Naghib Magfuz, literatura mediterrània


Castellano

Poques persones han descrit d’una forma tan personal, però al mateix temps tan universal, el Caire del segle XX. Parlem d’un escriptor egipci que va néixer a l’Egipte del 1911 i que va morir, en la mateixa ciutat, l’any 2006. I que, segurament, és un dels màxims exponents de la prosa contemporània escrita en llengua àrab.

DSC_0366
Cafè dels Miralls. Jan Aljalili. El Caire. Imatge: Ignasi Sánchez

En les seves novel·les es poden trobar temes comuns en totes les societats humanes, amor, política, traïció, amistat… La naturalesa amb la que explicava les coses, però al mateix temps, la quantitat d’aspectes que tractava no li van donar pocs problemes. De fet, l’any 1994 va ser víctima d’un atac terrorista que tot i que el deixà greument ferit, no el va matar. I és que descrivia la universalitat de l’amor fins a límits que el mateix protagonista d’alguna de les seves obres es quedava perplex, un home que veia a un altre home com atractiu, “per sort”, després podia descobrir que era perquè tenia una germana igual; o de com en les famílies més tradicionals i acomodades la dona quedava reclosa entre les gelosies de la seva llar, mentre el marit vivia el llibertinatge, la hipocresia, doncs, de les classes benestants. Al mateix temps, però, paraula rere paraula, no deixava de transmetre més que la passió que sentia per la seva ciutat, i és que, a pesar dels milers de defectes que li podia trobar (quina societat no els té?) l’essència eren uns valors que d’assolir-los, seria l’ideal que no permetria obres literàries de tanta qualitat.

DSC_0719
Bayn Al-Qasaryn. Ignasi Sánchez

La seva obra més coneguda és una trilogia en la que explica la vida d’una família burgesa cairota en el període d’entre guerres. Entre dos palaus, El palau del desig i La sucrera, són els títols d’aquesta triple novel·la que li va donar fama internacional i que va justificar l’assoliment del Premi Nobel de Literatura l’any 1988, de tal manera que la literatura escrita en àrab, adquiria un excel·lent ambaixador, demostrant que la realitat dels països de majoria musulmana pot ser tant universal com la dels de majoria cristiana.

Le llamó la atención la presencia de algunos grupos de jóvenes sheijs, estudiantes del instituto religioso, que se dirigían a sus centros vestidos con sus túnicas negras y los turbantes blancos. Esta imagen le recordó “las palomitas de maíz” friéndose en una sartén. Naguib Mahfuz. Jan Aljalili. 1946.

DSC_0195
Detall d’una gelosia. Ignasi Sánchez

Però em vull aturar en el seu llibre Jan Al Jalili. El popular barri del Caire islàmic més històric, dóna nom a una novel·la en la que descriu la realitat popular i burgesa del Caire durant la Segona Guerra Mundial. La realitat intensa que es vivia durant aquells anys, són el marc i el teló de fons d’aquesta obra. Però aquest macro aspecte, anirà perdent pes durant l’obra, ja que els drames personals, al final, acaben eclipsant el context. La guerra marca les vides de cadascun dels personatges, però, moltes vegades, sense que aquests siguin conscients que formen part d’unes estratègies geopolítiques i militars. Els capítols dialoguen entre ells, de la realitat més familiar, a la realitat més mundial, passant pel veïnatge i els temes nacionals. Naghib Magfuz té temps, en les seves pàgines, per descriure el barri i la seva gent, els seus costums i les seves desgràcies, i si heu visitat mai el Caire actual (o heu viscut en ciutats grans com Nàpols o Barcelona), de ben segur, que trobareu elements molt familiars. Però no es queda aquí, i caricaturitza els ambients intel·lectuals mitjançant la descripció de les llargues converses de cafè, en la que es deixa entreveure la seva opinió política a través de diversos personatges, que dialècticament, uns superen als altres.

¿No se les ha ocurrido, por ejemplo, proclamar el principio de igualdad entre los campesinos y los animales? Según los dueños de los campos, es algo indiscutible que los animales tienen derecho a alimentarse, a tener abrigo y tener salud. Los campesinos ni siquiera tienen ese derecho. Naguib Mahfuz. Jan Aljalili. 1946.

Necip_Mahfuz
Naguib Mahfuz

Una de les possibles medicines al desconeixement que tenim la riba nord de la riba sud, en la que tantes persones es defineixen com antiislàmiques, sense saber què vol dir això, és, sense cap mena de dubtes, llegir a Naghib Magfuz. I és que el segle XX d’Egipte i el nostre, no són gens dispars. En els últims anys, però, malauradament, estem patint una cursa basada en l’antagonisme dels uns contra els altres. Potser quan ens adonem d’aquesta barbàrie, ja serà massa tard.

Últims articles de Gabino Martinez Muñoz

Anuncis

2 pensaments sobre “Naghib Magfuz, literatura mediterrània

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s