L’enigma de la modernitat


La preocupació per ser moderns, per estar a la moda, no ens passa només a nosaltres; també passa en la literatura, on un bon exemple d’això serien els fan-fics o les novel·letes que segueixen a l’èxit d’un best-seller, o fins i tot en l’art plàstic. És així com sorgeixen els diversos moviments en la història de l’art: algun inspirat proba de ser original i canvia els arcs de mig punt pels arcs apuntats donant així el primer pas del canvi arquitectònic del romànic al gòtic; Eduard Monet comença a pintar a l’aire lliure en lloc de quedar-se tancat al seu estudi, als seus contemporanis els hi agrada i comencen a imitar-lo. L’originalitat esdevé moda i aquesta es trenca quan arriba un altre d’original. És per això que recordem els virtuosos que generen el canvi en la moda, però molts dels que “s’apunten al carro” romanen per sempre en l’anonimat. Qui no s’arrisca no pisca.
Màscares africanes/reatrat obra de Pablo Picasso
Però al mateix temps en l’art, com en la moda, tot és cíclic. Tornen els pantalons de campana, o les ulleres de pasta… Allò antic que s’ha deixat de banda torna a ser original. Què és si no la moda vintage? Doncs en l’art passa igual: el Renaixement exalta l’equilibri i l’harmonia pròpia de l’art clàssic grecoromà, acte seguit l’art barroc ho omple tot de floritures i fa composicions recarregades que es trencaran amb l’arribada del Neo-Classicisme, un nou retorn a l’art grecoromà. I així segle rere segle, cicle rere cicle, arribem a l’art contemporani, on sembla que es deixi de banda el ciclisme, que tot sigui innovació i trencament amb tot l’art anterior. Sí, trencament, aquesta és la idea que portaven els artistes contemporanis; però, intencionadament o no, tot continua sent un retorn a períodes més antics. L’art es retro-alimenta a sí mateix. Veiem doncs que el cubisme de Pablo Picasso s’inspira en les màscares de la tradició africana; o que, malgrat que la tècnica pop-art d’Andy Warhol sigui ben diferent, els seus temes no deixen de ser reinterpretacions contemporànies del bodegó i del retrat, dos dels temes principals en l’art barroc.
La impossibilitat física de la mort en la ment d’algú viu, Damien Hirst  (1991)
I així arribem finsa Damien Hirst, un artista britànic molt polèmic en les darreres dècades pel seu treball amb animals morts preservats en formol. La mort, el tema principal en l’obra de Hirst,ha estat sempre carregada de simbolisme i un fort significat personal. Moltes obres d’art parlen sobre la mort, però si utilitzem la mort com a mitjà i no només com a tema: escàndol! “Això no és art” com dirien molts. Aberracions de l’art contemporani! Però curiosament Hirst no ha sigut el primer en utilitzar cadàvers per expressar-se artísticament i per comprovar-ho us convidem a anar a Roma i visitar la cripta de Santa Maria della Concezione dei Capuccini. Els valents que s’hi atreveixin hi descobriran la peculiar decoració del segle XVII que els monjos caputxins van fer amb els ossos dels seus avantpassats: esquelets convertits en estàtues, altars fets íntegrament amb calaveres, voltes de canó guarnides amb tíbies i pelvis… Res a envejar al tauró en formol de Damien Hirst!

Aquest és l’enigma de la modernitat, que allò modern és allò que fou vell. Dos pols oposats que es toquen per les puntes. Així que ara us convidem a un petit joc mitjançant els comentaris. Ajudeu-nos a trobar més exemples d’art modern que puguem relacionar amb l’art antic.
Anuncis

Un pensament sobre “L’enigma de la modernitat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s