Toca’m!




Fotografia de la instal·lació de Neuenschwander
Durant aquests mesos el CaixaForum de Barcelona acull el cicle Què pensar? Què desitjar? Què fer? de la col·lecció d’art contemporani de la fundació La Caixa, repartit en tres períodes. Fins al 28 d’abril podem veure les obres de la segona part del cicle, l’anomenada Què desitjar? on trobarem una de les instal·lacions més emblemàtiques de la mostra, que dóna títol a aquest període. Es tracta de Jo desitjo el teu desig, de la brasilera Rivane Neuenschwander. L’obra consisteix en un gran panell de polietilè que avarca tota la paret i del qual pengen milers de cintes de colors amb desitjos que l’artista va fer escriure a amics seus. Hi podem trobar des de “Desitjo que els desitjos dels demés es compleixin”, com “Voldria tenir amics a l’escola”, “Desitjo un món més just” o “M’agradaria poder viatjar en el temps i en l’espai”. L’espectador es troba de sobte davant de tot aquest ventall de cintes i un petit cartell que anuncia les normes del joc: “Agafa un desig i queda-te’l. Dóna-li dues voltes al canell i fes-hi tres nusos” a la manera de les polseres de quan érem petits; d’aquesta manera es crea un lligam entre la infantesa del visitant i la pròpia obra, passant-hi minuts i minuts buscant el desig que millor t’escaigui i, sovint, mirant el vigilant de sala per veure si realment és permès d’agafar una cinta. Deixant de banda l’obra de Neuenschwander, molt tendra i original, venia a parlar de la dificultat que tenim de jugar amb l’art, de tocar les obres. La història de l’art i la cultura en la que vivim ens ensenyen, des de ben petits, que l’art és quelcom auràtic (si se’m permet, de nou, referir-me a Walter Benjamin), llunyà i elevat, resultant un sacrilegi el fet de tocar-lo; però no pensem que gran part de l’art contemporani està fet per a jugar-hi, per a interrelacionar-s’hi i que, fins que no hi intervé l’espectador, no és complet. La interacció amb les obres encara ens costa, ens pensem que és quelcom prohibit. Demanem permís a guies i vigilants, i, fins i tot quan ens han dit que podem tocar, o hem llegit unes instruccions, ens sentim presos d’una angoixa prohibitiva. Un exemple que recordo és quan vaig anar al Museu Vostell Malpartida de Càceres, on hi havia diverses obres en les que havies d’interaccionar, com unes cadires en les que havies d’asseure’t o una habitació plena de brutícia i amb una aspiradora anar-la escampant o netejant, segons la teva personalitat. O la 54 Biennal de Venècia, al 2011, on al pavelló espanyol, només entrar, dues assistents t’interpel·laven amb preguntes personals que et deixaven una mica desorientat, fent-te caminar, a més, per sobre d’un enrajolat que formava part de la instal·lació. 

Ens costa, i molt, quan hem, quan podem tocar una obra, ens sembla encara una blasfèmia contra l’art, però alhora sentim el gaudi d’arribar a allò prohibit; és per això que, des de Cultius Culturals, us animem fervorosament a que hi participeu, toqueu i jugueu amb les obres perquè del que es tracta, a la fi, és d’un joc bidireccional entre autor-obra-receptor.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s