Flashback. Els mil i un objectius de Leopoldo Pomés


La fotografia és una d’aquelles passions amagades que gairebé tothom cultiva, i més últimament amb la irrupció d’aplicacions fotogràfiques com Instagram. És per això que les exposicions de fotografia atrauen de tal manera la societat. En aquest cas ha estat la Fundació Catalunya – La Pedrera la que ha apostat, una vegada més, per exposar fotografia catalana contemporània, i ho ha fet de la mà d’un dels grans exponents no només de la fotografia sinó també d’altres àmbits com ho és Leopoldo Pomés.

La Fundació Catalunya – La Pedrera ens ha tornat a convidar a la seva visita guiada per a bloggers -l’anterior va ser a l’exposició d’El Lissitzky-, en la que el comissari de la mostra, Julià Guillamon, ens ha fet un recorregut pel seu polièdric llenguatge visual. Fotògraf, poeta, publicitari, dibuixant, amb algun tast en el cinema i el documental i, fins i tot en el disseny de restaurants; Leopoldo Pomés, polifacètic com un home del Renaixement, encara avui dia, al voltant els vuitanta anys, continua creant i produint.

Comencem! Es tracta d’una exposició molt contextualitzada i narrativa, cosa que la diferencia d’alguna manera de les típiques exposicions fotogràfiques, més pausades i poètiques, sense tanta explicació implícita. Si parlem en termes museogràfics, que ja ens agrada, ens trobem amb diversos blocs temàtics, diferenciats pel color que s’ha escollit per a les parets, que, de fet, recorda molt a la manera del CaixaForum. Es tracta d’una primera part més biogràfica, una altra de publicitat i una final més miscel·lànica, amb els documentals, films i d’altres projectes més interdisciplinaris. Fet i fet queda un contrast molt interessant la interacció de les fotografies en blanc i negre de Pomés amb els fons de colors; creant un diàleg expressiu i sensorial. Enfrontant-s’hi. També hi trobem parets negres, que contenen la història peculiar d’algun element concret, imatge o fotografia que ha marcat, d’alguna manera, el tarannà i el discurs artístic del fotògraf. Així, en un mateix espai poden arribar a interconnectar-se’n tres de diferents, seguint un llenguatge museològic basat en el cromatisme.

Un exemple d’això el trobem en l’espai en negre que ocupa una reproducció de la primera fotografia que féu: l’inici de la seva carrera artística. Es tracta d’una instantània del port de Barcelona que va fer des de la fàbrica on treballava amb una Kodak Retina que el seu pare li acabava de regalar.

Un altre àmbit museogràfic el trobem en endinsar-nos en la seva amistat amb el col·lectiu artístic Dau al Set. Als anys cinquanta Pomés, més jove que ells, s’uneix al grup com a fotògraf i els retrata en diferents ambients urbans i distesos. Els fotografia a places i terrats com a escenaris de treva, allunyats de la fatídica pressa de la urb. A la expo hi trobem un joc en el qual dialoguen les obres d’artistes de la col·lecció Pomés (ja que es regalaven obres els uns als altres) i fotografies fetes per ell dels seus amics. Es crea complicitat i això es pot veure en el sentiment que transmeten les fotografies, que més endavant demostraria ja sigui fotografiant altres personalitats del món artístic com en la seva etapa publicitària.

A partir d’aquí anirà fent incursions en diferents àmbits artístics: exposarà en gal·leries, il·lustrarà llibres –alguns dels quals no van arribar a veure la llum; retratarà la ciutat i la vida, sempre amb el comú denominador de l’element humà i intimista, mostra d’allò quotidià. Enfocant, per una banda, la lleugeresa de la vida tot i la grisor i l’aparent desesperança de la vida moderna. Per una altra es fixa en la vivència dramàtica del ser, enfocant una visió més crítica enfront els conflictes quotidians i els diferents rols que la societat crea i accepta. A partir d’aquí, de la seva experiència fotografiant la ciutat i els individus, crea un contínuum artístic en el qual s’inclou un documental anomenat “Ciutats de la Guerra Freda”, com a document d’una època.

També farà publicitat, crean11086018_965709256773919_761755754_nt el model de dona sensual amb un llenguatge molt proper al surrealisme dels seus companys de Dau al Set, configurant un imaginari de rebel·lia en ple règim franquista. D’aquí sorgiria la seva fama, amb l’adveniment de la televisió i l’originalitat dels seus anuncis, essent l’artificier, entre d’altres coses, de la creació de la figura de la bombolla del cava Freixenet, que esdevindria un model publicitari i tradició que arriba als nostres dies. I d’aquí passà a escriure llibres, poemes, dibuixar… fins i tot idearia dos restaurants de decoració i disseny completament personals, els quals encara existeixen actius avui.

Com veiem, es tracta d’un autèntic poliedre de mil cares i facetes, no podríem ni acabar d’explicar totes i cadascuna de les seves creacions i temàtiques, no només les de l’exposició sinó totes les que ha anat fent al llarg de la seva vida. Personatges com ell són els que fan avançar la societat, els que revisen i reformulen allò establert i ens emancipen de l’endormiscament. Tots nosaltres hi tenim una mica, de Leopoldo Pomés, al nostre interior; de ganes d’experimentació i recerca, i és dins nostre d’on hem de treure l’energia per tirar endavant aquells projectes que creiem amagats, oblidats, sense temps o sense prou valentia per reflotar-los i així, qui sap, fer avançar.

Guiomar Sánchez Pallarès

Altres articles de Guiomar:
Darrere el cinema i més enllà
De tallers oberts a cultura oberta

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s