El silenci del Museu d’Història de Iugoslàvia



Vista de Belgrad des del Museu

El cel està ennuvolat. Cauen algunes gotes de pluja. Des de la casa de les flors s’observa la ciutat de Belgrad. La Santa Sava i un edifici de ciment monopolitzen la vista general. Davant del mausoleu de Tito sembla que el temps s’hagi aturat. Una senyora, amb un paraigües plegat, llegeix fixament “Josip Broz Tito 1892-1980” en lletres daurades sobre marbre blanc.

Interior de la casa de les flors. Mausoleu de Tito
A la mateixa hora, a l’actual Bòsnia i Hercegovina, amb un cel assolellat, milers de persones, de totes les ètnies, surten al carrer. Algunes a passejar. Altres a comprar. Però moltes a manifestar-se. A diferència del que ha seguit passat en els últims anys, no surten per mostrar la divisió entre ells, sinó la unió de classe. Són treballadores i treballadors contra la corrupció i a favor de la justícia, que no volen que segueixin venent el patrimoni públic.
 
I a tot això el Museu d’Història de Iugoslàvia segueix, com si fos un fòssil, en l’antiga capital, actualment de Sèrbia. Allà no trobarem una lectura historiogràfica de cap passat, si més no a primera vista. Segurament el pes de la guerra que va acabar no fa tants anys, i unes ferides que encara segueixen sagnant, farien inviable una lectura oficial sense ferir sensibilitats. Encara estan en qüestió moltes de les seves fronteres actuals. O potser ens ho expliquen mitjançant el silenci.

Exterior del Museu. Figura al·legòrica de Iugoslàvia

El Museu és una mena de culte a la persona de Tito, el seu mausoleu és l’epicentre, envoltat de les torxes que la joventut iugoslava li feia arribar pels vols del seu aniversari. Per fora hi ha estàtues sobre la gespa, no només d’ell, sinó de lectures que van fer artistes sobre la seva figura, o de l’antic estat, en general. En el mateix conjunt s’inclouen un seguit de sales on es troben els regals que va rebre el mariscal de diversos països i regions. A banda d’un centre d’interpretació i unes sales ocupades per exposicions temporals, avui, els artistes que exposen, són orfes de guerra. Encara són molt joves. Prova, de que encara estem massa a prop dels últims bombardejos.
 
Sala d’exposicions temporals amb pintures d’orfes de guerra

Estat actual edifici de defensa de Belgrad després del bombardeig de l’OTAN l’any 1999
Segurament no totes i tots estan d’acord en la ideologia de Tito. El que està clar és que la seva política interna i exterior van donar a Iugoslàvia una etapa que poc feia preveure que acabaria com va acabar, si més no vist des del seu context i la seva equidistància. Segurament aquell culte, que encara avui en dia té reminiscències molt presents a totes les repúbliques balcàniques, pot explicar com va desmuntar-se tot plegat, després de la mort de Tito, un quatre de maig a les tres i cinc del vespre.

Òbviament, ni això explica la història de Iugoslàvia, ni aporta cap visió reveladora de l’antiga federació. Però si tot museu d’història ha de tenir un relat historiogràfic, aquesta, és una possible lectura que s’extreu de la mateixa absència de relat. Un projecte que escriu la seva història a través de la figura d’un líder. Un mausoleu que es fa dir museu. Amb el líder s’equilibren les tensions ètniques pel bé del col·lectiu i les necessitats de classe. Amb la seva mort, el seu projecte, també mor. I queda la casa de les flors, el Museu, com el testimoni de la pau, un espai tranquil, un oasi en plena capital, aïllat del trànsit i els maldecaps diaris propis d’una complexa gran ciutat.

Informació complementària:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s