Darrere el cinema i més enllà

Silenci. S’obren els llums de la sala; la gent es reacomoda als butacons. Mirades, preguntar què t’ha semblat, retrobar-te amb els companys, anar a prendre quelcom abans de tornar… i després, de nou, presses, corredissa, tria de pel·lícules… Hi ha alguns dies que Tarragona esdevé capital del cinema alternatiu, i les riuades de persones inunden, durant un cap de setmana, la ciutat.

El Festival Rec és una de les propostes culturals de Tarragona més consolidades i que, amb deu anys de trajectòria, ha aconseguit convertir durant tres dies la ciutat en punt de referència del cinema tant nacional com internacional. A més a més els films es projecten a l’Antiga Audiència, un dels edificis més emblemàtics per caracteritzar-se d’un espai sempre disposat als cicles de cinema, que ja en varem parlar en aquest blog, i on fa un temps tenien cabuda la oferta en VOS dels col·lectius Kino Cinema Contemporani, entre d’altres.

El Cultius Culturals, a més a més, vam assistir a l’estrena a Catalunya del llargmetratge El camí més llarg per tornar a casa, de Sergi Pérez, pel·lícula vinguda directament del XI Festival de Cine Europeo de Sevilla. Es tracta d’un drama humà que representa el camí metafòric, però alhora real i punyent, que viuen les persones que han patit una pèrdua important o un canvi radical en la seva vida. Partint de la suposada malaltia del gos, es converteix aquest en metàfora i punt de referència que ens va guiant per tota la trama i a través del que veiem tots els canvis que pateix el personatge del Joel, representat per Borja Espinosa.

Aquest film va nàixer en forma de curtmetratge, del mateix autor, creant-se més endavant una segona part, naixent de la necessitat de desenvolupar i fer evolucionar el discurs. Com si d’una peça teatral es tractés, es parteix en dos actes: el primer, que era el curt, i el segon a mode de conversió en pel·lícula estàndard i convertint-se en el primer llargmetratge dirigit pel Sergi Pérez. Es roda durant un any però únicament durant 16 dies, fet que dificulta tant la logística com els autors; especialment perquè el film representa un dia natural en la vida d’en Joel, de manera que la producció coordinativa de vestuari, ambientació, etc. havia de ser molt acurada.

El Cultius, a més, vam poder entrevistar una part de l’equip productor del film: l’Aritz Cirbián i en Martin Samper de la productora Niu d’Indi i No hay banda, respectivament, col·laborant i trobant-se dins d’una cooperativa d’arts visuals. Xerrem una estona davant la pintada republicana, el crit a Lenin, on actualment es troba la maqueta de Tarraco. Espai atemporal, o pluritemporal. Ens parlen de la cooperativa com una empresa més, organitzada democràticament i on tots els membres de la mateixa posseeixen accions, és a dir, on els inversors també hi treballen, d’una manera més horitzontal que jeràrquica, valorant-se per la pròpia feina.

Aritz Cibrián i Martin Samper

En aquest cas, a més a més, una part de la subvenció econòmica ha estat gràcies a un verkami, és a dir, mitjançant el micromecenatge: l’aportació directa de persones anònimes. Ja n’hem parlat alguna vegada del model crowdfounding en el nostre blog, en aquella entrada on reflexionàvem al voltant de si el Louvre realment necessitava de diners populars per restaurar la Victòria de Samotràcia; sobre si era lícit que un museu amb tant pressupost com ell ho faci, o si realment és aquest sentiment de pertinença, de veure o saber que a cadascuna de les persones que hi han participat els pertany un pedacet de Victòria, o un pedacet de film, en aquets cas; aquest sentiment humà de voler sentir-se importants o il·lusionats amb projectes dels que, per mínim que sigui, se’n forma part.

Aquesta és la segona pel·lícula que produeixen -la primera fou Tots els camins de Déu, feta també a través de verkami-. L’Aritz i el Martin ens parlen sobre aquest fenomen, en tant que el consideren una eina més per aconseguir arribar als pressupostos però que no ha de ser l’element primordial ni tampoc ha de fer qüestionar la vàlua de la peça. “El problema del Verkami és la percepció amb la que molta gent únicament veu el mètode de finançament com una cosa fins i tot morbosa, i això pot arribar a eclipsar la qualitat artística” comenta Martin. Això, però, és un petit problema, ja que és una gran oportunitat per a joves emergents que, sense ell, no tindrien les mateixes possibilitats de tirar endavant els seus projectes. “Surge una generación con talento que se atreve”. Potser ara amb la crisi veiem més sovint el micromecenatge, o se li dóna més pes, “però allò important és crear noves fórmules, no parar de moure’s. Potser, fins i tot, la crisi està fent sorgir una mena d’energia i ganes de treballar que fan que els projectes aconseguits donin un plaer especial als seus creadors”. Sigui com sigui, sempre s’aconsegueixen trobar camins i vies per superar els reptes.

Acabem, doncs, donant les gràcies a l’Aritz i el Martin per haver-se deixat robar uns minuts per parlar amb nosaltres, així com a la resta de l’equip de la pel·lícula, i us animem a anar a veure la a la seva propera projecció; és dura i colpidora, però segur que no us deixa indiferents.