el seu sistema serviria per transmetre idees. No se’ls devia acudir que aquella tauleta on només hi havia gravat “cereals”, “temple” i “Inanna” podia acabar expressant quants cereals havien estat entregats o rebuts, d’on era el temple i qui era Inanna.

Malgrat que aquest exemple és inventat, podríem datar tauletes amb missatges simples com els anterior cap el quart mil·lenni; és a dir, de cap el 3000 a.C. Era un sistema pictogràfic que només havia de servir de recordatori per als funcionaris. No expressava gaires detalls perquè no era la seva funció. Poc a poc, però, aquell incipient sistema es va anar desenvolupant, estenent-se i fent-se més complex. Els pictogrames van anar adaptant-se a la comoditat de l’escriba –una professió d’homes- fins que gairebé no es podia apreciar el dibuix original en aquells símbols que ja es llegien i no s’interpretaven.

Foto.2
Evolució del cuneïforme (sumeri). De Babilonia. Mesopotamia: la mitad de la historia humana.

Era un sistema molt complex i només destinat a una minoria alfabetitzada: l’aristocràcia noble o sacerdotal, escribes, comerciants… Tots aquells i aquelles que necessitaven posar idees en un suport físic. Així van sorgir les grans compilacions legislatives, com el Codi d’Hammurabidel 1760 a.C., però també esplèndides obres literàries com el primer relat èpic, el Poema de Gilgamesh, entre el tercer i els segon mil·lenni. Fins i tot van aparèixer les primeres persones que van signar obres, una dona en aquest cas: Enheduanna, qui va escriure els Himnes dels Temples sumeris cap el 2200 a.C.

La complexitat del sistema va anar augmentant i evolucionant a través dels segles. Els símbols ja no recollien idees únicament, sinó que podien representar matisos, lectures fonètiques o conceptes que enriquien la idea principal. Per exemple, si s’escrivia “anu” es podia estar parlant del cel; en canvi, si s’escrivia dAnu passava a parlar del déu del Cel. La d és com els assiriòlegs transcriuen el símbol del nom del déu precedit per una estrella que es llegeix com dingir i determina que el nom indicat és una divinitat.

L’escriptura cuneïforme podia, fins i tot, fer-se servir per escriure en una multitud de llengües diferents i no necessàriament emparentades entre elles: el sumeri, primer, i l’accadi, després; però també l’hitita, l’elamita o el persa, per exemple. Potser és per aquest motiu que els grans monarques, des de Shulgi d’Ur el 2000 AEC fins al rei Assurbanipal el 650 AEC, se sentien especialment orgullosos de poder dir: “llegeixo les astutes tauletes d’argila de Sumèria i el fosc idioma accadi, que és difícil de fer servir correctament; em delitava llegir pedres inscrites d’abans del diluvi”, tal i com ens va deixar escrit Assurbanipal.

Però el cuneïforme va anar entrant en crisi. La mesopotàmica ja no era la única civilització, sinó que molts altres pobles tenien sistemes d’escriptura complexos: des de l’egipci, molt contemporani als primers pictogrames sumeris, fins a l’ugarític, el qual va adaptar els símbols cuneïformes a un sistema alfabètic.

La simplicitat que permetien un nombre reduït de caràcters amb lectura fonètica no es podia comparar a la complexitat del cuneïforme; devia ser com comparar la poesia i la prosa. I, potser per això, quan els arameus, un poble migrant amb escriptura alfabètica, van assentar-se entre els assiris durant el primer mil·lenni a.C. va aconseguir que la seva llengua fos la utilitzada com a franca en un imperi multiètnic. L’arameu es va convertir en un dels sistemes oficials d’escriptura a la cort assíria. Convivia amb el cuneïforme sense problemes, com demostren els relleus.

Foto.1
Escriba de cuneïforme amb tauleta (esquerra) i escriba d’alfabet amb papir o pergamí (dreta)

Però hi havia veus crítiques amb aquella innovació. O preocupació perquè la cultura mesopotàmica i el seu representant escrit, el cuneïforme, s’acabés: així ho demostra l’ordre del rei Assurbanipal, qui va manar recopilar totes les taules que tinguessin els seus súbdits en una Biblioteca “per als temps futurs”. Deixar constància pel futur era el símbol de la fi d’una era.

Una era que ara, també, toca a la seva fi. La mostra és aquest article: ningú l’està llegint en un suport caduc com el paper, el sistema triomfant després de l’argila però en la seva versió en pergamí o papir. Potser, d’aquí cinc mil anys, algú també analitzi els nostres cercadors i biblioteques digitals com un intent de salvar el coneixement antic en la nova era que ha començat aquest segle. Una era de canvis tan intensament complexos que farà –i fa- trontollar tota la nostra societat, des de la més alta política fins als nivells més quotidians. Nosaltres tenim la desgràcia, o la sort, de viure aquesta difícil transició d’allò vell cap a allò nou. Ens tancarem a les nostres biblioteques de records com Assurbanipal?

Marc Martorell Escofet

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s